L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
V I A C R U C I S (5)
Na Gostina torna a estar abraonada a la llibreta de serrat…
Ara, Mirentxu, ja fa bastanta estona que miro d’oblidar aquells dies. Per contrast amb en Blai, he aconseguit de tenir altres maldecaps. No és una broma que l’himne de la Vall d’Aran em dóna serenitat.
Nautes, se son nautes
ja s’abaisharán
es mies amoretes
que s’aproparán
No dubto que ja et deuen haver informada que a casa només som en Gori i jo (no puc imaginar-me que en Blai hagi acabat desistint de telefonar-te). Ja no hi ha la meva filla. No vulguis saber la sensació de fracàs que m’ha suposat el fet que n’Arantxa hagi volgut deixar ben clar que se n’anava perquè no em suporta. És ben cert que la seva absència de casa ha coïncidit amb el seu primer curs a la universitat. Però si no hagués estat per això, ella després de complir els divuit anys igualment hauria marxat de casa, i de fet ja se n’havia anada el curs abans, quan s’instal·là a casa de la seva padrina per part de pare. L’única diferència és que encara tenia coses per aquí i que venia a passar algun cap de setmana. Ja pots veure que els meus fills no n’han tingut prou amb causar-me els disgustos normals, sinó que m’han obligada a representar (amb competència) el paper de la meva ineptitud com a mare. És com si m’empenyessin a escollir entre deprimir-me i potinejar dins el meu fracàs perquè la gent encara en faci befa o a simular insensibilitat fredor i indiferència, com si la pèrdua d’un infant meu no m’hagués d’afectar.
No sé tu com vares viure els ridículs entrebancs falsament atribuïts al salt generacional (crec que era Bernard Shaw el qui digué que a partir de vint-i-cinc anys tothom és de la mateixa edat) però el que és jo, no vaig sentir la necessitat d’haver de fer tan explícit que no sempre compartia les idees els sentiments les ambicions els projectes la manera de fer dels meus pares. No li passava a ningú altre? Tampoc no comparteixo les idees els sentiments les ambicions els projectes la manera de fer de molta gent de la meva generació, i com és que això és tan natural. Si vivint amb els teus pares hi havia mal rotllo cada vegada que et sentien olor de tabac o perquè els vespres no et presentaves mai a casa abans de les dues o les tres de la matinada, només t’havies de posar les piles per controlar una feina de guia turística o el que fos que justifiqués el teu horari, i si la conflictivitat persistia, llogar un apartament amb una amiga que tingués el mateix problema i santes pasqües, sense haver d’humiliar públicament ningú. Sobretot, la possibilitat de liquidar la família i rescatar el que et convingués d’entre les runes no existia, o almenys a mi no em va passar mai pel cap d’endur-me’n el meu pare (l’únic que hauria salvat) com si fos una joguina i instal·lar-nos com dos germanets a casa d’una àvia (jo també me l’hauria enduit a casa l’àvia per part de pare: la mateixa que havia fet de model a Bruno Clementi, la que jo estimava). De n’Arantxa no n’espero misericòrdia, ja fa estona que dono per perdut tot el que pugui estar en les seves mans.
Suposo que en Rodríguez Bisbal tenia tot el dret del món a revenjar-se de mi per tots aquells anys que l’havia desatès per haver estat massa pendent de na Felízia, encara que (ja t’ho havia dit) quan li va convenir per als seus negocis ell no havia vacil·lat a posar-se de la seva banda i en contra meu. També és ben cert que na Felízia va fer malbé els nostres fills, és veritat que els va corrompre, que no els havia d’haver donat abans dels àpats les capses de bombons que els duia, i és ben ver que tant en Gori com n’Arantxa es deixaven estirar massa vegades la llengua a canvi d’un d’aquells bitllets de cent dòlars que na Felízia feia circular pertot. Igual que no és menys cert que quan ja no sabia què els havia de comprar, els va acabar comprant un lloro que ens adonàvem que ens complicaria l’existència (no creuries com m’entristeix haver de parlar en aquests termes d’en ‘Tomeu’, i vull que sàpigues que no ha oblidat el teu nom, desgraciadament). A desgrat de les càrregues d’enyorament que em fa traginar, no saps en quins compromisos m’ha posat el lloro cridant-te davant en Blai, o els últims temps del nostre matrimoni, davant en Rodríguez Bisbal, que encara de més a més em clavava unes mirades que eren com retrets per haver-te perdut i que en el fons també me’l feren perdre a ell. Suposo que na Felízía els va comprar el lloro perquè no em distraguessin de les feines que ella em manava, senzillament, i que no va calcular l’abast que aquella adquisició podria tenir. Però no dubtis que en moments de crisi el pobre ‘Tomeu’, que finalment em fa més companyia que ningú altre, s’instal·là a casa nostra com una imposició de na Felízia. No sé si el nom li quadra, sia dit de passada, perquè ‘Tomeu’, com bé ho va entendre en Bruno, a Mallorca sempre ha estat un nom de moix. Diuen els vells que en els temps antics tots els moixos de Tarrella s’havien dit ‘Tomeu’, així és que no trobis estrany que tots els gats que varen fer de model a en Clementi es diguessin igual, encara que no s’assemblin a aquell dibuix del moix ‘Tomeu’ que na Felízia va voler que fos per a tu.
Tornant a n’Arantxa, no estic gens segura que en Rodríguez Bisbal li enviï prou diners, i com que és massa sobrada per demanar-me’n si no li basten, em passo la vida patint. I en Gori és tan egoista que té barra de saber que la seva germana necessita diners i no me’n diu res perquè així en tindrà més per gastar ell. He demanat als seus antics companys (només als que em queien bé) que si s’adonen que a n’Arantxa li fa falta alguna cosa m’avisin, però cada vegada n’he tret la impressió que la meva filla també va trencar amb ells. Crec que quan va decidir d’anar-se’n a viure amb la seva àvia n’Arantxa va posar una descàrrega de dinamita al que deixava endarrere i amb la mateixa voladura se li ha ensorrat fins i tot el que li podia ser útil més endavant, i ha hagut d’edificar de bell nou de manera rudimentària amb el que té a l’abast. De la fragilitat d’aquestes noves estructures jo me’n vaig adonar quan va començar a parlar-me d’un tal Jaumet (era de l’únic que finalment em parlava). No era normal perquè n’explicava massa coses, en donava massa detalls. La vèrbola és com un tel de boira que clausura i precinta allò que volem ocultar. Pensa que en Jaumet tenia dos anys i estava bé de salut, era bufó i graciós, per això et dic que no donava peu a converses tan llargues entre persones adultes, sobretot quan calia que parléssim urgentment d’altres temes, encara que fossin desagradables (en Jaumet és un nebot dels nostres veinats).
Hi ha moltes notícies Mirentxu, moltes coses que la gent no fiscalitza i que tu, pels conductes on fàcilment podries accedir, no arribaries a esbrinar. Tanmateix, veig que no t’ha interessat confirmar que em trobo francament refeta, encara que prefereixo no buidar-me el cap cavil·lant si la teva reacció en cas que no fos així també seria la mateixa indiferència que m’arribà quan els esdeveniments revestien una extrema gravetat. Puc dir que vaig tastar la mort perquè tenc la sensació d’haver estat encegada amb l’enlluernadora claredat que tots els que s’hi han acostat diuen que s’hi fa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pel que s’hi diu, el que s’hi apunta i pots imaginar lliurament i el com, la forma, rica, exuberant. Em pregunto si la insularitat, el paisatge, la parla conformen un estil determinat. Bon capvespre!.