L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Si no li feien el so, en Barraxet no ballava

De sobte, el nostre poeta va descobrir que de les restes de l’últim naufragi que una marea baixa havia escorregut a la platja de Tarrella, li fou adjudicat l’equipatge d’un músic. Però, un cop va haver obert la maleta, només hi va trobar paper pautat, en comptes de partitures amb les composicions escrites, i tampoc no hi hagué l’instrument amb què podria executar les tonades amb què el seu talent ens havia de delir. D’un pandero n’hauria sabut treure profit en Barraxet, i n’hauria tret d’unes maraques i potser i tot d’un guitarró; tant li era ballar el bolero com ballar la jota, la qüestió era ballar: però li havien d’escriure la melodia perquè, o bé el sopor ambiental li havia atrofiat l’oïde o ja no afinava ni en les inspirades hores de gaudi d’una amena musicalitat. Tant li feia signar un poemari com un pròleg per introduir els escrits dels literats novells que no el volien fer enfadar, i tampoc no volien exposar-se que la gelosa irritació del mestre el dugués a escampar que els joves aprenents havien estat els seus pitjors alumnes i a difondre’n de manera subreptícia les males qualificacions escolars. Però justament, el que ara li demanaven no era el ball, sinó la peça que el podria suggerir.

          Ja li anava bé ja en Barraxet, al principi, a na Felízia, a ella que li agradava governar. L’únic que havia de menester era un secretari per escriure els seus dictats i un espai fix per escampar-hi, sense criteri, els materials d’al·luvió que la torrentada de la seva vida havia anat acaramullant. Com és Mirentxu que n’hi ha que volen ser visibles de tan enfora, mal s’hagin d’eixancar damunt el puig de runa o fems que representa allò viscut com fan els tertulians d’un reality show d’aquests que tothora guaiten per les pantalles, com si la vida dels que se’ls miren i se’ls escolten fos virtual, i no a l’inrevés. Quines frescors es pensen aportar als cabals coneguts i rebregats dels que s’acosten al mar silenciosos i nus, anhelant l’abraçada franca i purificadora que ha de disoldre els llots que encrostonen les carcanades de les vides que transcorren en l’anonimat.

           Si tu haguessis pogut veure les primeres coses que ella i el mestre exposaren, per les festes o les fires del poble, a tall d’aperitiu del gran banquet que ens prometien per a més endavant, n’hauries fugit espaordida. L’efecte global que feia tot plegat era el d’una visita  a la sala d’exvots d’un santuari. Com volies que jo pogués parlar de la meva àvia. Quines ganes n’havia de tenir, de barrejar la meva padrineta amb aquell bodegó. Sort que ningú se’ls escoltava gaire i varen veure que calia contactar amb algun expert en la matèria. Sort que tu a Buenos Aires eres la dona d’un ministre del govern, i sort que tenies una apassionada vida interior intensament lliurada a la recerca de documents i tota mena d’informació relacionada amb els becaris argentins que havien vingut a pintar a Mallorca en èpoques reculades. Sort que tenies mucama Mirentxu, sort que vares disposar de temps, sort que creuares el cel transoceànic amb la valisa diplomàtica i sort que travessant l’Amaçones les onades de clorofil·la que estopejaven els baixos de les avionetes dels narcos no et pogueren esquitxar, princesa blanca transporada amb llitera pels braços de quatre homes que cada dues hores es rellevaven. Sort Mirentxu d’haver descobert l’únic amant capaç de transformar el cos d’una dona en aire, un embolcall de vent que entra per la finestra que obren i s’adreça al portal que troba obert per sortir al món, traginant la mateixa ploma que ha fet alçar: una ploma que travessa el teu cos dalt fins baix i no et podrà abandonar o pegaria a baix amb el fang. Sort que també disposaves de diners Mirentxu, i sort que mitjançant els nombrosos contactes trobares na Felízia abans que tingués temps de fer un desastre. Sort Mirentxu que a Buenos Aires li vares poder prendre la pistola i que li donares esperances quan ja feia molts anys que l’havien arronsada, i també coratge: prou coratge per fer-se la cirurgia plàstica. I finalment, sort que tu  ja t’havies barallada amb el ministre i acceptares una oferta de l’ajuntament de Tarrella que en una situació de normalitat no hauries pres en consideració.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!