L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Paraules i bambolles de sabó

Cada vegada que per poder estar amb tu m’he d’estintolar al moble-escriptori d’aquell altre; cada vegada que necessito la creativitat d’en Bruno per acostar-me al teu redol i d’aquesta manera el que faig és trair-lo, a ell que va advertir que ningú no arriba enlloc amb uns plànols fets de l’altri, atès que no hi ha res fora de la nostra existència, en els traçats del sentit de la vida de cadascú, sinó el que cadascú hi projecta des del seu interior; cada vegada que he de recórrer a les paraules per acostar-me a tu igual que en Bruno s’ha aferrat a la impensable vellesa de na Felízia per tornar al mateix lloc on el va empènyer la seva mateixa joventut… cada vegada que t’escric, Mirentxu, voldria poder deixar constància que l’enginyeria que pretén esborrar l’esvoranc entre tu i jo, baldament travessi l’avenc amb la telecabina de la paraula que proporciona un sostre momentani a la bèstia que jeu en el fons de la caverna, no està pensada per fer agradable la vida als éssers monstruosos. Les paraules no han de ser mai per defugir el combat, sinó per abolir la tirania i practicar la justícia i el deslliurament en dominis antany tenebrosos. La paraula és per falcar el propòsit de restringir la devastació i l‘esterilitat de qualssevol esclafits de la malícia i confinar els qui ens sotmeten a l’esclavatge en els compartiments estancs de l’oblit; uns dipòsits on el silenci i la fosca només afranquiran el pas a la pestilència de la putrefacció de les llengües que els sàtrapes havien fet tallar quan dominaren. Les paraules només han d’arribar fins on la veritat arribi, i han d’esclatar butllofes damunt la cara dels qui els havien capgirades o els havien proscrites, perquè és ben cert que de vegades abusen de la seva màscara, fins a un tal punt que no arribes a saber quines són les autèntiques i quines són les simulades. És a causa d’això que en Bruno els va tenir aquell pànic. Les mateixes paraules que ara escric per a tu les podria llegir un altre,  però abraçar-te al final d’aquest escrit no es pot assemblar mai a aferrar-me al primer que ha passat pel meu carrer en jo sortir de casa: com no és igual veure florir una rosa en un roser que fou plantat amb les mateixes mans que ara t’escriuen que comprar-la en un comerç de flor tallada, ni tampoc és igual veure com es dessagna i taca el trenc de l’alba el primer peix que salpa un volantí ben estret dins les mateixes mans que insisteixen a adreçar-se a tu amb paraules que comprar un tall de lluç i descongelar-lo amb el microones per dinar.

          Ell tenia motius (tothom en té, què s’havia pensat. Jo també en tinc i sé ben cert que tu també n’has de tenir) per a no voler córrer al darrera dels mots igual que els beneitons de cada poble van darrere la música, però hauria pogut avisar que les composicions viciades i les partitures falses es poden destriar fàcilment d’unes altres que un buf de creativitat pot treure de la masmorra: el ròssec de les cadenes pot inspirar el cant del rossinyol, si algú troba la forma de descloure les baules com si fossin clips com els que faig servir a l’ajuntament per travar els rebuts de la contribució, les taxes o els arbitris. Si Jesucrist i tot (un dels herois d’en Bruno, no t’ho perdis) hagué de davallar en persona a l’Infern per endur-se’n els que havia redimit, la paraula haurà de redolar per les regions extremes dels seus profanadors i exposar-se al seu contacte, abans de poder-se extingir, quan tothom ja estarà assabentat que allò maligne dels mots no s’esvaeix matant el missatger, sinó endevinant la picardia del qui ens amenaça. I encara sort  Mirentxu que aquests mots que t’escric a imitació de les cartes que en Bruno escrivia a la seva família no tenen res a veure amb els oripells de les varietés verbals que les vedettes eixarrancades de plató en plató ens fan aguantar a totes hores i que ens suggereixen que això serà tot quant ens deixaran fer a nosaltres, en el cas de sortir victorioses dels seus càstings: uns càstings que exigien de presentar-s’hi amb la llengua seccionada, i evidentment, quan serem velles decrèpites operades com na Felízia: i només quan la nostra pell ja s’haurà convertit en un catàleg indescriptible de bosses i de penjarolls. Funciona així el negoci, oi Mirentxu? Sort que les cartes que en Bruno va escriure des d’Itàlia i després des de Mallorca just pretenien, com els dibuixos a llapis que adjuntava amb el mateix correu, construir l’únic montgolfier a l’abast dels fugitius que travessa la fredor metàl·lica de l’Atlàntic dins una ampolla, i, gronxada pels alissis, veu impertèrrit que una mena de verruga plena de pèls ha crescut damunt la pell del mar Carib: fins que s’adona que aquells pèls són aletes de tauró i comprèn que és l’escorta assignada a l’últim tram de les paraules que voldrien pronunciar els que tenen raó. Però astorat, es tem que fins i tot els mots que teníem estotjats per a que la nissaga s’hi pogués sostenir, els que només pretenien escampar una grapada de terra de l’avior damunt el cos dels que s’han mort o eren per fer un siurell als qui encara no hi són, tampoc no es poden pronunciar perquè ja no podrien acollir ni l’ombra dels natius, ara que ja està ratada i amb el seu bec el corb hi practica els tatuatges que sap fer anticipa, ben brodats amb tota mena de detalls, els secrets més destructius que ens promet el destí.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!