L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Res de llorer: és metzina

M’imagino, ara que m’he fet de l’obsessionant gremi dels grafòmans, encara que sigui en l’atenuada modalitat clandestina que t’he referit, la qual almenys no ha de sofrir la devastació del ridícul ni l’apremiant fretura de resultats tangibles, que no hi deu haver res de més destructiu (potencialment) que un migpoeta que visqui angoixat per la manca de reconeixement oficial explícit, i vèiem venir que la intervenció d’en Barraxet en aquell afer seria utilitzada com una arma per defensar els seus escrits de la indiferència general. Tu ja saps que al meu poble la gent no va de llegir. És ben cert que la lectura de vegades pot fer discórrer i pot fer cavil·lar, i que és per això que les administracions no la promouen. Si els ciutadans es posessin a pensar pel seu compte els governants serien els primers a pagar-ne les conseqüències, per això no ho fomenten. Però no hi havia cap motiu que justifiqués que les nostres autoritats es mostressin tan desatentes i fins i tot tan menyspreadores amb en Barraxet, car ell no feia part de la fauna intel·lectual dels que d’alguna manera qüestionen el stablishment. Ell era un home religiós i conservador, què havia d’anar a qüestionar. Però com que la literatura, igual que la música, també està feta de silencis, tot i que el valor del silenci no és reconegut més que als qui tenen una capacitat expressiva contrastada (omple tu mateixa el lapsus que m’ha esborrat el nom del grec que deixà dit que som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules) podem sospitar amb malícia que en Barraxet no feia literatura perquè no amagava res, i, en conseqüència, les seves paraules, a banda d’esclavitzar-lo i per si això fos poc, no cotitzaven. Quan els mandataris es mostren tan hostils amb els seus bards poden donar ales a qualsevol salvatjada que passi pel cap a una gent tan primària com la que abunda entre nosaltres,  que a més a més és la que a mi m’agrada. Trobo més veraç i més autèntica i més fiable i més excitant una salvatjada de les que no surten a la crònica municipal que segons quines galindaines prefabricades per fer-nos quedar bé a la foto pòstuma a fi de deixar una imatge que no sé quin morbo pugui tenir, tantes cares i còrpores fresques com produeixen les successives onades de l’actualitat per a consum i gaudi dels contemporanis. Els nostres descendents no bastaran a estar tan tarats que s’hagin de conformar amb les carcanades que els taxidermistes van marinant abans del seu transllat als museus, però no és menys cert que tothom en pot fer raholes de la carn dels qui s’expressen al marge de l’empara del cuirassat amb què les forces armades protegeixen els compositors d’himnes o d’anestèsics xiu-xius ambientals. I les veus pures no solen estar mai amplificades. No és que jo ara vulgui dir que la veu d’en Barraxet era pura. No és això. Només et vull indicar que encara que no en fos, en Barraxet tenia el cul en l’aire, perquè no tothom que està disposat a vendre’s troba un comprador i ell no formava part de la intelligentsia literària, en principi per la manca de secrets, de silencis significatius, que ja he esmentat, però també per la descurança de la imatge, la qual, una mica maquillada, hauria servit si més no per a fer el motlle de l’estàtua; tot plegat, un producte de la mandra combinada amb l’avarícia, sense gens de misteri ni cap estratègia per poder-ne servar una paraula. Un poeta pot anar amb un gec vell i amb un barret de copa tronat i fins i tot, brut, però no amb un jersei de fibra comprat un diumenge damunt plaça. No pretenc que en Barraxet hagués de ser tan bon client de la botiga de fitness i de la perfumeria dels baixos de casa seva com n’era na Felízia; però essent el propietari d’aquests locals, algun mes, quan anaven a pagar-li el lloguer, n’hauria pogut fer descomptar alguna ampolla de tònic, algun bàlsam o alguna crema a base d’algues marines que, si de cas, hauria pogut regalar a la seva dona per rejovenir. També s’hauria pogut apuntar amb algun grup del gimnàs, encara que fos per no haver-hi d’anar tantes vegades expressament a cobrar la renda, els mesos que no pagaven. I en el terreny estrictament literari tenia problemes de forma, que són els més visibles d’entrada (dels continguts més val que no en parlem, oi Mirentxu, perquè en aquests mals temps que corren ja no hi ha res que en tingui). T’explico tot això perquè t’adonis que ell no havia somiat mai que se li presentaria una ocasió com la que li havia servit na Felízia en safata d’or. M’imagino que es devia pessigar per les cuixes per cerciorar-se que estava despert, mentre va poder gestionar totsol els termes de la donació a Tarrella de l’obra de Bruno Clementi. Durant tota l’estada de na Felízia aquí del primer cop que ella ens va visitar, en Barraxet havia estat cobert de glòria i de llorers, per això et dic que la gent del carrer veia que era imminent que reclamés el que li pertocava; trobaven que en el fons s’ho havia ben guanyat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!