Sense proposar-m’ho, t’he donat una pista del miracle que m’ha fet recobrar la salut. No és escriure Mirentxu, al contrari. Escriure ja t’he dit que m’angoixava, que em feia esclatar vèrtoles plenes de pus que m’enverinaven la sang. Ni escriure ni seure ni tenir l’escampadissa d’aquells papers que tu i jo remenàvem a tothora. A mi la feina d’asseguda m’emmalalteix, ja basta el que he de seure a l’ajuntament per força. Quan vaig fer una fotocòpia del llibre de text per a treballs manuals (recorda que només hi havia l’exemplar que vares posar al museu) i el vaig llegir i amb les instruccions d’en Bruno vaig aprendre de fer les coses que hi sortien, tot d’una vaig reviscolar. Per moltes vegades que hagués llegit tot el que va escriure i per molt que aprofundís en les teves investigacions sobre el que fou la seva trajectòria i per moltes hores cada dia que parlés amb na Felízia, no vaig entendre el sentit de l’obra de Clementi fins que no vaig aprendre d’aplicar la senzilla divisa que presidí totes les seves actuacions: desoir les paraules que presentessin dificultats tècniques per transformar-se en fets concrets o en objectes palpables, i ara no parlarem de quan els ‘objectes palpables’ eren aquells nusos als budells (no sé si de tant de seure) que em provocava l’ansietat de deixar escrit allò que no podia dir a ningú. Crec que al principi d’aquesta llibreta ja et vaig dir que als tumors que les paraules em provocaven m’hi vaig haver d’abraonar amb pic i pala i excavant un túnel fosc fins al cap de la llengua, perquè el seu missatge ocult pogués ser desxifrat, i em sembla que també t’havia promès que no deixaria sortir cap mot de la meva boca fins que la porta de casa teva no s’obrís. Ja pots veure que equiparava la producció de mots als esforços físics que han de fer els minaires que fan extraccions de coure d’una veta que hi ha al fons d’una galeria, fins que la runa que arrabassen els arriba als genolls i en comencen a omplir carretons que circulen per una via. Si no dugués les mans brutes de terra i les ungles endolades Mirentxu no pensaria que escriure de vegades és decent. Però no és decent sempre. Depèn de moltes coses. Depèn del que t’hi jugues, del que hi poses i del que no hi poses. La mina no és mai dels minaires, igual que les paraules no són dels qui els han d’arrabassar del seu cor o del seu pensament amb el mateix esforç que requereix produir una altra cosa. Llavors com ara, les paraules, quan es produeixen i s’embalen com els altres objectes del mercat s’han de sotmetre a les lleis del comerç i a uns altres arbitris, que moltes vegades no són explícits però deixen ben clar que els mots són propietat dels qui manen. A l’abast del poble menut hi ha uns altres estris no tan afinats, més rudimentaris, que per força han de circular en camps més restringits. El propietari de la mina no troba desagradable ni repetitiu el representant sindical quan fa anar el compressor al màxim de revolucions, però sí que l’hi troba quan convoca una vaga. En general els pobres viuen més bé si no parlen, atès que no es poden captenir amb la sigilosa elegància de les panteres, que immobilitzen la presa abans d’esquarterar-la. Els pobres, igual que els gats domèstics, tot ho han d’aclarir amb quatre esgarrapades. Abans que inventessin la ràdio, si no es feien capellans els pobres no parlaven. Crec que la força dels seus escrits és la mateixa força física que va haver de menester per edificar construccions reals: el planetàrium, el temple a Ameghino, la seva quinta, els parcs i jardins, les ceràmiques, els grans vitralls, tot allò. És ben cert, tal com vares subratllar, que l’Argentina de la seva època era massa rica i burgesa per arromangar-se, i que no el podien entendre mai. Penso que és per això que tant a Itàlia com a Tarrella semblava completament feliç. Mai no em trec del cap l’hivern que va passar a Collina Pistoiese, la intensitat i l’emoció que traspuaven les cartes a la família, aquella vivacitat que només pot sortir del que coneixem d’una forma directa, d’allò que hem tingut i potser hem perdut i ha quedat enrere fins que una alegria inesperada ens ho retorna viu, precís, sense cap tara. Tu i jo no podem dir que ignorem el que senten els que troben tresors, havent exhumat les precioses cartes italianes. No saps la il·lusió que em faria que es poguessin publicar en facsímil; només disposo de la còpia que jo mateixa vaig fer a mà. Se’l veia tan feliç d’haver recuperat els paratges muntanyols, a aquell fill de contadini que la misèria havia expulsat a Amèrica en algun moment de l’última dècada del XIX. El que explicava a la mare Marianella, a cada una de les germanes, als veïns, als coneguts, fins i tot als cavalls de la seva boal, als seus gossos i als seus gats moltes vegades s’afegeix a la mercaderia que circula pel túnel que ha d’arribar fins a casa teva. I també s’hi afegeixen les pomes que perfumaven la roba dins els calaixos de Marianella i l’enlluernat silenci de les flòbies d’una elegant nevada nocturna que, per poc que es fonguessin més endavant, estilitzarien uns caramells, entre cada dues teules de la caseta de muntanya on s’instal·là, que ens haurien de fer recordar els figurins de les revistes d’alta costura que s’havien posat tan de moda en el seu temps, però que d’ençà que no ets a Tarrella m’han començat a inquietar amb la idea pelegrina d’un atac nocturn amb paracaigudistes albins, ara amotinats dins les butlles que la foscor, gestionada per l’aparell clandestí de la nit, posa damunt els meus ulls cada vegada que t’escric.