L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
V I A C R U C I S 36
Si no te n’haguessis anada no sé on, ara cada vespre na Blanca no hauria de venir a fer-me companyia… Trobes tu, trobes tu…
Algun cop, a l’escola, en Melcion ens digué com de passada que Clementi havia pintat al fresc les parets de l’esglèsia. Però, tot i anant cada dia a missa (i era ell el que ens hi feia anar, més que no pas el mossèn) a cap dels seus alumnes no se’ns va ocórrer de localitzar aquelles pintures al fresc, perquè la nostra ment estava acostumada a no vincular cap idea o paraula d’en Barraxet amb el món real. Ja podien ser grossos els quadres. A més que dins l’esglèsia hi estàvem com ensensats, precisament gràcies a l’única idea que en Barraxet ens havia sabut traslladar amb una prodigiosa claredat: dins l’esglèsia només havíem d’estar pendents de Déu. I com que jo encara és l’hora que hagi detectat la presència de Déu, tot i que la busco com esperitada, ja pots imaginar-te en quin buit, en quina caverna m’instal·lava en Barraxet, i com era que no m’hi podia agombolar. L’esglèsia era un lloc de devoció, segons les ordres del mestre, on només havíem d’estar pendents de les nostres ànimes. La claredat d’aquesta idea llambrejava tant, que més enllà del seu redol s’hi obria una bretxa de fosca que feia fonedís qualsevol lligam entre d’altres ensenyaments seus i la realitat, car en Barraxet feia extensiu aquest mètode a totes les matèries que impartia i és per això que ningú no hi va aprendre res mai d’utilitat pràctica amb el mestre Melcion, així és que ignorar l’obra d’en Bruno Clementi no fou la seva única mancança.
La primera cosa que hauria d’haver fet era cerciorar-se que tots sabíem què era, exactament, una pintura al fresc; t’ho assenyalo perquè en aquell temps jo encara no ho sabia. Bastava una paraula al final de la missa. Bastava, si m’apures, que hagués alçat un braç en direcció a les parets i que hagués dit Mirau aquest Via Crucis: això és el que en Bruno Clementi va pintar. Just amb aquest filet de connexió hauríem pogut construir un pont per travessar l’avenc que s’esbadellava entre la isolada inòpia dels coneixements framentaris i inútils que ell ens proporcionava i una realitat concreta. Però ja ho veus: a això tan senzill, en Barraxet no ho va saber o no ho va voler fer. De fet jo penso que no ho volia fer. Pertanyia a la casta sacerdotal dels que es fan imprescindibles, com en Rodríguez Bisbal, amagant informació, una informació que exhibeixen excepcionalment però de manera succinta i inabordable, espetegant i instantània, només per suggerir l’incontestable abast de la seva saviesa i per crear una dependència d’ells que ningú espontàniament no hauria desenvolupat. Els objectius d’aquesta tècnica són la castració, la manca de criteri i la ceguesa que formen el substrat més idoni perquè pugui xorar un qualsevol credo, i el mestre Melcion, a més a més, n’era molt pràctic i n’acumulava llargs anys d’experimentació i la brodava, a aquella habilitat d’introduir dins el nostre cervell tot d’obstacles ineludibles. La religió mancada de fe, mancada de totes les certeses que et dóna el cor i la voluntat, només és un embalum que ocupa l’espai virtual de la raó, una pseudociència que no resol els seus logaritmes i que no unta les ferides amb els pietosos bàlsams que a tall de pal·liatiu de la manca de fe ens proporcionen les fórmules magistrals de la farmàcia. En Barraxet ens feia mòbing quan encara no hi havia necessitat de recórrer a aquest refinament, per tenir-nos dominats i esclaus, atès que ell podia pegar i podia castigar, i de fet no se n’estava; però ens va abatre en nom de la religió, en comptes de fer-ho en nom de la saviesa, car ell era més que cap altra cosa un soldat de la guerra santa que se servia de la seva professió de mestre per escampar l’obscurantisme i l’esclavatge intel·lectual que la seva secta ha practicat des de sempre amb diferents mètodes, segons les possibilitats de cada època. Més que amb les croades (li mancava el coratge, l’esperit d’aventura i la curiositat de conèixer una altra civilització, i li sobrava la mandra) en Melcion encaixava amb les pràctiques inquisitorials, perquè ell traficava amb les idees, sondava l’intel·lecte, el seu objectiu era l’esperit, l’ànima, el cervell de la mainada, puix que sabia que el cervell és la mare dels ous i que és el cervell el qui juga les pitjors passades a la resta del cos i l’afebleix i el mata des de dins i sense que el botxí hagi d’escampar sang. El resultat de tot això i al marge de l’espant de destruir els anhels de llibertat, les il·lusions, l’alegria i la força de les expectatives i els projectes de les criatures al seu càrrec mitjançant un rentat de cervell, és que dues generacions de terrallencs han travessat el desert de la cultura abrasats de sed, a lloms dels esquàlids dromedaris que ja varen arribar cecs i deshidratats a l’oasi on es dauraven, sota les palmes, els preciosos dàtils que havien de nodrir els nostres pensaments i les nostres ànsies de llibertat.
Com volies que jo em preocupés ni poc ni gens per conèixer la identitat de l’autor d’aquelles pintures llòbregues (en aquells temps l’esglèsia estava mal il·luminada, a més que la devoció hi havia dipositat la capa de sutge de milers d’espelmes) deteriorades, massa grosses, i que ens feien com por. Puc dir que a les parets de l’esglèsia de Tarrella vares ser tu qui me les va descobrir, qui em va ensenyar de mirar-les, igual que m’ensenyares de seguir el rastre d’aquell fill de pobres immigrants italians a Buenos Aires, d’aquell al·lot que tant podia raspallar la crinera dels cavalls com anar de cotxer amb els modestos fiacres que els seus parents llogaven a famílies una mica més benestants que alguns diumenges es podien permetre d’anar a fer un volt pels afores de la ciutat. De la boal de la cotxeria de la família Clementi fins a la coberta del Principe Umberto, me’l vas fer veure desembarcar a Génova, me’l vas fer imaginar a l’andana de l’estació on agafava el tren fins a Florència, i, un any més tard, me’l vas mostrar als molls de les draçanes de Barcelona, i el vaig veure Rambla amunt, quan s’encaminava cap a una d’aquestes pensions que surten a La vida amarga de Josep Pla on el visitaria l’escriptor Àngel Guimerà i on es va fer íntim amic d’un filòsof que ell admirava des de la distància i que si vols que et sigui franca no trobo tan espaterrant. Era en Pompeu Gener. Igualment, el veig damunt la coberta del correu que el duria fins a Mallorca quan venia per la llum d’aquí (era Quirós qui li havia parlat de la llum de Tarrella?) i el veig aperduat durant dos dies per Palma, i, finalment, el veig arribar al meu poble amb la maleta que contenia aquell preciós l’àlbum, l’àlbum de 105 fulls de grans dimensions amb les tapes de pell filetejada d’or que li havia fet de passaport (recordo vagament haver llegit, quan vaig mirar els papers la primera vegada, que durant l’estada d’en Bruno a Florència el cònsol argentí li havia proporcionat una mena de salconduit, una mena de certificat de bona conducta; però d’Amèrica a Europa no hi havia viatjat amb cap document d’identificació en Bruno Clementi, crec que aleshores no calia dur papers per viatjar). Així, aquell àlbum havia estat una singular forma de presentar-se, a més d’un mitjà de garantir-se, durant tota la seva estada a Europa, tant en els trasllats com en les arribades, un tracte reservat a persones molt especials. Aquell àlbum Mirentxu (la més silenciosa de les amigues) que finalment vàrem confiar, diria que amb massa bona fe, a un museu que ara penso que no l’hauria de tenir, juntament amb el quadre que havia de ser d’en Barraxet i que ell va rebutjar perquè en volia un altre. Una donació –la de l’àlbum, aquest quadre i alguna altra coseta que tu em podries fer recordar- vinculada a l’edició d’un tercer catàleg que va sortir malament i que va fer morir na Felízia enrabiada. Enrabiada amb en Barraxet, enrabiada amb l’ajuntament, enrabiada amb tot el poble de Tarrella i amb el govern i amb tota la població de les Illes Balears. I enrabiada també, aquest cop, amb tu i amb mi.
Tu no te’n penedeixes ara Mirentxu d’haver fet que na Felízia donés l’àlbum a un museu de fora de Tarrella? No creus tu també, hores d’ara, que l’àlbum hauria estat millor amb el gruix de l’obra d’en Bruno al mateix lloc on va viure i en el museu que ell va fundar? No toques, just que tanquis els ulls, aquell folre de vellut vermell amb què na Felízia el va protegir? No veus bofegar aquella tira de pedres semiprecioses cosides al vellut com si fossin calius? Jo de vegades veig sorgir aquella ratlla de botons d’un vermell foc com si fos una ferida sota control, la veig aflorar com si fos el tall net d’un bisturí, la veig com la primera flamarada d’un incendi provocat, la veig com el fulgurant esclat d’un misto encès damunt el raig de benzina que vessen enmig del bosc per calar foc, la veig com les pinzellades que els peixos de colors posen damunt el vidre de l’aquari i la veig com la fila índia de caps-roigs que els palangres arrabassen del fons. I en retirar la funda, pàgina rera pàgina, puc sentir el bull dels temps d’en Bruno i els batecs del seu cor, puc acaronar els seus somnis i puc concebre l’abast que varen tenir les seves il·lusions. M’imagino l’àlbum voltant de taula en taula en el sopar de comiat, i me l’imagino abans: quan un grup d’amics aportaren una petita quantitat de diners cadascun i li feren aquell àlbum perquè tota la vida conservés aquell record seu. I m’imagino l’àlbum d’en casa en casa, una dia o una setmana, el temps que haguessin de menester per fer-hi cadascun la seva aportació: un escrit o un dibuix. Aquell àlbum fou una cosa molt viva, no havia d’acabar arronsat en el magatzem d’un museu on no significa res, on ningú no sap què fer-ne i on segurament les rates se l’acabaran cruspint. Tu no te l’has imaginat moltes vegades, al sopar de comiat on li van fer el lliurament d’aquell àlbum? Recorda que hi havia –hi ha- moltes fotos del banquet, i que hi ha els retalls de tots els diaris que en parlaren. Hi ha les exhuberants hemeroteques argentines Mirentxu, hi ha les cròniques periodístiques del sopar d’homenatge i hi ha els articles que el seguiren. Tu no tens la impressió que el vigilaven? El sonet que li dedicà Almafuerte abans de partir (i ara no discutirem si Almafuerte podia mesurar el seu talent amb el d’en Bruno o no, però si et refies d’un altre escriptor connacional seu, l’il·lustre Borges, segur que no) aquell sonet que a força de trobar-lo reproduït a tots els articles que van parlar d’en Bruno tu i jo sabíem de memòria, ara el veig més com una amenaça que com un vot de confiança en aquell jove que tant prometia, fill d’una família pobre com també ho era el vell poeta marginal; un poeta que quan en Bruno era un noi que començava ell ja gaudia de l’aurèola de prestigi dels maleïts.
Joven castor que aplauden las ardillas
y en su gruta del can tienen cautivo:
que el imbécil ambiente corrosivo
de asfixiantes elogios en que brillas,
no te alcance jamás ni a las rodillas
para que llegues a las cumbres vivo.
Per què concedim als fracassats el benefici d’una suposada excel·lència que no se sap ben bé qui la certifica, una rellevància que només és clandestina, car l’autoritat en la matèria l’evita reconèixer d’una manera explícita però permet que subsisteixi de forma tàcita? No és potser perquè tots tenim molta por de fracassar? No és perquè si s’esdevé que fracassem volem que ens tractin amb humanitat? La formació acadèmica que la família d’en Bruno no li podia proporcionar depenia de la impressió que causés als greus comensals que en aquells moments li organitzaven un banquet de comiat, solemnement asseguts rere les taules endomassades amb unes garlandes que avui no s’atrevirien a posar ni damunt la tomba d’un albat. Tampoc no podien semblar d’un banquet de noces, car no hi havia dones. I no hi havia alegria, no hi havia lleugeresa, no hi havia frivolitat, no hi havia glamour, encara que hi havia flors (unes flors que ell devotament havia dissecat i que més endavant foren incinerades i formaren part de la ceràmica memorial amb la llegenda ‘Ahir vaig ser la flor d’un homenatge, avui l’homenatge a una flor’ ). A la festa de comiat d’en Bruno només hi havia ‘saviesa’. Olorant una vegada més el perfum de Lancôme que m’ha atret fins a les caixes, per primera vegada sense por de trobar-me no sé què, ja no em sorprèn que sovint la saviesa deprimeixi tant. Més que una festa, allò semblava un tribunal. I el fet d’haver concedit una beca a aquell pobre noi (no s’estaven de remarcar a cada instant que era pobre) perquè pogués estudiar, més que un vot de confiança en el seu talent, allò semblava el pròleg d’una sentència que finalment el condemnaria i que tu i jo sabem que es va executar.
Perdona Mirentxu que m’entretingui tant en tots aquells que feien veure que tributaven un homenatge a un jove que se n’anava a estudiar, i de passada s’atipaven. De què haurien parlat tots aquells, de què haurien escrit. I de què haurien sopat molts d’ells, a casa seva. De què hauria sopat aquell vespre el poeta Almafuerte si en Bruno Clementi no hagués partit. No és una de les moltes maneres en què els pobres donen menjar als rics? De què ens podem imaginar que viuen els diputats, els regidors, la junta qualificadora i els presidents dels jocs florals?
Dispensa que m’hagi fixat tant en tots aquells discursos que no eren més que palla (paraules que no van seguides de fets), en el cèlebre sonet del pobre Almafuerte i en moltes rimes encara molt més òbvies que els literats argentins estamparen a l’àlbum d’en Bruno el 20 de maig de l’any 1911, entre dibuix i dibuix (i ara recordo la Felízia tapant aquella aiguada tan bona de Petorutti, tu deus saber per què, amb els baixos del seu xal). Si tornem a tenir aquell àlbum en les mans i ens el tornem a mirar de prim compte per la banda on està enquadernat, no ens hauria de sorprendre descobrir-hi fulls seccionats amb cúter potser ja fa molts anys, qui sap si a mans del propi Clementi, fins i tot. En Clementi tallant la llengua als qui el van decebre, les paraules dels quals no van anar seguides de fets… Però si en Bruno no se n’hagués anat a Europa, aquells poemes no haurien estat escrits; igualment aquests papers que cada vespre t’adreço, recolzada a l’escriptori d’en Rodríguez Bisbal: pots estar ben segura que no haurien posat en moviment una muntanya com na Blanca, que si s’acosta només és perquè tu te’n vares anar i que se’n guardaria com de caure d’interrompre’ns si tu fossis aquí amb mi. Que la vares veure interrompre mai una conversa, quan tu hi eres? Idò això volia dir. Començo a veure clar que sempre que hi ha un escrit és que hi ha hagut una pèrdua (cada mot és la susbstitució d’un fet!) i les paraules pretenen farcir el buit que excaven o bé les desercions o bé el talp de la pròpia soletat. I fins i tot, les paraules poden arribar a ser el farciment d’un estómac que s’hauria hagut de conformar amb una arengada. Tu no hi penses mai Mirentxu en el dilema de molts famèlics que es conformarien amb un bocí de pa però que com que no el tenen s’han de vestir de gala i s’han de fer convidar en un banquet d’homenatge, o potser i tot, dramàticament, s’han vist en el tràngol d’haver de promoure un gran banquet just per poder menjar bé ni que sigui un sol dia en tot l’any?
No em facis escriure noms de periodistes ni noms de diputats, però no puc deixar de pensar que aquells quatre anys que en Bruno Clementi va gaudir de la beca, els haurien passades molt magres sense els becaris. I, evidentment, els discursos d’alguns diputats al parlament no haurien estat tan florits, sense poder justificar les despeses d’en Bruno i tots aquells altres. En què hauria consistit la feina del diputat X, l’estrany protector d’en Bruno, si no (i per què era que na Felízia l’odiava d’aquella manera salvatge, em pregunto ara. Si tu no ho has aclarit durant la teva llarga absència, s’afegirà a tots els altres secrets que na Felízia se n’haurà enduit). Ja és que devien estar molt freturosos, aquells joves de l’última remesa de becaris argentins a Europa, perquè repassant els diaris m’ha tornat a fer l’efecte que els espiaven des de moltes talaies. Era cada dia que apareixien notícies dels estudiants d’art a la premsa del país, i no tan sols a les publicacions especialitzades. Em demano com era possible que se’n generessin tantes. A banda que ocasionaven més despeses tots aquells desplaçaments de periodistes per a fer-ne el seguiment que la modesta assignació que rebien els becaris (sempre amb retard, a més a més), uns diners que amb prou feines els bastaven per subsistir, fins i tot en una illa tan barata com Mallorca. Aquesta superproducció de notícies sobre art plàstic i el seu ressò a la premsa, em fa pensar en un diari d’aquí, que cada dia omple les pàgines de cultura d’una quantitat d’informació sobre art que podria fer pensar a qualsevol extern que s’ho mirés que Mallorca és una factoria mundial d’activitat artística, i que tots els mallorquins ens dediquem rofessionalment a l’art i no en sabem ni un borrall, de les cuines dels hotels sense aire condicionat ni dels immigrants negres que compren una quantitat tan industrial de llaunes de menjar per a gossos al mateix Mercadona que tu i jo anàvem, que sé ben cert que a tu també, hores d’ara, ja t’hauria arribat a mosquejar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…. coneixements fragmentaris i inútils…
… professionalment…
NECESSIT URGENTMENTMENT UN EDITOR
ABSTENIR-SE’N LOCALS O PENJATS
ABSTENIR-SE’N MALLORQUINS, QUE O BÉ NO FAN CONTRACTE O, ENCARA DE MÉS A MÉS, FAN PAGAR
HELP, PENGUIN BOOKS!
HELP, PENGUIN BOOKS VIKING!
I NEED TO PUBLISHE MY BOOKS AND THAT’S IS IMPOSSIBLE IN CATALONIA BECAUSE THE SPANIARDS…
THEY WANT TO SHUT UP US
CATALONIANS ARE NOT AGAINST THE UNITED STATES
SPANIARDS ARE…