L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Aquell verro d’en Rodríguez Bisbal li feia mòbing amb els electrodomèstics

 L’única cosa que hauria d’agrair a n’en Rodríguez Bisbal és que t’acceptés com amiga de la casa. Crec que eres l’únic que ja compartíem quan vares venir, tret dels fills, que són un cas més complex car es poden compartir al marge de l’amistat i sent enemics i tot, si considerem que de fills també se’n poden tenir mitjançant el crim de la violació, que no és el cas. No sé en quin concepte el pots tenir perquè éreu massa amics i per conèixer les persones s’hi han d’acabar barallant i així cloure el cicle de l’experiència d’una relació humana amb totes les possiblilitats, però suposo que el veies com una persona imprescindible. Això, no t’escamnava? No hi ha ningú imprescindible Mirentxu. Jo ja els tenia molt calats de per l’ajuntament a aquests que amaguen informació perquè els hagin de menester (els imprescindibles sempre fan trampes) així és que no comprenc que amb en Rodríguez Bisbal no em funcionessin les alarmes. A més, les vibracions que un imprescindible dóna ja d’entrada condueixen al sentiment de la pròpia inutilitat. Com no m’havia de fer falta per posar la tele i tot, aquell estrafolari, si era ell el qui amagava el comandament dins un calaix.

          Ara ja puc escoltar música Mirentxu, i puc veure les noticies a la televisió directament, sense abans haver-me d’empassar una intensa nevada electrònica de deu minuts davant del cínic quadrilàter de la pantalla, còmplice de l’explotació psicològica a què em sotmetia aquell merdós d’en Rodríguez Bisbal. Ignoro si pots creure que sé posar la ràdio i que he tornat a conduir (t’anticipo, per si de cas t’haguessin dit qualsevol ridiculesa, que no és veritat que no passo de seixanta). I sé fer anar el DVD, i, naturalment, el processador de textos Word. Només has d’obrir els disquets que te’n vares endur, si encara no ho has fet, i veuràs que els arxius que contenen les meves observacions d’allò que no quadrava en els escrits de què disposàvem sobre Clementi són documents de Word. Et dic que si de cas examinis els disquets perquè tu i jo sabem que treballar a l’ajuntament no pressuposa automàticament tenir coneixements d’informàtica a nivell d’usuari, tot i que últimament les coses estan canviant molt. I ja sé programar el forn amb el termostat amiga meva, i engego cada dia el rentaplats sense problemes després d’haver-ne sabut anul·lar la indicació de baix consum que propiciava que al final del programa els coberts fossin igual o més bruts que al començament, i faig unes carxofes farcides de bacallà amb el microones que et llençarien d’esquena, si aquesta nit vinguessis a sopar. Ves per on, sense manifestar-te m’has solventat la papereta del sopar. Em temo que el neguit que em fa cercar receptes de cuina durant hores abans que no em decideixi per un plat o per l’altre és de les poques coses que per desgràcia no han canviat. Però als comandaments a distància ja no hi ha codis secrets amb trampa, i puc engegar l’aire condicionat  també sense descodificar-ne la indicació de baix consum que suposo que devia fer part d’un complot per asfixiar-me. I per poder escoltar la Polonesa ja no cal que una mena de compressor trepani els meus timpans, abans de descobrir que l’amplificador té una connexió amb el vídeo: ara l’escolto sense cap introducció tempestuosa; la puc sentir en l’acte cada vegada que en tinc el desig o la necessitat.

          El silenci forma part de la música, i vaig emparar-m’hi. No vaig dir mai més davant ningú que havia perdut més de mitja hora per posar un CD i així i tot no ho havia aconseguit. Consentia no escoltar música, i quan arribava aquell empirreume no feia coneixedor que hagués intentat posar un disc. Tanmateix, els silencis musicals no es poden eternitzar, si la partitura que executem no és l’última peça que va tocar l’orquestra del Titanic, i un silenci nocturn glaçat i pesant poc a poc m’entristia i m’ensorrà i el metge hi va haver d’intervenir. Em va fer l’advertència que els estats de patiment tan llargs (va posar els exemples del mòbing i de la violència domèstica) tenen conseqüències, i em va aconsellar que no m’aguantés angoixes pensant en els fills, perquè d’aquestes situacions tanmateix ells sempre se’n surten, si no se n’aprofiten i tot. També em va dir que podria desenvolupar la síndrome d’Stokholm o la síndrome del Presidiari i que de vegades aquestes síndromes anticipen la malaltia de Parkinson. Ell, em va avisar. Tanmateix, li vaig respondre que estava ben segura que amb en Rodríguez Bisbal no patiria la síndrome d’Stokholm, i llavors va somriure. I li vaig demanar que em descrivís el mal del Presidiari. Però tampoc no em vull fer pesada ara amb les meves malalties, ja t’he dit que ha passat.  

         En revenja per no poder escoltar música em vaig presentar a les proves per cantar amb la coral de Tarrella (sense moltes esperances, val a dir) i em varen acceptar. Vés a saber si el metge, que és el mateix que tenia na Felízia (suposo que no has oblidat en Sebastià Mirentxu) no va posar influència perquè el director m’acceptés. El cas és que de seguida que varen començar els assaigs em vaig sentir millor. És ben cert que ‘qui canta el seu mal espanta’, encara que cantis la partitura de la soprano del Stabat Mater de Pergolesi.

         Amb el conflicte que em plantejaven els electrodomèstics havia perdut moltes batalles, però a la guerra la vaig acabar guanyant. Una vegada que estàvem a 7º i no havia sabut encendre la calefacció, quan ell va arribar enravenat de fred li vaig negar que jo en tingués i fins i tot li vaig assegurar que m’acubava de calor. Recordo que em va dir que si tenia tanta calor és que estava menopàusica, però no estic segura si era aquesta vegada que vaig haver de jeure tota una setmana d’angines a causa d’haver agafat fred. El cas és que els darrers temps amb el meu home varen esser molt instructius, i una cosa que em fou del màxim profit va ser descobrir que quan t’adones que algú fa comèdia és millor no desemmascarar-lo i seguir-li la veta. Si fas memòria, trobaràs que quan venies per aquí jo sempre atribuïa la manca d’operativitat de tots els electrodomèstics a la meva estupidesa. Però quan vaig començar a aferrar-me al decòrum com si fos la mata que havia de frenar la meva caiguda a l’avenc i ja identificava clarament el seu caos, per desgràcia tu ja no hi eres. Encara estava lluny de descobrir un llustre criminal  dins els seus ulls i de poder admetre sense cap dubte que en Rodríguez Bisbal, com la resta de malparits que circulen, obrava amb mala fe i em volia fer passar per inútil, ell que sabia el consol que em donava el pensament de servir per qualque cosa. Em volia fer perdre l’autoestima. Jo crec Mirentxu que per a no haver-me de passar una pensió volia provocar el meu suïcidi i que tramava que em morís sense embrutar-se les mans. Suposo que una altra mort -la de na Felízia- va desplaçar el desenllaç, almenys durant una temporada, i això em va donar una treva per poder-me’n refer. Si vols que et sigui franca crec que, al marge de la recerca d’algun rastre de la meva àvia ‘disfressada’ de florentina en els objectes de na Felízia, és la gratitud per haver-me salvat la vida el que m’ha fet prestar atenció als papers que finalment em confià. Suposo que t’adones que escric per poder salvar la meva ànima, com a mínim, així és que m’hauràs de perdonar que hagi tafanejat tant per dins les caixes que tu i jo semblava que tancàvem per sempre.

          Ara Mirentxu ja no hi ha trampa enlloc ni cap operació de desprestigi en marxa (crec que en Gori ja ha renunciat a l’orientació que li va donar el seu pare) i la meva vida pot transcórrer amb normalitat. Tanmateix, sé que un dia el meu fill haurà d’emprendre la recerca del pare; sé que tard o d’hora ho farà així perquè aquest itinerari és  universal. Però també ja sé Mirentxu que no paga la pena que ningú trobi un pare al qual l’han hagut d’anar a cercar i cal que l’arrosseguin per una orella. Realment és una llàstima que no puguis veure que a casa meva els electrodomèstics ara funcionen com a les altres cases i que posar les notícies o l’aspirador no és equivalent a passar totes les proves d’una cursa d’obstacles. Fins i tot en Blai fa poc que va aprendre de fer anar la rentadora seguint les meves instruccions. Realment ja fa estona que les coses senzilles m’han deixat de semblar irremeiables, mentre que a la feina res no ha canviat: els ossos mals de rosegar (com ho era el cas de na Felízia) acaben damunt la meva taula com sempre. Ara ja sé ben cert allò que en el fons no havia dubtat ningú mai, malgrat els freqüents desmentits que des de casa meva, com tu vares veure, es posaven en circulació: que sóc una persona completament normal. Ara les cames no em tremolen i no em tremolen les mans, els plats no em cauen i no se’m trenquen, s’han acabat els sobresalts. Quina llàstima Mirentxu que no ho poguem celebrar amb una bona festa davall la llimonera, així com ho celebràvem tot, aquells dies que ara semblen tan irreals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!