Quan érem menuts, molts ens divertíem fent giravoltar una trompa. Recorde que, amb cinc, set, nou anys, premia la punta del cordó sobre la punta de ferro, i, a poc a poc, anava enrotllant tota la superfície en forma de pera. Demanava l’atenció i, quan hi miraven, la llançava, i, pam, això girava i girava i tornava a girar. Després li tocava a un amic, i després a un altre. Al principi, comptàvem els segons que durava el ball; tot seguit, féiem tots el mateix procés i, uala!, les tres trompes dansaven. L’espai podia ser immens o reduït, i en el segon cas, temies i anhelaves el xoc entre els barrilets, sempre que el teu fóra només espectador. El contacte significava que el ball s’acabava, i el que més resistia, era el guanyador. Com en tantes altres competicions infantils, lúdiques o esportives, gairebé mai m’emportava la victòria, però tant feia. Hi tornava: premia la punta del cordó sobre la punta de ferro, i, a poc a poc, anava enrotllant tota la superfície de forma de pera. Demanava l’atenció i, etcètera. En les estones que no competíem, provàvem de fer filigranes amb el cordó i la trompa: la que més m’agradava era la de provar de fer un nuc a la punta de ferro i, abans de tancar-lo, vola cap amunt! Si quan queia seguia rodant, et senties com el puto amo momentani; despertaves enveges i admiracions per igual. Però, de seguida, un altre et superava, i, a sobre, hi afegia alguna dificultat -potser d’aquesta competitivitat han begut els inventors dels aparells electrònics. Tu -tota la resta excepte el nou puto amo- passaves al segon pla. I provaves d’imaginar noves figures. Al capdavall, però, el que importava era que la trompa no s’aturara, no es doblegara, que seguira en peu, balla, balla, va, no pares!
I quan et vas adonar, et trobaves dins de la trompa que un demiürg anònim i emmascarat va llançar fa vint-i-cinc anys. I giraves, i giràvem, a una velocitat sorprenent, cadascú a un punt: uns a la superfície, uns altres pel relleu, uns altres fregant la punta de ferro. A la llunyania vas observar un amic enganxat a unes d’aquelles trompes més modernes que, en rodar, feien llumetes. Sempre hi ha hagut classes i classes. I t’agradaria, al contrari de quan eres menut, que alentira el ritme, que et permetera gaudir més del pas assossegat de les imatges. No obstant això, tems que s’ature del tot i la cosa s’espatlle, se’n vaja en orris. Farà competicions aquell estrany ésser amb els seus companys?