L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
V I A C R U C I S (15)
En Bruno va fermar els cims de les muntanyes al fons del mar amb cordes, i el gel el duia l’aire, pautat amb unes corrioles que deixaven anar els farcells que havien traginat just damunt la coberta de les barques.
Les cartes que li escrivia en Barraxet a ella, a diferència de les que ella li va enviar a ell, no tan sols estaven obertes: estaven brutes, rebregades, tacades de cafè. Les devia devorar ritualment, fetes les ablucions, en devota ofrena als déus, talment una vestal consumeix el foc del llamp dins una profunda cavitat excavada en la dura pedra d’un penya-segat. Ah Mirentxu: també he descobert que per al gaudi privat de na Felízia en Barraxet donava un fulgor al seu currículum que desgraciadament a Tarrella no va enlluernar ningú mai, amb les ganes insadollables que jo tinc que m’enlluerni algú espaterrant sense haver de sortir ni de la meva tribu ni del meu redol. Valent fatxenda estava fet quan li va semblar que no ens assabentaríem de les seves picardies, aprofitant les imprevistes relacions internacionals per titllar-nos de salvatges, d’insensibles i de manca de bagatge intel·lectual! Ni amb el llum de Diògenes no trobaràs enlloc casos tan desesperats com els que figuren en el repertori rutinari dels mestres d’escola mallorquins, perfectament adaptats al perfil requerit per executar genocidis i causar esterilitat psíquica i estupor generals, que ve a ser el mateix. Les primeres cartes d’en Barraxet a na Felízia que vaig llegir em van fer tirar per terra, just de pensar-hi encara em pixo Mirentxu. Jo els havia col·locades per ordre cronològic, i al costat de cada carta hi vaig adjuntar la resposta de na Felízia, que com tu saps marcava tots els seus escrits amb paper carbó, abans d’inventar-se les fotocòpies. Sé que tu no hauries tingut paciència per ingerir tota aquella gasòfia sense suc ni bruc i sense disposar d’un desembafador interval de quaranta anys per prevenir el col·lapse. El cas és que ell, aïllat dins el microclima amb què la sumptuosa mandra li abuatava el redol amb dàtils i d’altres delicatessen tropicals o mediterrànies com la pesca del raor el mes d’agost, per assabentar-se d’allò que na Felízia ja li havia dit per carta va poder veure transcórrer les càndides i esperançades quatre dècades que tu i jo sabem sense que un sobresalt amb forma d’aleta de tauró li malmetés cap pla i ell se l’hagués d’arruixar com que arruixar una mosca. Tenia més sort que les putes en Barraxet, i fins que ella va comparèixer i l’hi ho va fer saber directament, a allò que li havia de dir (a vegades amb els registres acústics d’una sorollosa i acolorida cridòria que els veïns podien classificar amb l’orgue de la seu quan engegava amb totes les manxes) ell no se’n va assabentar. Hi ha un fotimer de coses Mirentxu que he sabut per uns conductes que tu no podries i segurament tampoc no voldries transitar i que presentaven aquell duet com una icona de la cèlebre dita que assegura que de porcs i de senyors n’han de venir de raça per esser-ho, només que fins llavors a Tarrella no havíem sentit grunyir i cantar de manera simultània dos il·lustres exemplars de nissagues tan diverses amb la mateixa agrupació coral i executant la mateixa peça. Ara, una cosa sí que te la dic: si en Barraxet hagués duit aquella correspondència al dia, la donació no ens hauria arribat. Tu t’hauries pegat tocs per la cara més de dos pics, davant la polida exhibició dels gimnastes cal·ligràfics d’en Barraxet a l’estadi d’aquells folis curosament plegats dues vegades amb què de tant en tant va correspondre al gentil oferiment de la vídua d’en Clement d’un quadre pintat d’ell per a la seva pinacoteca particular, a fi que en Barraxet pogués tenir un record del Fundador. Durant tots aquells anys, va consistir en això, la seva gestió. Per al mestre, en Clementi no era una altra cosa que el Fundador, tu ja saps de què (només faltaria que no n’estiguessis assabentada, del que va fundar a Tarrella, havent-hi fundat fins i tot el museu on finalment va anar a raure). Però el que t’honora, Mirentxu, és haver sabut explicar a na Felízia que, a desgrat de la decadència i dels efectes de tres guerres sumats al d’un enfilall de cops d’estat militar que han fet caure les teranyines als llibres d’actes, la creació de la cooperativa dels pescadors va tenir una importància social, econòmica i cultural que no es pot percebre només donant un cop d’ull a aquella tronada baluerna enmig del port que amb només 17 pescadors d’alta resisteix les andanades dels especuladors que fa cinquanta anys que hi volen posar un bar, una societat innovadora i modèlica que va exportar llagostes i va exportar peix fresc fora de l’illa quan el gel industrial no existia i se n’havien de proveir manualment i transportar-lo des dels cims amb un estrany mecanisme de corrioles, obencs, drisses o antenes que no haurien pogut concebre sinó grans mariners i que no haurien trobat un intèrpret tan ben dotat com Bruno per instal·lar impensables arboradures a la rosseguera d’un enlairat penyal que feia l’efecte que en qualsevol moment era capaç de navegar. No em sorprèn que fos conegut amb el sobrenom de Bruno Da Vinci, francament, amb aquell cap tan ple d’una casta de pardalets que amb uns fils invisibles lligaven les muntanyes amb el cel i amb el mar i els acollien junts en una equilibrada i recíproca simbiosi d’una tal versatilitat que els capcuruculls de les muntanyes es comunicaven amb les fosses més pregones de l’oceà com si fos la cosa més natural. Tanmateix, na Felízia trobava que al mestre, aquella cooperativa li desvetllava un excés de passió; de fet, un terratrèmol passional que empetitia el gran artista, tan cenyit dins el cercle on l’erudit local el circumscrivia que semblava que el nostre personatge no hagués fet res d’altre, o que el que havia fet al marge de la societat de pescadors era irrellevant, quan en realitat en Bruno havia aplicat un semblant ímpetu creatiu a actuacions -a na Felízia no li mancava raó- de més immarcessible glòria.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta és la percepció que tenc dels lectors de Viacrucis; llàstima que no us pugui posar al meu servei, m’aniríeu de conya. Qui és que no sospira per trobar un tresor i per tenir un criat mut? No us penseu que Edmond Dantès fos l’únic.
Quan vaig decidir convertir Viacrucis en una novel·la per entregues, en un llibre "de cordill" d’aquests que pasturaven pels mercats francesos quan la gent no reunia prou diners per comprar-se una novel·la sencera i només en comprava un bocí, era plenament conscient de no inventar res, però pensava que en treuria el caliu de la certesa que el xaragall eixamplava un torrent i que el torrent s’afegia al curs d’un riu i que el riu engrandia un llac, el qual acabava formant un delta ple d’anguiles. S’han produït centenars de lectures d’aquest començament de llibre, però no me consta que hagin estat tan productives.
Liza, on ets, tu que em vares acusar de no posar punts i a part? També és cert que jo no veig si es pot llegir bé o és pesat haver de llegir aquestes coses a la pantalla.
No estaran molt a encendre’s els foguerons. Si puc més tard ja diré coses.