L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
VIACRUCIS (1)
Per als ulls de la Felízia
que brillen en el fons de la piscina
damunt una sanefa de mosaics blaus
Les paraules que no van seguides de fets no valen res (Esop)
1
COM QUE NO VÉNS MIRENTXU, i t’havia d’explicar una torrentada de coses, quan les nits començaren a fer-se llargues, de seguida que la tardor va embolicar amb finíssims xals de boira les penyes que Bruno Clementi havia pintat feia prop de cent anys (els mateixos periscopis que per poder-se emmirallar damunt la superfície transparent i encalmada de les cales havien travessat el gruix del món aparentment sense parpellejar) vaig decidir que ho escriuria tot i en haver-ho acabat ja trobaria la manera de fer-t’ho arribar. Ja ho saps: tot d’una que els dies acurçaren l’abast del seu fanal com si l’allargador d’un cable elèctric afegit també ja s’hagués acabat de desenrotllar, deixant-me sense cap sortida ni les d’emergència, aquells dies que la claror va començar a rendir-se devers les quatre i si m’endinsava al bosc hauria pogut quedar tirada en redols invisibles (ara morta de por de no dur també en orris allò de què t’havia d’assabentar) vaig començar aquest escrit a finals de setembre, un capvespre de llebeig amb un aiguat tan espès que pareixia que dins el corral hi descarregaven una camionada de grava, el trespol tot bofegat de bombolles talment una olla que arrenca el bull. Sort que les llimones exageraven els estels del cel damunt cada cimal, sort que feien l’efecte de canaris banyats, ara a cobert davall els brots més verds del fullam. I sort que l’olivera, a l’altra banda del corral, cavil·lava insòlites constel·lacions de petits fruits encerats rodons quasi madurs. Tu que has viscut a Amèrica Mirentxu ja em diràs si la Creu del Sud que na Felízia debades cercava damunt el cel d’aquí s’assembla a les olives que guspiregen entre les petites fulles platejades després d’una ploguda com la que descric.
Feia molta estona que jo escrivia d’amagatotis, m’hi havia posada quan tu i jo encara no ens coneixíem, i amb una divisa treta de l’àlbum que totes dues, al costat de na Felízia, tantes vegades vàrem fullejar. Sí Mirentxu: aquell llibre d’autògrafs, dibuixos, versos, adhesions i promeses de lleialtat que els amics de Clementi li van lliurar en l’homenatge de comiat que li dedicaren pocs dies abans de marxar rumb a Europa amb una beca del govern.
Si vols ser un geni has de ferir el teu cor,
havia escrit ara no recordo qui. A mi al principi aquelles paraules em van semblar amenaçadores, després vaig veure que no eren res més que una exageració, però a la llarga la vida m’ha donat a entendre (amb l’explícita insolència que li és pròpia) que la recomanació de mutilar-se la víscera palpitant que raciona els batecs al capdavall no era tan fanàtica, i encara que no s’expressés amb austeritat sinó amb pompa (fúnebre), era digna de ser escoltada perquè avisava dels fums que, quan els elogis es prodiguen massa, de vegades poden pujar al cap.
Reconec que més endavant t’hauria d’haver informada de la meva incipient i clandestina grafomania, hereva d’una suposada passió, també secreta, de la meva àvia: vaig començar a escriure el mateix dia que em vaig adonar que la ‘Noia Florentina’ que va pintar en Bruno Clementi en realitat era la meva padrineta. Després d’un tremolor que em va pegar a les cames tot d’una que vaig veure aguaitar del contàiner aquella cara coneguda, vaig córrer cap a casa a amagar un altre quadre de la mateixa model (només que despullada) que hi havia a les golfes: pastat (ara me n’adonava) amb les mateixes mans. Evidentment, encara no sabia que la família d’ell n’havia conservat un altre on la padrina també apareixia nua de cos sencer; fins que un dia en Bruno, aprofitant una visita que va fer a casa dels seus pares poc abans de casar-se, el va tallar su-arran del començament de la regata dels pits.
Si ho penses bé, a la meva àvia aquella destrucció no li va prendre res que ella tingués en exclusiva; el que en Bruno va treure al quadre era de titularitat femenina general. En va eliminar allò que tanmateix totes les altres dones haurien pogut anotar en llurs currículums, i és ben segur que aquell patrimoni també feia part de les excelsituds que la noieta quasi adolescent de qui s’havia bojament enamorat podria acreditar. El cas és que, amb la mateixa tisorada que suprimia allò que hauria pogut donar peu a la recerca imaginària de concomitàncies (que el dia que presentava na Lucía als seus pares podien ser preses com al·lusions obscenes) amb la mateixa revolada de les tisores va destacar, qui sap si involuntàriament, aquells estels menuts que jo vaig veure brillar fins al final en el fons dels seus ulls. Sempre t’agrairé que tu també haguessis advertit aquell vivíssim guspireig a la mirada de la ‘Noia Florentina’, que me n’haguessis parlat sense saber que jo hi tenia part i que en els textos de tots els catàlegs hi hagi constància de la vibració irrepetible d’aquell espetec en l’esguard de l’àvia; una alegria somiadora, breu i rutilant, que t’havia fet endevinar que ella fou l’única model que va saber administrar la força de les pinzellades d’en Bruno Clementi que la crítica dóna com a definitives. Després d’aquella carnisseria, la netedat dels ulls de la padrineta ja no es va enterbolir més amb les mirades lascives que tenyien el quadre abans de ser modificat, i el parpelleig que custodiava el tremolós besllum d’una ressaca de felicitat que no acabava d’extingir-se no es va poder mesurar mai més amb el galop anònim de qualsevol bèstia en zel. Sé ben cert que abans d’aquella pietosa censura l’exhibició de l’entrecuix va fer la meva àvia tan universal (i tan invisible) com si no hagués existit més que virtualment, perquè l’única vida real que podia tenir aleshores una dona que es despullava davant un home era insignificant, atès que només podia tractar-se d’una dona feta malbé d’aquestes que corren pels bordells i que no tenen nom ni identitat. Però no em sorprèn que fos justament a partir de llavors que la pintura es tornés inquietant, fins al punt d’haver-la de retirar del menjador cada vegada que convidaven na Lucía a compartir la taula amb ells, ni em va sorprendre que em diguessis que el quadre havia hagut de ser confinat definitivament a casa d’una germana i que el vares trobar setanta anys després penjat a la paret d’un corredor fosc a l’apartament ple de misèria d’una neboda ja anciana: una filla de la germana que havia refugiat la meva padrineta enfora de tantes sospites. Més endavant, en mans de na Felízia aquells ulls tampoc no haurien aconseguit l’indult, així és que s’hagueren de salvar lluny de les exposicions antològiques, enfora dels catàlegs, de les subhastes i dels museus. Ja era gairebé cega na Felízia quan tu l’hi vares fer comprar.
Jo vaig tenir el quadre perquè quan la meva família s’havia repartit l’herència de la padrina ningú no el prenia. Crec que no el varen veure, encara que fos un retrat de tamany natural (igualment crec que tampoc no veien l’àvia, quan encara era viva). El vaig trobar embolicat amb dues flassades d’indiana darrere les posts de les taules de matances, engrunat entre les posts i les molles cedides de dos somiers vells. I el dia que na Felízia va mostrar tot el que duia al poble de Tarrella, de més a més vaig cobrir l’embalum d’aquell secret amb la vela apedaçada d’un llaüt del padrí que ja feia devers cinquanta anys que no navegava. Perdona que hagi esperat fins ara per parlar-te d’això, però sé que tu et faràs el càrrec que el descobriment em devia transtornar.
Els primers mesos em vaig pensar que havia aconseguit de superar l’imprevista notícia, i anava fent com sempre, de la feina a casa. Feia el que tothom fa. Però quan na Felízia i tu treballàveu en el segon catàleg les paraules em van començar a créixer cap endins com ganglis que s’inflamen. Era quan només venies els caps de setmana, encara que els altres dies na Felízia no parava d’ensenyar-me papers i no parava d’ensenyar-ne a tothom, i la troca s’embullava. Fins que el bullit va ser tan gros que més que aclarir el negoci d’ella em vaig haver d’aclarir jo.
Els divendres, en sortir de la feina, ja em notava aquells nusos dins la panxa,
me’ls sentia a l’esquena i me’ls podia palpar a les aixelles i sota els braços, encara que no podia consentir que el neguit d’aquells tumors interrompés la vostra feina, i no us en vaig parlar. Però era molt torbador que dins el pensament les paraules llencessin unes estèrils pilotades de quitrà contra el negre homogeni de l’asfalt, que em feien imaginar amb molta angúnia les impotents rugositats que tracen damunt la fosca les barques que pesquen en la nit, i volia desviar, però no sabia com, aquelles infatigables caravanes que arribaven amb una càrrega de tinta que, si s’escampava, ens hauria pogut anegar a tots amb el silenci d’un naufragi nocturn i invisible. Vaig comprendre que dins el cap les paraules només són tristíssims embalatges de la fosca circulant per un túnel, i que cal fer ni que sigui un badall perquè la claror hi pugui penetrar. Primer hem de donar, com a mínim, el bon dia a qualcú perquè ens autoritzin a descarregar un gènere que, damunt la cinta transportadora de la llengua que el treu cap a la llum, almenys ja es presenta embolicat amb un paper més clar. Tanmateix, fins que algú no estripa els embalatges i els enceta, dins les paraules no hi ha manera de saber què hi ha. Fins ara, Mirentxu, la meva feina ha estat excavar galeries i treure la misteriosa càrrega cap a fora, i m’imagino que ara hauré d’anar a la plaça del mercat. Ara, suposo, es tracta d’aconseguir una bona parada en un lloc cèntric. Creus que algú tindrà interès en el que he traginat? No sé si als possibles parroquians els cauré en gràcia, pensa que amb tant de temps de fer de talp amb prou feines puc obrir els ulls, pensa que duc les ungles totes brutes de terra. Tampoc no sé si hi ha clients prou curiosos per posar-se a estripar capses, a la gent li agrada trobar el gènere escampat, les estores desenrotllades, el llautó ben lluent. Volen veure les coses de passada sense haver-se d’aturar, i tasten una oliva i s’adonen que cada mandarina és acabada de collir perquè els exposen amb un brot de dues o tres fulles d’un verd brillant com encerat que sembla que no s’hagi de marcir mai. Però si em veuen amb les ungles totes brutes de terra, tinc por que no es pensin que només duc patates, i no res que pugui ser emocionant o selecte. Si en Rodríguez Bisbal sabés que escric es pixaria, a això t’ho puc ben assegurar.
(demà segueix)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De tant en tant, si més no.
Els fragments que aniran sortint no són capítols. És un text seguit (dividit en 4 diguem-ne capítols) que aniré tallant allà on em semblarà que us despistareu menys. A banda d’això, sempre podreu consultar els anteriors.