L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Encara que escriure li provoqui mal a les cervicals, na Gostina continua la infatigable carta a na Mirentxu…

Si no volia perdre l’amistat amb na Calixta deixant d’anar a Son Muntaner, com he fet tota la vida, i si volia poder alçar el telèfon sense un tremolor a les mans, havia de trobar la manera que tots aquells que jo t’havia presentat no em preguntessin més per tu. Després d’haver-te enviat més de cinquanta missatges ja he perdut totes les esperances de saber com estàs. Això és el darrer intent de comunicar-me amb tu. Però no serà un missatge que el puguis rebutjar i després dir que no l’havies rebut o que fa anys que vares cancel·lar el vell compte de correu electrònic que sempre havíem fet servir. Quan a la llibreta que vaig posar entre les tapes de serrat que l’ajuntament va regalar quan s’amplià el museu li quedin cinc o sis fulls en blanc (en el supòsit, no sé si massa optimista, que l’escriptori del meu ex no m’acabi matant abans) em posaré en camí. Ja he decidit que no vindré en avió i que faré el trajecte d’aquí a Barcelona amb el vaixell com si me n’anés a pelegrinar. M’imagino (amb tot el morbo que tu hi vulguis afegir) que a primera hora del matí la porta de baix estarà oberta i que la portera acabarà de fregar l’escala. Estarà obert perquè el trespol s’assequi. No sé si li hauria de dur una ensaïmada a aquesta pobra dona, car no vull que em molesti si m’aglapeix asseguda en el replà escrivint els últims mots. Ja ho saps Mirentxu: pots comptar amb una crònica detallada d’aquesta peripècia fins a l’últim esglaó, dels catorze que n’hi ha fins a l’entresol; entre una passa i una altra hi caben moltes paraules. Pots estar ben segura que quan arribi a casa teva tot el que t’havia d’explicar ja estarà aclarit, i que entre el començament i el final d’aquest quadern no s’hi haurà escolat cap silenci cap malentès ni cap sospita. Vindré en persona a dur-te el manuscrit, perquè ja no en tinc prou amb què rebutgis les meves paraules; per poder tenir una vida pròpia real necessito que també em rebutgis a mi.

          O està molt malament, vaig dir a n’en Blai encara amb el cotxe en marxa davall la parra de Son Muntaner, un d’aquells dies que tocava de fer les coques amb verdura i la carn a la brasa a na Calixta, o està molt bé. No sé si podràs creure que em vetllava, amagat darrere aquella olivera grossa al final del camí, ni sé si t’és gaire difícil de visualitzar que quan va reconèixer el meu Audi no s’havia sabut captenir cosa de dos minuts, fins que jo arribés al revers de la soca retorçada  i còncava on ell s’havia posat a la gatzoneta. I tot d’una va començar a córrer com un ruc desbocat en direcció a la parra amb els braços enlaire cridant Gostina! Gostina! Gostina!

          Se coneix que aquella fua tan inesperada va esverar en ‘Monte’, que en un dir ja està fet li va caure a sobre com un falcó. Quan tots vàrem veure el rottweiler ja li havia mossegat i na Calixta ja corria a cercar una tovallola per tapar-li la nafra i endur-se’n en Blai al PAC.

          Sort que últimament en Blai ha après de treure només els temes amb què ens entreteníem abans de tu aparèixer, sort que ha vist que no tot es pot dir i que no tot es pot mostrar. Tanmateix, el que en Blai pensa és tan segur com ho és la  podridura d’un cos sota una llosa del cementiri, i la manera que té d’amagar els pensaments és tan forçada com si volgués posar ell totsol aquesta llosa, una llosa que per moure-la caldria la força de dotze homes. Saber que no parla perquè no el deixen parlar, encara que sigui jo mateixa qui li veta les paraules, me’l fa veure massa obedient i pusil·lànime, me’l fa mirar un covard, una persona sotmesa a la voluntat d’altri: me n’ensenya un esclau. Mai m’havia semblat tan menyspreable en Blai com m’ho sembla d’ençà que acata les normes que jo mateixa li he dictat. Me n’avergonyeixo Mirentxu. Sé que és estrany, però el tema d’en Blai m’ha fet voltar més el cap que no el del meu ex. No em demanis que t’ho expliqui perquè jo mateixa no m’ho sé explicar. Tampoc no sé com és que no puc qualificar de ‘llosa’ el que jo mateixa li oculto a ell, però suposo que tinc més bo de fer callar. El cas és que en Blai sospita que si tu no el telefones perquè vagi a esperar-te a l’aeroport és perquè has trobat qualcú més digne d’anar-te a rebre que no n’és ell, i jo li oculto que el trobo un malpensat, i que si les seves sospites corresponen a la realitat fas molt bé d’agafar un taxi només per a no haver-t’hi de relacionar. Suposo que el meu silenci en principi no es pot qualificar de pietós, perquè ocultar a algú que el trobem menyspreable és més un exercici d’autodefensa que de pietat. Però com que en Blai per haver-lo insultat no m’envestiria, sinó que m’estimaria encara més i admiraria la meva sinceritat i el meu coratge, he volgut estalviar-li tot aquest masoquisme, i, en aquest sentit, a mi el que em fa callar davant en Blai és la pietat, a desgrat d’haver-lo privat del consol que li podria donar sentir aquestes paraules. I és perquè ja sé que jo no l’arribaria a poder salvar del tot, com no el podries salvar tu. De llepar-se les ferides ja en sap prou ell mateix, no sé si és per això que no evita d’estimbar-se i que, ben bé al contrari, crida el mal temps. A mi el que em mata és que accepta amb resignació que hagis preferit un rival amb més mèrits. I el que em mata més és que el fet de preferir un rival seu encara et fa més interessant als seus ulls que no n’eres quan et vas conformar amb la seva animeta freda. Igualment, pot ser que de vegades en Blai no estigui ben segur que no siguis aquí amb mi. És capaç d’haver-se pensat que et tinc amagada davall les faldes de la taula-braser que encara conservo com un monument a la meva padrineta. Suposo que no em veu prou desesperada, ell que s’adonava –i a això potser no hi havia ningú que ho detectés com ell- d’amb quina pètria lleialtat a tu m’havia vinculada a na Felízia, i s’adonava de l’entusiasme amb què secundava les teves indagacions per trobar algun supervivent del període que en Bruno Clementi va passar a Tarrella becat pel govern argentí. Ara que és exposat que pensis que la meva adhesió a tu era fraudulenta car t’ocultava el quadre de l’àvia, en puc parlar sense pudor dels sentiments falsos i d’uns altres sentiments que, malgrat les aparences, són autèntics. La llàstima és que només estic legitimada per mostrar les meves febleses i els meus errors, però encara no disposo de llicència ni de cap mena d’autoritat ni de prestigi per mostrar les rucades dels altres.

          En Blai, que em coneixia de sempre, no estava avesat a veure’m tan implicada personalment en coses de la feina. Sabia que en horari laboral jo no tenia amics i que no em podia telefonar, però no ignorava que quan sortia de la feina jo posava la meva sociabilitat a la disposició de la colla i estava ben segur que només insinuant-me que ja hi havia carxofes o qualsevol altra verdura de primavera jo li proposaria de fer aquest mateix diumenge algun plat de quaresma sota el porxo de la bugaderia, potser  una paella de bacallà, que li agradava tant. El cas és que amb aquesta història d’en Clementi, na Felízia i el mestre Barraxet, i finalment, aquesta història amb tu, en Blai i també aquells altres, tot aquell adreç de Son Muntaner varen esser arrabassats d’allà on tenien fixades les arrels, foren impulsats per la nova cascada d’energia que na Felízia m’aportava i foren arrossegats amb l’al·luvió del meu determini de fer-li costat quan tothom la va voler oblidar i la va deixar tirada. No sé si és perquè d’alguna manera ocupava el lloc de la meva àvia, però el cas és que volia que na Felízia se’n sortís. Recorda que les coses estaven molt embarriolades quan jo m’hi vaig afegir. Les seves relacions amb l’ajuntament eren francament dolentes quan ja feien les reformes per a l’ampliació i ella apareixia per les obres i insultava els picapedrers tot amenaçant amb revocar la donació. El meu home em deia que a ca’l notari hi havia un paper pendent de signatura que na Felízia no volia assumir, a més que començava a xerrar malament del batlle davant qualsevol, i deia pestes dels regidors i de tots els que treballàvem a l’ajuntament, i la gent en principi la creia, desgraciadament. Ja saps que les oficines públiques no solen ser cap model de bona administració. Fins que va començar a tenir problemes amb tothom i podia envestir el primer que passava amb aquella ràbia, collant l’escut de matèria irascible, irritable, amb què pretenia defensar-se de no se sap ben bé què a la rebequeria una mica tronada d’una d’aquestes velles que hi ha pertot arreu i que s’emprenyen com una mona per qualevol cosa.

         A l’ajuntament varen veure que per poder fer alguna cosa de profit amb aquella dona primer l’havíem de tranquil·litzar, però el pitjor de tot és que ja havia ofès mig poble, fins i tot la gent del servei de neteja, i na Felízia no era d’aquestes persones que saben disculpar-se com tu saps. Quan a la fi aconseguírem que la seva amenaça de revocar la donació finalment no fos efectiva, tota aquella tropa de Son Muntaner ho havia considerat un èxit en certa manera propi, i n’estaven ben cofois (excepte en Rodríguez Bisbal, que va fer costat a na Felízia en la dèria del museu monogràfic amb la intenció secreta de vendre-li un local molt apropiat que la seva immobiliària li podia oferir). Abans que tu vinguessis a passar llargues temporades a Tarrella Mirentxu, a la vida de na Felízia hi havia arribat a desfilar moltíssima gent. Pensa que repartia fotocòpies de documentació a tothom (i ara em ve al cap la caixera del súper que de sobte s’havia vist amb coratge d’escriure la biografia d’en Bruno!). Pensa que ja havíem constituït una associació per tirar endavant les curolles d’aquell artista únic, d’aquell personatge irrepetible. Pensa que l’associació “Bruno Clementi” (ara m’agafa pànic perquè en Rodríguez Bisbal potser que encara no l’hagi donada de baixa) no va ser cosa dels quatre gats que sempre s’apunten pertot. Hi havia gent molt especial en aquell grup defensant els somnis, una mica delirants, d’aquella pobra anciana reciclada que volíem que es morís en pau. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!