L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

L’únic que va estar bé aquells dies fou no veure les barbes del Pare Noel. Fins i tot el cotó del carret de cures em sobrava

A Tarrella no ploren per ningú que hagi resistit gairebé cent anys ni que el puguin veure estirat de cos present, ves què havien de plorar per na Felízia, que havia escrit que no li féssim funeral i que no volia flors nostres. Ja saps com va passar els dos darrers anys, encara que hi ha molts detalls Mirentxu que et vaig ocultar per estalviar-te maldecaps que tanmateix no t’haurien conduït a la resolució de res del que t’interessava i no haurien millorat la qualitat de vida de na Felízia. Els que podien evitar d’arrambar-s’hi pots estar ben segura que ho feien, perquè com més proper és el govern més propera és la tirania i l’esporuguiment que provocaven els rampells d’ira de na Felízia va arribar a ser general. Els darrers temps estava com endimoniada sempre, i durant dos anys va fer davant tothom i a totes hores allò que havia fet a la clínica aquell dia que la meva sogra la va anar a veure a l’objecte de poder fer una estimació del temps que li quedava de vida. Estic ben segura que no has oblidat que ens va dir ‘Encara és verda’. Aquestes coses no s’obliden Mirentxu, i més de la manera que ho havia deixat anar aquell sisme amb aspecte de dona, de l’arribada de la qual al centre hospitalari ens n’adonàrem perquè el seu taconeig no té pèrdua, i potser i tot, en passar per davant  el corredor dels boxes, havia alterat lleugerament les gràfiques que una mena de cuca de llum traçava amb una estranya obstinació al centre de la pantalla dels monitors, quan el manteniment de les constants vitals en el paroxisme dels agònics ja tenia més un aire de fabulació i d’excés, d’abús de la paciència de qualsevol, que de senzilla prosa  per a un informe d’alta o de baixa. A més que a l’hospital el silenci ja era profund quan ella va arribar, perquè la nit sempre perfora passadissos molt llargs encoixinats amb una claror lívida de textura homogènia quan a l’exterior bufa un vent gèlid i ja fa hores que els comerços estan tancats. Paralitzades amb un cigarret acabat d’encendre entre els dits, la vèiem aproximar-se des del final del corredor, espalmades de fret darrere els vidres de la petita terrassa orientada al nord, en aquell descampat on es posava l’helicòpter d’urgències. Fins que tímidament obria la porta que en Rodríguez Bisbal li indicava amb un braç alçat banda amunt del seu monyo (instantàniament aquest quadre em va representar la imatge mitològica de l’unicorn encarnada en sogra). I recorda que ell ens va dir més tard que havia vist les nostres quatre mans agitades dins la fosca que el vidre concentrava: com si fóssim víctimes d’un naufragi; però que així mateix ell havia entès que fumàvem i que ens hi acostaríem en haver acabat. Suposo que tampoc no has oblidat el seu abric negre retallat damunt la porta de na Felízia, amb el coll de pell de no sé quin animal d’un negre més llustrós com encerat penjant entre el cos i les mànegues, encara suggestionades perquè feia massa poc temps que havíem vist entrar el capellà de l’hospital a l’habitació de vora la de na Felízia per administrar el viàtic al germà d’en Roberto, aquell jove que va morir de resultes d’un accident de moto. No sé què se’n deu haver fet d’en Roberto, però pensant en els últims dies de na Felízia ell sempre compareix talment llavors, quan venia a fumar amb nosaltres a la intempèrie d’aquell redòs que si a la nit era gèlid, de dia, quan l’helicòpter escalfava motors, podia ser infernal. Havíem quedat paralitzades Mirentxu, però no tranquil·les, encara que hi hagués en Rodríguez Bisbal, perquè a totes dues la seva mare ens havia fet venir el pensament de L’exorcista, la pel·lícula de Kubrick. Però és ben cert que si no ens dirigírem cap a ella immediatament (que és el que hauríem d’haver fet) era més a causa del cigarret que per la por que ens desvetllava. La veritat és que encara record que feia molta estona que el necessitàvem, a aquell cigarret. Els dies que vàrem passar a l’hospital tu i jo vàrem acabar amb els nervis destrossats i fèiem moltes coses que en unes altres circumstàncies ens hauríem guardat com de caure de fer. Tanmateix, algun dia s’acabarà abordant un estudi de l’estrany comport dels fumadors compulsius o s’haurà d’escriure una tragèdia partint de la situació desencadenada per un estúpid cigarret encès, i que consti que ara no m’estic referint als incendis ni a cap devastació dantesca, sinó a coses més subtils com pugui ser passar llargues hores al costat del llit on agonitza algú que ens estimem i en un moment donat, quan ens sembla que s’ha condormit, anar al corredor a fumar un compassiu cigarret que ens apaivagui, tornar de seguida vora el capçal i descobrir amb horror que aquell que sempre havíem sabut que no podíem perdre ja no hi és i a sobre se n’ha hagut d’anar totsol i sense poder-se acomiadar i sense poder estrènyer tan essencialment aquests canells que tantes vegades em miro orfes i incapaços d’oposar-se a cap lligam i que més tost  sempre han provat d’abraçar, han provat d’estrènyer i  han provat de protegir. No hi ha ningú que pugui acusar els meus canells de fer-se el desentès i de no haver aixoplugat fins al final una pell perquè fos aspre perquè fos coriàcia o perquè fos calenta freda humida o seca. Però s’esdevé de vegades que si hom no ha pogut estrènyer finalment per últim cop aquells braços no és per culpa de cap traició, sinó per culpa d’un vulgar cigarret que ara mateix se n’ha anat a fumar, només cinc minutets, al descampat de l’helicòpter. El cas és que tot d’una que entràrem la sogra ens va dir Encara és verda i tot seguit va desaparèixer de bracet amb en Rodríguez Bisbal, el qual va afegir, Ara que heu arribat aprofitaré per acompanyar mumare: ja és molt tard. I vàrem quedar soles amb aquelles paraules inquietants davant els terribles ulls aquosos de na Felízia, que sembraven el dubte d’haver entès el sentit d’aquella visita intempestiva i a deshora. Llavors va començar a rugir com un animal ferit damunt la superfície de pedra on el veterinari prova d’immobilitzar-lo, es va llençar baix del llit de cap i no vam poder impedir que els infermers la subjectessin a una barra d’acer inoxidable del capçal amb uns fermalls horribles, però que almenys tenien la delicadesa de no ser de cuiro, i tot seguit procediren a punxar-li el braç amb unes pretensions que semblaven més inspirades en la tauromàquia que en les rutinàries exploracions habituals dels sanitaris de qualsevol parc zoològic, a acoblar una peça de plàstic rígid a les dues vies obertes i a connectar-hi dos canonets de plàstic tou, que s’enfilava per amunt fins a l’ampolla penjada dalt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!