L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

S’acostaven a l’Ajuntament com un comando disposat a defensar una innoble causa.

D’aquella vegada que els vaig veure passar de bracet des del bar, asseguda amb n’Andolin davant el pa amb tomàquet que precedia el tallat, pràcticament només n’ha sobreviscut el colze, d’en Barraxet, vinclat damunt la vidriera com un escaire: una figura geomètrica massa regular, massa rígida per anar amb la senyora. És curiós que tant n’Andolin com jo el miréssim més a ell, tan vist com el teníem, que a na Felízia que era la novetat. A més, valentes vistes mirar una dona tan vella. Tanmateix, na Felízia degué irrompre amb l’aire d’una patinadora sobre gel que balla un vals, superposant damunt els dotze vidres tamany foli una seqüència d’imatges que par que haguessin sortit d’una edulcorada pel·lícula d’aquestes que en diuen d’època, on una senyoreta tota enrojolada accedeix a ballar, amb pas lleuger i alhora majestàtic, amb un jove i galant oficial dels hússars. Tot d’una n’Andolin i jo, i a això sí que ho record perfectament perquè ho vàrem dir a l’unison, comentàrem que aquella senyora no semblava, no ja tan vella: no semblava gens vella Mirentxu. Això mateix vàrem comentar amb els altres funcionaris més tard, quan la parella ja se n’havia anat, que fou quan ens varen explicar que la senyora s’havia fet la cirurgia plàstica. El cas és que quan havien travessat la finestra del bar no l’havíem mirada tan arreu com hi miràrem en Barraxet, i no ens vàrem estar de dir que per fer-hi bona parella li mancava l’elegant desimboltura d’un home de món, i també, que feia l’efecte que es passejava amb un trofeu. S’acostaven a l’ajuntament com un comando disposat a donar la vida per una causa innoble, amb ell marcant paquet com un torero que ha triomfat i fa la volta al rodó exhibint les orelles i la cua de l’animal. No exagero Mirentxu: sempre que els vaig veure anar junts, llavors i més endavant, ell se m’aparegué com el correlat del matador, brut de sang, suat i potser fins i tot malferit, mentre que ella traçava un redol d’elegància al voltant de l’heroi que havia mesurat les seves forces amb un brau. L’únic que em fa nosa és el toro quan em ve aquest pensament, perquè un animal torturat fins a la mort que jeu estès enmig d’una plaça de braus no suggereix escenes d’etiqueta ni balls de saló, sinó una càrrega d’injustícia i de remordiment, tot i que ja t’he advertit que na Felízia, en l’època en què va fer el primer viatge a Tarrella, senzillament encara no existia, almenys encara no existia per a mi. Tu ja saps que en Barraxet solia anar vestit amb roba incompetent –si la miraves sense avaluar-ne la seva qualitat de matafrets. Amb una roba que no duia més malícia que la que només cerca escabetxar la líbido talment el julivert que només mata els lloros. Sovint desendreçat o un poc mostós, pengim-penjam sota l’aixella sempre duia, plena de paperam, aquella bossa d’un escai mancadíssim de l’ambició d’assemblar-se a la pell d’un animal que no calia que fos una serp: n’hi hauria hagut prou amb què haguessin estat despietats amb un verro per a fer-li una bossa més decent a ell, a fi que es pogués desentendre d’aquell objecte per a la infàmia que proclamava d’una manera sensacionalista el desconcert i la fantasia d’unes estructures massa precàries per aspirar al sosteniment de continguts d’una solidesa contundent. Potser que devora na Felízia caminés com els toreros, però com que no s’hi vestia ni mirava d’arrodonir amb complements per harmonitzar, el resultat era una caricatura de la tauromàquia. Ja t’he dit ben clar que marcava paquet, tibant un pantalon de tergal beix amb la cremallera a la intempèrie a causa de les inflors causades pel sedentarisme literari. Però el zènit de la vulgaritat taurina l’aconseguia exterioritzant l’alegria immensa que li produïa passejar-se amb aquella senyora (segueixo sense suportar el cofoïsme Mirentxu: el mateix virus que va liquidar en Rodríguez  Bisbal, ara que hi penso, a més d’haver accentuat encara més la meva manca de consciència de classe). Quina estranya parella. I més m’ho semblen ara, d’estrambòtics, vists amb la perspectiva que em dóna el temps transcorregut de llavors ençà, perquè de na Felízia me n’ha quedat per sempre una imatge tan nostàlgica que podria competir amb la  foto d’un soldat vestit de gala en una desfilada patriòtica que hagués resistit la devastació del temps dins el moneder d’una minyona enamorada. 

          Tanmateix Mirentxu, oficialment el mestre Barraxet havia actuat d’intermediari de la donació de na Felízia al poble de Tarrella, i la gent estava resignada a haver de resistir un nou cicle de conferències interminables, de discursos opacs i monòtons  al centre cultural, on no es decidien a substituir la caldera de la calefacció quan ja feia tres anys que estava foradada. Fins que no vares venir tu, a Tarrella la saviesa va estar mancada d’escalfor, allà on tu i jo sabem que una cosa va necessàriament amb l’altra. Gràcies un altre cop per haver aconseguit que l’ajuntament ens permetés sentir de bell nou la càlida alenada dels radiadors.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!