L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

En Gori s’havia fet rastes, i a més a més no es rentava gairebé mai

Jo ja estava guarida d’espants feia estona Mirentxu quan va passar tot això que tu sens dubte també deus recordar. Però abans d’haver-te d’avisar sens falta, havien succeït moltes d’altres coses que no calia que tu sabessis i que era redundant que ho haguéssim de passar tots. Bastava hi fossin els que no se’n podien estar. Els últims temps va maleir tothom que s’hi acostava i va llençar a terra tots els plats de menjar que li feien.  Na Magdalena em telefonava cada vespre, i un dia que na Felízia havia trencat el plat del berenar el plat del dinar i el plat del sopar ran de les seves espardenyes, em va fer saber que ja no hi volia estar més. Na Felízia ja era morta quan aquella pobra dona va aplegar coratge per explicar-me que cada dia d’aquell últim any, en un moment o en l’altre, la senyora li deia subnormal. Era ben cert que la pagava, que li havia fet molts regals i que l’empaitava per tota la casa amb aquells bitllets de cent dòlars que na Magdalena creia que eren falsos i que s’acostumà a veure com si fossin les banderetes de la processó; però aquella bona dona ja m’havia advertida que ella just per no sentir allò s’estimava més no cobrar, a més que tenia molta por d’un incendi o d’una explossió de gas, com és natural que tingués, amb la pesta de butà que feia sempre aquella casa (no va servir de res el canvi de cuina: no és veritat que si no encenien el misto una vàlvula tancava la sortida de gas automàticament). Els dies que na Felízia no sortia tot d’una a obrir la porta, na Magdalena ja es rascava la butxaca per treure la seva clau i ja la veia estesa en terra, morta en qualsevol mala postura que estava segura que li faria feredat. Recorda que subnormals també ens ho havia dit a nosaltres Mirentxu, i això que no teníem una paga. Només que nosaltres sabíem que ens enganyava, que no era la nostra estupidesa el que li desvetllava aquell gèlid terror que li va servir de mortalla, ans al contrari: el que l’aterria de nosaltres dues era que havia descobert que podíem filar molt prim i que no abandonàvem un misteri fins que no l’havíem esvaït, i que la satisfacció de poder precintar una caixa amb l’etiqueta “comprovat” ens donava una força que potencialment amenaçava la integritat de la llosa que tapava les mentides que havia dit durant cinquanta anys.

          Ja està bé que volgués garantir per sempre una imatge de Bruno Clementi que ella trobava que li convenia més que tot quant poguéssim esbrinar nosaltres, però s’hauria pogut estalviar de deformar-la amb pinzellades de collita pròpia que contradeien massa el tarannà de l’artista que ella volia salvar d’aquell silenciós oblit en què la ignorància, la corrupció i la ingratitud l’havien arraconat. Per contrast amb en Bruno (i la comparació és obvi que en aquest cas és inevitable) que era tan auster i tan discret, l’histrionisme de na Felízia resultava massa sensacionalista. No t’havia de sorprendre que els joves becaris que feien llur currículum en el museu, quan la veien arribar, al principi sempre de bracet amb el mestre d’escola, s’amaguessin darrera els rètols; un admirador, aquest Barraxet, que no se sabia avenir que en Clementi hagués arribat a pintar tant, ell que només havia vist el Via Crucis de l’església (sobretot des que tu l’havies fet netejar). Per posar-te només un exemple de la contradicció en el nucli dur dels promotors del nostre personatge, na Felízia s’hauria pogut estalviar de deixar constància que ella no creia en Déu. A banda que el mestre Melcion si sentia això es devia tapar les orelles, quina necessitat hi havia després de cinquanta anys de ser-ne vídua de marcar diferències amb el seu marit? Això em va fer pensar que en vida del seu home na Felízia no havia pogut manifestar els seus pensaments, i que no s’havia pogut treure l’espina del perllongat silenci fins que no es posà en les nostres mans. Però quina vanitat de teòloga frustrada la de creure’s capaç d’establir la no-existència de Déu i pretendre que la sensacional descoberta fos acceptada sense objeccions! I quina mania amb la religió Mirentxu tan anacrònica, ara que l’arròs teologal fa tants de grumellons!  Avui a qui podria picar tant, la religió. A banda que en Bruno en els estatuts de totes les associacions que va fundar prohibia expressament parlar de política o de religió a les reunions. Tu i jo no en vàrem parlar mai ara que hi penso, però quan anava a l’escola d’en Barraxet jo també havia volgut creure en Déu, ara ja estic en condicions d’admetre-ho, cremada l’etapa en què necessites que Déu existeixi, en què creus que és millor que existeixi. Finalment Mirentxu em tranquil·litza més que no existeixi, les coses no són tan greus si Déu no existeix i tot és més senzill més entranyable i més bell. Na Felízia, tan immadura, feia l’efecte de no saber-se avenir que Déu no existís. I per què ha d’existir. Seria massa monstruós que existís, la seva omnipotència n’assenyalaria massa vegades les omissions i l’oblit. 

         Vaig baixar de les golfes sense haver trobat la tela per folrar el futó, tanmateix, però amb la càrrega d’aquest capteniment. M’oblidava de dir-te que la paranoia de la tela és perquè en Gori continua sense voler-se rentar. Observa Mirentxu de quina forma reapareix tot el que semblava haver quedat enrera: suposo que és perquè poguem tenir una idea dels tombs que fa el món. Crec que si no hagués de treure cada dia les sabates d’en Gori al sol no podria imaginar-me la rotació de la terra, i no diries la seguretat que em dóna que la terra giri sobre un eix que figura que és fix. Són dues pinzellades d’estabilitat contra el vertigen de la translació. M’imagino que tu qualque estona també penses en les estrelles i els planetes, i que quan em recordes no és per casualitat sinó per haver coïncidit en un punt lluminós on tot es veu més clar (em sembla que ja t’ho havia assenyalat). Jo hi penso més quan sóc al llit i no em puc adormir, ara que me’n vaig a jeure sola. En el moviment de rotació em veig voltar amb els meus horts i amb els meus morts (dins de les tombes) i sobretot amb els meus amors amb una força centrípeta, estabilitzadora; i en la translació em veig llençada cap al buit, també amb els meus horts i amb els meus morts, però sobretot amb la meva soletat, que d’aquesta manera es consolida infinita i definitiva. Pensa que la translació és més llarga, mentre que la rotació (la companyia, la felicitat) només dura un dia. La seguretat és cosa d’un dia, encara que sigui un dia còsmic, i la resta és Nacht und Nebel, vull dir que s’assembla bastant a l’angoixada incertesa d’aquells pobres confinats en els Lager. Quina llarga excursió pel cosmos i per la història Mirentxu per venir-te a dir que, com sempre, en Gori no se renta. No trobo el bany anegat més que un cop cada dues setmanes, però ja no em faràs dir que m’estimaria més haver-lo de fregar cada dia. No du mai les mans netes i camina fora sabates per tota la casa amb els mitjons posats o fora mitjons i després es fica al llit amb els peus bruts. Digues-me que no n’estàs assaciada tu també de treure sabatilles esportives al balcó perquè s’oretgin i s’assolellin, digues-me que no en tens prou d’ensumar coixineres i si no t’estimaries més ensumar Chanel nº5, digues-me si has aconseguit que en Xavi carregui el rentaplats i que programi la rentadora, digues-me si frega el bany cada vegada que s’ha dutxat. Suposo que si no volem perdre l’únic fill que encara ens queda ens hem d’exposar que tothom el vegi amb les orelles brutes. L’únic consol és pensar que els nostres no són els únics. Fent cua a la caixa del supermecat m’adono que és tota la generació dels nostres fills que fa olor de peus, a més d’anar plens de polls degut a la dificultat que planteja l’estètica rastafari perquè les quatre normes higièniques elementals per tenir els cabells sans i brillants hi siguin de fàcil aplicació. És una llàstima que el mal d’esquena avui no m’hagi vingut a treure del pou de tinta que he començat a buidar per senyar el rastre que m’ha de dur fins allà on ets, perquè m’he acabat entristint. La bona salut no és sempre un al·licient per seguir fent allò que hom fa. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!