L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Fets i no paraules: per això en Bruno va construir les titelles

Quan tu encara no hi eres, Mirentxu, des de la perspectiva que em donava observar els moviments de l’estranya parella que formaven na Felízia i el mestre vists de la Casa de la Vila, la situació d’aquella senyora em va començar a colpir. Entre que jo tenia accés a la documentació oficial i el descobriment que la meva padrina havia conegut aquell pintor, sobtadament disposava de material per intervenir, i això em va fer sentir el que sentiria un mort que pogués obeir l’ordre d’abandonar la sepultura. De sobte, Mirentxu, vaig sentir bategar el meu cor, d’un temps ençà emmordassat amb les pelleringues matinals que sortien del nas d’en Rodríguez Bisbal quan es mocava; em vaig sentir córrer la sang per dins les venes amb uns esclats com els que interrompen les enlluernades bastes d’aigua que traven les pedres dels torrents perquè no volin. I amb la transparència i l’alleugerida tebiesa amb què tot va començar a bellugar-se tocat amb amb l’aire que l’escalfa el sol, vaig sentir els espetecs d’una vitalitat conscient d’ella mateixa: una energia que senyava les carpetes d’expedients que estaven damunt la meva taula amb  fulgors d’espurnes perquè no m’hagués de rebentar amb llargues recerques d’un paper extraviat; tot d’una trobava el document que en uns altres temps hauria estat cercant una setmana. Això sí Mirentxu: des d’un principi ja em vaig adonar que no trobaria mai ningú per parlar-ne. La immensa alegria que et dóna fer qualsevol troballa comporta la tristor de saber que no la podràs compartir. Per això encara crec que si no haguessis arribat a comparèixer la meva vida no hauria tingut sentit, i baldament ja no hi siguis he mantingut el rumb que tu sortosament li vares saber imprimir, a desgrat de no poder-ne parlar amb ningú mai i de no poder parlar de res. Fins llavors Mirentxu m’havia semblat que tenia amics, que el meu matrimoni era feliç, que els meus fills eren molt més guapos i més desperts que els altres nens de la seva edat; però em va bastar tenir una sola cosa a dir per saber (aclapadorament) que ja no podria badar boca mai. Passa sempre això Mirentxu? Només donen la paraula als que no tenen res per explicar? Vaig començar a mirar en Rodríguez Bisbal d’una manera diferent i a trobar insufrible la trompeta els dematins quan es mocava. Treia la punta (literalment) a cada paraula que em diguessin: cavil·lava per què m’ho havien dit, què m’havien volgut comunicar. Girava els mots com si fossin mitjons i en descobria el sentit ocult, no sempre benigne. La manca d’interlocutors em provocava crisis d’impotència i de neguit, i ja t’he explicat que les paraules començaren a agrumollar-se i a apedregar-me des de dins i jo em palpava aquelles excrescències del silenci, aquells sediments de la isolada tenebra que d’ençà que escric ja mai més m’ha abandonada, i vaig començar a sentir la necessitat d’extirpar aquelles vèrtoles o de burxar fins que esclatessin com una bossa de pus perquè no m’acabessin enverinant. Així fou com vaig començar a entendre en Barraxet en la seva solitud i en la seva impotència, i vaig comprendre que s’aferrés a la glòria d’altri, ja que ningú no reconeixia cap mèrit seu. Si t’ho prens per la part bona Mirentxu l’enveja és com un elogi. 

         Com a mínim, el patrocinat del mestre Melcion, el pintor Bruno Clementi, fou un gran benefactor de Tarrella, i els tres anys que hi va estar, de 1912 a 1915, s’havia lliurat amb un entusiasme encomanadís, primer a conèixer la gent senzilla, arromangada i hospitalària que hi havia trobat, i, tot d’una, a socórre’ls,  que era ben necessari. La resta de la vida d’en Bruno més endavant, quan ja se n’havia tornat al seu país, fou una devota aplicació de tot el que va aprendre amb una pobre gent que no sempre sabia llegiriescriure però que feia ús de les mans amb virtuosisme. Llàstima que en Bruno, que sabia fer conversar els tions del llenyer i sabia fer explicar una posta de sol als caolins d’una grapada de terra però no feia parlar gaire la llengua s’hagués vist constrenyit a haver de difondre les seves descobertes en un lloc on el treball manual tenia tan pocs afeccionats com a Argentina i per això va introduir més endavant l’assignatura de treballs manuals a l’ensenyament del seu país i fins i tot havia arribat a proposar l’anulació dels títols acadèmics ja expedits als llicenciats que no fossin capaços de cosir-se un botó o de cordar una cadira. Era una llavor que tenia mal de fer germinar, amb un substrat empobrit pels adeptes a uns coneixements només teòrics el volum dels quals superava amb escreix el mínim esforç que requerís dur-ho a la pràctica, com tu mateixa que hi vares viure tants anys tingueres ocasió de constatar. A l’inrevés que aquí, on primer hi posaven les mans i on el torn de les paraules, com m’esdevé ara a mi, no arribava mai. En Bruno de seguida s’havia adonat que a aquells camperols i barquerols de Tarrella no s’hi podia arrambar directament amb les paraules, car les paraules, com els cadàvers, són propietat de l’estat; tot d’una va veure que els havia de xerrar amb les mans. Al principi movia les mans per acompanyar els moviments de la boca, però aviat, per poder dir més coses hagué de construir les titelles. El cas és que tant si explicava un conte amb l’ajut de les titelles que ell mateix havia fabricat amb un tros de fusta qualsevol, com si feia una altra cosa, en Bruno hi posava, simultàniament, les paraules i les mans. Quan llegeixo els llibres que va escriure més endavant puc entendre que els creients mirin els oceans, els rius, les muntanyes, el cel, els boscos o les tempestats com un efecte del Verb que els va suscitar, perquè sempre he trobat una tela, una escultura, una terrissa, un plat, un tovalló brodat amb les seves mans o un taburet cordat amb les palmes dels garballons que se n’havia duit d’aquí embolicades amb pedaços humits. El cas és que a poc a poc han anat apareixent els objectes que il·lustren amb exactitud els seus mots, i que l’única vegada que l’he enxampat amb una paraula sense correspondència tangible, l’objecte inexistent esmentat havia acabat justificant la seva absència. Així, un plat de La Roqueta amb el retrat d’algú, ens havia fet advertir que durant la guerra de 1936-1939 havien afusellat el que li havia fet de model; i jo vull imaginar que en consonància amb la destrucció d’aquest model s’havien ajuntat l’atzar i el crim perquè els conceptes d’en Clementi no poguessin decebre ni una sola vegada la seva resolució de no faltar mai a la veritat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!