Ulisses20

Van arribant tot de felicitacions per l’organització dels dos dies dedicats a un encontre de folk que ha agafat cos tan ràpidament que enguany havíem doblat esforços, recursos i programa. No sabré anar a pams, ni explicar una cosa darrere de l’altra, ni consensuar que després de l’ú ve el dos, perquè aniré saltant d’ací d’allà com quan lligava un rastre de llonganisses i no mirava de fer res més, ves amb quina rapidesa deixava enllestit l’embotit penjant darrere meu en una biga preparada amb tot de claus i ganxos de carnisseria.

Un dels debats principals amb Pau era sobre el grup l’Aljama de Bétera, que no ho negaré, és una nineta dels ulls que admire i em mire amb goig especial. Hi ha una barreja de balladors, de més joves de més assaonats, dels que comencen o sembla que encara no tenen del tot l’ofici, però hi ha un gruix que em fa dir que l’Aljama ha aconseguit de convertit el ball popular en art, i veure’ls representant els balls tradicionals no passa simplement per una festa folk, o un espectacle de tradició o com qui diu és com anar al teatre o al cinema, no, l’Aljama és art en el sentit ample, en el ball, en la complicitat, en els girs, en les rodaes, en els passos, i n’hi ha balladors d’una elegància extrema, però com és possible, em demane, per mi que són i representen el que voldria per al meu país, en el cas del ball i la tradició de les danses: mereixen de ser en el punt més alt. A més, en el final de festa, que és el Divertiment o Devertiment del Cant Improvisat, vam tenir el regal de vore ballar la mestra de la colla amb aquella elegància sublim, els braços arquejats, els dits, les puntes de cada peu, ara ací, ara allà, la mirada còmplice amb el ballador, la invitació que amb això els valencians també som boníssims, i desconvertim allò folkòric en una peça d’emoció espectacular: un cas a banda és el Vetlatori. No sé si cap altra colla de balladors representa aquest ball d’albat, de mort d’un xiquet acabat de nàixer, d’aquella manera, amb la veu de Marieta a l’escenari, la rondalla en ple, que ens transporta al moment que la història era contrafeta d’una realitat tan dura, casa per altra als pobles havien passat allò que canta Estellés per boca de les Sis veus, jo tinc una mort petita, mentre encara n’hi ha que recorda que l’albat se soterrava darrere la porta de casa.

El cant improvisat va venir de la veu de Xavier, i s’hi van afegir músics de Llíria, de Quart, de Bétera, amb Lola Ledesma i Sílvia Ampolla, que no van descansar ni un moment, i el ball a la plaça guanyava en popularitat i records de quan les albaes recorrien els poble de nit, de matinada, en canvi d’un got de vi o un aiguardent. Fins que no vam dir prou, pels volts de la matinada, músics i balladors, ara sí el públic participava obertament, van descabdellar jotes, boleros, masurques, malaguenyes, com un regal a dos dies de molt de treball, i tantes persones com havien participat a l’escenari o adobant-lo perquè tot anés com el punt de ganxo i les agulles sense parar.

Les Sis veus per al poeta Estellés havien arribat tan enjorn convençudes que la prova de so els donaria temps a berenar orxata i no sé quantes coses més, que encara no coneixen que és un dissabte en aquella plaça, si n’hi ha noces, o les campanes toquen a glòria, perquè els Sants de la Pedra, pobres, també volen tenir part d’aquesta festa. Res, que la cosa s’allargassava i Eva no ho veia clar: al mos, xa, que va eixir redó, i la plaça va acollir aquell reconeixement al poeta Estellés com mereixia, potser com mai no l’havíem cantat i llegit al carrer. La gent va saber atendre aquells silencis, amb un respecte cerimonial per les veus, per la música, pel bolero de l’Alcúdia o per la cançó de les dones, que vam acabar posant-nos drets agraint-los l’exquisitesa d’un producte made in que passarà a la història dels valencians com volien retre-li les campanes: a glòria, avui toquen a glòria.

Sí, n’hi ha més, molt més… Llorenç, els contes, la rifa d’una panera amb productes de la terra, el primer dia complet tan extraordinari, la intendència de donar de menjar i de beure a tanta gent, però avui deixaré ací aquest encert d’un Ateneu que va guanyant cos com poques associacions del país poden lluir: ho diu el mateix Rafa Arnal, de Serra, poca broma: xa, que no sabeu quina potencialitat té aquesta estructura oberta a la plaça i al poble. No defalliu, convideu la gent a apuntar-se, que venguen anarquistes fins i tot… Feia cabal, que si la plaça era bastant plena —de forasters n’hi havia a manta, de la comarca i d’altres pobles—, de veïns no n’arribaven a l’1 per mil de la població empadronava, malgrat que l’alcalde i un parell de regidores s’hi havien aguaitat en un moment de les muixerangues i les proves de veu. Sí, l’Ateneu és una de les grans coses que ha passat a Bétera, per recent i per  il·lustrada, i ja mereix de ser en els llibres d’història veïnal malgrat la seua joventut. Per molts anys.