L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

La decisió de na Felízia de mesurar les seves forces amb les muntanyes fou espectacular

M’agradaria haver conegut na Felízia a Buenos Aires quan la vares conèixer tu: quan va comprendre que tot el que havia cavil·lat en Bruno i tot quant havia construït aniria en orris si ella no es feia respectar, llavors que ja s’adonava que no la respectaven perquè era una vella decrèpita. M’hauria agradat ser testimoni de la seva decisió de convertir en fúria juvenil les tronades potadetes d’impotència d’una anciana. Espiar-la llargues estones quan es posava davant el mirall i esser-hi prop en el moment en què descobria que no estava presentable per tornar-se posar a festejar, i compartir amb ella ni que fos pel forat del pany el renovat propòsit de seduir en Bruno amb el mateix viatge que protegia la seva obra, servint-se alhora amb fins diversos de la meravellosa contingència. Només que ara el seduïria des d’un altre angle. Li era igual que ell descobrís que s’havia llençada a la conquesta del seu cor, però no volia que s’adonés que això en realitat feia part d’una estratègia per rescatar-lo de la ignomínia de l’oblit en què el tenia el món de l’art. Ara que ja estava en condicions d’admetre que fins i tot els amors més platònics sovint no es poden escapolir de les intrigues i cauen en tota mena de trampes, començant per les que els paren les pròpies hormones, havia començat a sentir-se com una prostituta de les cares: les que han de fer creure als seus amants ocasionals que els estimen; i no s’hi trobava incòmoda, potser perquè feia la trampa conscientment, a diferència de quan era jove, que la feia automàtica o programada, tot i ignorant els impulsos tirànics que la hi empenyien. M’agradaria haver-la coneguda quan va veure que s’havia d’operar, quan havia persuadit el millor cirurgià plàstic del país de jugar-se la seva carrera i el seu prestigi en una aventura de molt de risc i  poca glòria. M’agradaria poder-me posar dins la boca totes les paraules que el metge i na Felízia s’haguessin dit abans de les operacions i m’agradaria poder-la veure arribar tota sola a la clínica quan havia d’ingressar, i poder veure el metge el vespre abans d’aquella primera operació, donant voltes dins el llit com una mandonguilla dins una fregidora, sense poder-se dormir. Però pots estar segura Mirentxu que encara pagaria més cars els primers pensaments que li devien  fer venir les postals d’en Barraxet, perquè en el fons el mestre d’escola havia creat sense saber-ho tota aquella sacrílega transformació de na Felízia, en el fons era l’inspirador d’aquella obra mefistofèlica. En Barraxet no s’ho hauria imaginat mai de ser un agent del dimoni, i n’hauria tingut calfreds. Així, quan trobava la senyora abraonada a una de les postals que ell li havia enviat a Buenos Aires ho explicava orgullós a tothom, però sense haver percebut la coqueteria que brillava en el fons d’aquells ulls cansats, i sense tampoc veure que damunt l’altar d’aquella devoció ella s’hi immolava. Per descomptat, el mestre no sabia presentar na Felízia a ningú sense deixar anar que era una dona de més de noranta anys, i es veia empès a haver-ho de dir precisament perquè no es notava. La seva ceguesa per veure això el privava de la captació dels secrets més sagrats que l’existència guarda en capes fondes, lluny de l’esclat diürn de les roses que tothom pot veure florides i lluny de les veus escridassades que només l’embrutiment o una sordesa rigorosa podrien ignorar, uns secrets que la vida reserva a aquells pocs que per tenir-ne un tast consentirien patir fred i patir fam i s’exposarien al verí de les serps i a les sentències que s’executen dalt d’un cadafal. No captar això no tan sols li faria perdre na Felízia a n’en Barraxet, sinó que també l’expulsava dels escassos paratges on la bellesa s’expressa amb la contundència i la concisa perfecció amb què alguns marbres han pronunciat les paraules definitives, les que el vent no pot endur-se’n, les que fins i tot el silenci no pot extenuar. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!