L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Estirats al futó davant una pantalla gegant, na Gostina i en Gori es disposaven a veure totes les pel·licules d’una història del cinema que compraren d’oferta

 A principis d’aquest hivern, quan vaig pujar a les golfes per veure si trobaria alguna tela per folrar la màrfega massa blanquinosa d’un nou futó que he posat a la sala per estirar-me al costat d’en Gori i veure cine amb ell -hem comprat totes les pel·lícules d’una extensa història del cinema en DVD, un projector i una pantalla gegant- vaig descobrir que el guarda-roba que l’hivern passat vàrem treure de la teva habitació encara feia olor de na Felízia: “Poème” de Lancôme,  tu ja ho saps. Suposo que els representants de la casa Lancôme que assorteixen les perfumeries de Tarrella ja s’adonen de l’absència de na Felízia. També saps que no hi havia roba seva, i que si alguna vegada n’hi va haver era la que tu mateixa li recollies de la tintoreria. Però recorda que del contingut d’aquells aparatosos flascons que semblaven ampolles de whisky se’n posava litres a causa de tenir el sentit de l’olfacte atrofiat, després d’aquella manta que li varen donar, i que les bugades no acabaven d’esvair totes les cadències dels versos massa llepats, massa rodons, d’aquell ‘poema’ de Lancôme excessivament perfumat. Fes memòria i trobaràs que demanava sempre l’ampolla grossa, i que cada cop que l’acompanyàvem a la perfumeria en comprava més d’una, que al final no sempre li resultava fàcil d’introduir clandestinament entre les nostres no tan entabanadores eau de toilette, quan ja no tenia força per transportar-les sola. Tu no pots haver acabat l’Eau de Rochas, igual que jo no he acabat la meva Agua de Rosas. La setmana passada encara en vaig trobar un enfony de quatre ampolles que si no havia deixat cap rastre de la seva presència a les americanes d’en Rodríguez Bisbal és gràcies a l’eficaç barrera de cel·lofana amb què la solvència dels laboratoris on la destil·len delimita el seu camp d’acció, una tàctica militar que explica el seu domini en el mercat. És un detall que agraeixo a la marca A.D., que segueix gaudint de la meva confiança. Tu saps molt bé que les nostres ampolles de colònia ens eren administrades a tall d’indemnització, i també ens arribaven, en part, perquè llur prosa no podia combatre en igualtat de condicions amb els excessos verbals de l’èpica triomfalista de l’orgullós himne vencedor de la nostra patrocinada. El cap em va voltar una bona estona dins el guarda-roba, fins que a la fi em vaig adonar que l’olor de na Felízia procedia de les caixes de papers d’en Bruno Clementi ocultes rera la roba d’hivern del meu ex. Guiada per aquella entabanadora flaire d’uns altres temps, vaig retrobar totes aquelles caixes, que no s’havien mogut del mateix lloc on tu i jo, quan na Felízia va morir, vam desar-les. Suposo que haver retrobat els papers d’en Bruno gràcies a la insistència del perfum de la seva vídua són coses del destí. El destí: aquest malentès que tantes vegades ens tergiversa, que tantes vegades ens transporta  allà on no anàvem. En Bruno, tan auster, estava destinat a ser redescobert i pres definitivament en consideració gràcies als efluvis que encara emanaven els papers impregnats amb el perfum de la seva vídua passats cinquanta anys de la mort d’ell. Hauria protestat? S’hauria enrabiat en Bruno si hagués pogut saber que el reconeixement de la seva obra estaria relacionat amb les expectatives que desvetllava el perfum de na Felízia onsevulla anés? La primera caixa de papers d’en Clementi que vaig desprecintar damunt la taula del menjador, sota el rellotge que dirigeix l’orquestra que executa partitures que ja no són al teu abast, em va fer pensar en l’episodi del perfum de nards dels evangelis: un allunyat ressò de l’escola del mestre Barraxet en els dies de la meva infància, en què la germana de Llàtzer, agenollada mentre ungia els peus de Jesús amb un perfum molt car i els eixugava amb la llarga cabellera, rebia els retrets de Judes Iscariot. Fou en aquest moment que el candor auster d’en Bruno em va presentar el seu personatge en el paper de Judes (que tu ja saps que no li escau); en Bruno volent representar la caritat, i no el sentit de la justícia que descriuria amb més exactitud el seu tarannà. Per què no es ven aquest perfum i no se’n fa almoina als pobres? havia preguntat l’Iscariot. I Jesús li havia respost Deixa-la. Si de cas, l’havia de guardar per al dia que el sepultessin a Ell. De pobres sempre n’hi hauria per salar i per vendre, endevinava Jesús. No estarien mai per un pobre els que tinguessin l’enclí de la caritat, preveia. I en Bruno Clementi, de família pobre, afegia la carn de la seva persona a la goebelsiana proclamació que Déu mai no s’equivoca, per fer els dominis de la redundància encara més feudals i abusius.

           A Tarrella quan en Bruno hi va viure també hauria estat ridícul estalviar el perfum d’un flascó per donar menjar als pobres. N’hi havia tants, que s’haurien hagut de repartir una gota de perfum entre cent. Alimentava més la flaire que podrien sentir en posar-se colònia que l’engruna de pa que tocaria a cadascun si es repartien el producte de la venda del flascó, la qual cosa corrobora que l’Iscariot no era bo per als negocis, encara que sempre l’enxampessin mercadejant. Tu ja saps que de pobres a Tarrella oficialment ja no n’hi ha Mirentxu d’ençà que podem dur les ungles ben netes perquè les nostres mans ja no surten de l’atròfia on la sofisticació de l’última tecnologia els ha confinades: la mateixa atròfia que ha mantingut ocult tot allò que en Bruno Clementi ens havia ensenyat fa gairebé cent anys. Fins que va comparèixer na Felízia i fins que vares venir tu. Ens hem alliberat de l’artesania Mirentxu, de les feines ben fetes, de tot allò que produeixen a bastament els països subdesenvolupats. Tarrella només n’ha conservat les muntanyes, dels temps en què en Bruno va venir, i és perquè no els hem pogudes esbucar. Sent així, na Felízia va fer molt bé de perfumar-se. Deixa’m pensar que si no hagués sentit la seva olor hauria acabat oblidant aquells papers i ara no t’escriuria. Deixa que pensi que és l’olor d’un perfum el que haurà fet que ens poguéssim retrobar.

         La meva filla al final es va sortir amb la seva i en Rodríguez Bisbal també fou abduït cap a la banda d’allò que ja no es pot veure, cap al silenci de tot allò que ja no ens diran (fent una marrada a casa de la seva mare per camuflar-me la destinació final) i en Gori i jo ens disposàvem a assumir, totsols, el territori devastat que deixen les tribus que tenen poques contemplacions. Però a les golfes, encara mig estabornida amb el perfum, aquell dia de principis de tardor que hi vaig pujar per la tela del matalàs, vaig renovar el propòsit de tornar-me a mirar les fotocòpies: però només a estones, quan en Gori se n’anés al gimnàs, quan sortís amb els amics, quan fos a l’institut, quan dormís. Miraria el contingut de les caixes, però aquest cop sense exposar-me gaire. No podia consentir que les paraules vinguessin a robar-me l’únic fill que m’havia quedat. Vaig decidir que em miraria un paper cada vegada, sense cap ordre prefixat, tal com anessin sortint de les caixes. Sense buscar-hi res en concret, i, sobretot, sense els atropells que dictava a na Felízia la por que tenia de morir-se sense haver pogut fiscalitzar tot el que remenàvem.

          Ara ja ho saps: si la tardor no s’hagués presentat tal com t’he dit, Mirentxu, només pensaria en tu els dies que el lloro et reclama des del cimal més alt de la llimonera, a més de les vegades que un pensament tingut de manera simultània ens pugui ajuntar dalt d’una estrella, però no cada dia així que m’assec a l’escriptori. La teva presència és regulable, com si diguéssim, la regeix una llei física. En aixecar-me desconnecto de tu com una bateria descarregada (el mal d’esquena m’ho posa massa fàcil). Ets com un vici que he après de dominar, com els marrons glacés que na Felízia ens posava al davant en l’època en què ja els havíem començat a comptar perquè encara no ens volíem comprar la roba a les botigues de talles especials (ara ja no em faria res). Dues hores allargada al fouton em tornen a posar els ossos a lloc, fins que arriba el moment en què em sento com nova i me’n puc anar al llit. 

         Qui s’hauria imaginat que no enyoraríem gens na Felízia, amb totes aquelles exigències de complicitat amb què ens va unir. Qui s’havia de pensar que fins i tot li diríem adéu sense comportar que una llàgrima ens fes malbé el maquillatge. I si nosaltres, que érem les seves marmessores, no la ploràvem, qui s’havia de captenir amb posat de dol, sense poder assistir a unes exèquies i sense poder-li enviar ni un pensament de flors. I encara, per si fos poc, haver de fer una festa on corregués el xampany i haver-nos d’afartar amb els plats més escollits de la carta del Club Nàutic, després de netejar-nos la carbonissa que ens havia pegat per la cara quan trabucàrem barlovento (marineres d’aigua dolça!) l’urna que contenia les seves cendres. El que encara no t’havia dit és que me’n vaig quedar dues grapades per poder-ne fer una peça de Ceràmica Recordatòria. Si un dia ens decidim per la literalitat, en comptes de regir-nos per la interpretació que hem fet circular d’allò que hem entès d’en Bruno Clementi, aquesta mica de pols de na Felízia pot ser l’única cosa que pugui tornar a reunir aquella estranya parella de condemnats. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!