L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

REDACCIÓ. Palma.
El doctor enHistòria Gabriel Seguí i Trobat, missioner del Sagrat Cor, director de l’Arxiu delCol·legi de Lluc i de la Biblioteca Diocesana de Mallorca, pronuncià el sermó de la Conquesta durant la missa que se celebrà el passat dissabte dia 31 de desembre a la Seu, en motiu de la festa de l’Estendard. Pel seu interès, reproduïm algunes de les cites que escoltaren el bisbe, monsenyor Jesús Murgui, les primeres autoritats de les Balears, encapçalades pel president Francesc Antich, i un gran nombre de fidels.

4Ens ha reunit, en aquesta eucaristia, la Paraula encarnada de Déu, en ocasió d’una nova commemoració de l’entrada del nostre mític rei Jaume I a Medina Mayurqa, al llindar de celebrar el 800è. aniversari del seu naixement a Montpeller. Nosaltres som un poble convocat pel Déu vivent, a fi que siguem els seus testimonis creïbles davant la humanitat, en l’única història que existeix, aquella en què el Déu de l’aliança estima, parla, allibera i sosté els qui ha cridat «de les tenebres a la seva llum admirable» (1Pe 2’9). La història del poble de Mallorca i de la resta d’illes germanes, des de l’Edat Mitjana ençà, no és, doncs, una successió d’esdeveniments casuals, sinó que té un sentit profund, que som cridats a desvetlar en aquesta diada. Hi farem memòria de fe i memòria ciutadana, no tant per recrear o restaurar èpoques passades, sinó per fecundar el present i preparar el futur, amb lucidesa i encert. Mn. Miquel Costa i Llobera ens ho adverteix: «Siau qui sou; mes no atiant vells odis, de raça, ni amb emfàtiques declamacions lloant tot lo que és vostre, fins les mateixes úlceres… Siau qui sou, més no us tanqueu, ombrívols, dins una llar històrica sense horitzons. Volau sobre les terres enfora, amunt, com l’àguila!».

4(…) Ressonen avui dins la Seu les veus de l’avior; tal vegada, alguns diran que són les veus de fantasmes del passat, de temps que ja no tornaran. Més aviat se’ns afiguren els ecos dels musulmans mallorquins que, en aquest indret mateix, lloaven Al·là, just i misericordiós. Igualment, són els ecos dels cristians que hi bastiren l’església mare de la recobrada diòcesi, el poble sant de Déu que ha renovat el sacrifici de la redempció en aquest altar, l’únic que ha tingut la nostra catedral, des que fou dedicat, per primera vegada, pel bisbe Pere de Morella el 1269; és el bell símbol eloqüent de la transmissió de la fe apostòlica, de la unitat del ministeri ordenat i de l’emocionada obediència al manament del Senyor de fer sempre el seu memorial, per part de l’Església mallorquina, empeltada en aquesta terra nostra pels catalans del rei Conqueridor.

4Aquest altar està plantat dins la terra plena de llecor i ens fa avinent que, dia 31 de desembre de 1229, el nostre poble va néixer cristià i català, per més que, ben aviat, va adquirir personalitat pròpia, dins la confederació catalanoaragonesa, simbolitzada pel pi de les tres branques i per la mata de jonc. Amb les terres que parlam la mateixa llengua, hi tenim lligams de germanor des del mateix moment de l’arribada de Jaume I en aquesta illa, perquè de tot arreu del seu regne anaren acudint els nous mallorquins i ens llegaren els seus llinatges diversos i, en part, el seu accent peculiar. En contacte vital amb la serra, amb el pla, i amb les costes i marines, constituïren un nou poble, obert a la Mediterrània.

4Ara bé, no podem oblidar que nosaltres fórem fundats com a nació sobre la sang abundosament vessada dels anteriors habitadors de Mallorca, els perdedors de la conquesta. Els creients de l’Islam eren fills i filles de Déu, i com els nouvinguts que entraren a la ciutat assetjada al crit de «Santa Maria», ells també veneraven la Mare del Salvador. Per això, en evocar la història nostrada amb tot el dret, és necessari que tinguem ben presents, en primer lloc, els mallorquins i les mallorquines oblidats i represaliats per qualsevol motiu, els noms dels quals han estat esborrats, arbitràriament, dels llibres d’història. Tanmateix, ells són rescatats sempre en la memòria eucarística, perquè el Senyor Jesús va néixer i va morir als afores de la ciutat (cfr. Hb 13’12), en companyia dels marginats, dels exclosos i dels maleïts. El país que projectarem entre tots cap al futur, no pot sorgir de la sang, de la violència, de la revenja i de l’opressió, encara que sigui en nom de la justícia, sinó de la generositat, del diàleg honest, de la persuasió, del pacte i de la recerca comuna de la veritat. Cal que aprenguem les doloroses lliçons de la nostra història, per no reproduir les intoleràncies, els dogmatismes i les persecucions d’uns contra els altres, que han esquerdat la nostra convivència.

4No podem «atiar vells odis de raça»; en aquesta diada solemne i clara, tots som urgits a un compromís pacífic, democràtic i plural, per superar els traumes i esvair les ombres de la nostra història. I a fer un exercici profund i sincer de perdó col·lectiu, per reconciliar-nos mútuament, com a Església i com a societat. Ens caldrà tenir coratge ferm per mirar de cara «les nostres úlceres», amb serenor i netedat de cor, apassionats per la justícia, delerosos de la fraternitat, animats per la veritat. No debades, sant Joan ens ha dit: «Vosaltres estau ungits amb l’Esperit d’aquell qui és sant, i tots teniu el coneixement necessari».

4En aquest sentit, l’Església de Mallorca, per bé que continuadora de la que fou restaurada a principis del s. XIII, no se sent la posseïdora de la veritat única, sinó que, més tost, s’entén com a posseïda per l’eterna Veritat, que és el Crist, «camí, veritat i vida».

4(…) No és possible demanar a l’Església de Mallorca que aposti decididament pels drets humans i els pobres, la llengua i la cultura, la protecció de la natura, la pau i els drets dels pobles, si d’entrada és privada de veu i de vot entre les institucions ciutadanes. D’altra banda, la diada d’avui ens posa davant els ulls que som un poble amb ferides profundes, encara obertes: La pèrdua de llibertats polítiques i ciutadanes; la repressió de la nostra llengua, que ha arribat al punt de voler fer-nos oblidar son nom legítim; els intents d’afeblir els llaços comuns, que conservam, amb els altres territoris que governà l’alt rei En Jaume; l’històric buidatge dels recursos econòmics, entre altres. De la mateixa manera, escoltam avui, provinents del present i del passat, l’udol dels esclaus de cos i de cor; el clam dels pobres i dels treballadors explotats; el gemec de les dones maltractades o assassinades i dels infants que no tenen futur; el reclam dels qui malviuen en els carrers de la nostra ciutat; la remor del poble que condemna la corrupció i la tudadissa dels béns que són de tots.

4Contemplam, així mateix, sovint espaordits, l’arribada de gents de llengua, cultura, rostre i religió distints dels nostres. Endemés, som immergits en una creixent extensió de la increença, que no solament porta a l’abandó de la fe dels nostres pares i al trencament amb la comunitat cristiana, sinó a la pèrdua del sentit de transcendència. Mallorca no ha estat el paradís amb què, segons Joan Alcover, hi somniaven els conqueridors catalans: «El bon Pere Martell a Tarragona/tenia el Rei i els nobles convidats,/i els parlà de Mallorca llarga estona,/deixant-los astorats./Encenia l’ardor de sa paraula/la gola d’un país de promissió;/i es movia, nerviós, a cap de taula,/En Jaume d’Aragó./ S’aixecaren llavors. La mar llatina/veien al peu de l’ample finestral,/i fantasiaven, lluny, l’ombra divina/d’aquell regne ideal»
Volem esser qui som; siguem-ho, doncs, amb constància i fermesa, defensant en un món plural la nostra identitat com a poble, sabedor de les seves arrels, que els seus veïns valoren i respecten. La nostra llengua, la mateixa de Jaume I, ha d’esser protegida, estesa i reconeguda arreu com a signe de la nostra dignitat personal i col·lectiva. I amb ella, «no ens tanquem, ombrívols, dins una llar històrica»: acollim la diversitat que ens ha estat negada; practiquem l’obertura que ens ha estat encegada, posem en obra el respecte que ens ha estat estalviat.

4(…) Si la nostra fundació com a poble començà entre la violència, que la comunió amb el sacrifici del «Rei pacífic», ens meni avui pels camins de la concòrdia, de la reconciliació i de la pau vertaderes. Que així sigui.