La llei WERT ha sigut contestada hui per centenars de milers de persones (a València més de cent mil hem dit NO) que han eixit al carrer a protestar contra el desficaci. De fet, la llei no atén cap de les recomanacions fetes pel professor Melgarejo, per acostar-nos alguna cosa a l’èxit, no és la intenció dels polítics. Ca, ni una ni cap: els polítics del pp prefereixen la seua riquesa particular en canvi de la ruïna moral de la majoria. Governen per l’elit, que és i representa una minoria de mediocres que després seran polítics, jutges, banquers i protagonistes d’oficis de corrupció i lladrocini.
Però hui els alumnes, els mestres els pares, les mares, les iaies, hem eixit al carrer a dir prou. Aneu-vos-en, carro de moniatos, a estudiar i a millorar el vostre curriculum maldestre i entorpit. Per gestionar el model d’escola que volem, no serviu. Per atendre una societat des del caire de l’equitat, no serviu. Per oferir-nos la garantia de la millor escola -deixeu treballar en pau els mestres-, encara serviu menys.
Resultat: tants milers, l’escola, l’institut, la universitat, tots i tothom, no poden estar equivocats. Haureu de començar a pensar, menistres i president, si no és que sou vosaltres, no pas els mestres, que esteu equivocats.
Ara, que si ens governa el cavall, els bojos dels paperets i les metzines, la festa canvia. Aleshores som a mans de la ràbia i una torpesa que no excusa la ineficàcia i la manca d’intel·ligència en què un colp, amb males arts i recursos econòmics fraudulents, van aconseguir una majoria. Una majoria per a fer què, senyors?, per malmetre l’escola, el seu objectiu d’atendre tothom amb igualtat?, la seua moral d’aprendre dels grans models, de col·laborar enlloc de competir, de participar enlloc de castigar, d’avaluar què fem bé i què no per millorar, en comptes de qualificar i punir?
Aquesta resposta de hui ens servirà almenys per saber-nos acompanyats d’una gernació entusiasta per l’escola, que treballarà al marge de normatives i drets que pretenen perjudicar-la, amb desobediència si cal. Amb la insubmissió que ens fa obrir cada dia, amb la cara ben alta. Perquè justament els pares ho saben, com treballem, amb quin goig, que no ens han abandonat, com ho ha fet l’administració, que sembla que renuncia dels mestres i d’una de les institucions de major prestidgi d’un país, l’escola.