L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Na Gostina i n’Andolin, un funcionari dels serveis jurídics, berenaven plegats

Quina dona tan freda, tan fanàtica, subministrant pistes falses a dues persones que la volien ajudar, que l’estimaven i que, havent considerat que el rellotge d’ella corria més depressa, havien deixat les feines pròpies per enllestir les seves, atès que a ella el temps se li estava acabant. És el que encara no li he perdonat Mirentxu. Pensa que el temps que jo li dedicava a ella en Rodríguez Bisbal l’aprofitava per trair-me, pensa que els meus fills han crescut i no estic gens segura que hores d’ara no s’hagin esgarriat per complet. Realment aquesta història no hauria presentat tantes dificultats si na Felízia no hi hagués posat les mans. També cal dir, en descàrrec seu, que si no hagués estat per ella nosaltres dues no ens hi hauríem posat.

         Vull insistir en el paper d’en Barraxet. Sé que tu no li donaves importància i que d’enfora es veia un personatge mancat d’atractiu, opac, poc interessant. Però pensa que era un veí del poble i que no el podies ignorar, a més que tenia el tinglado ben muntat. Jo no el vaig poder perdre de vista en cap moment des que vaig néixer, i com jo, les dues generacions de tarrellencs que fórem els seus alumnes. Insisteixo en l’efecte que li devia fer que una persona vinculada a ell donés al nostre ajuntament un patrimoni artístic d’un valor que amb la seva forma de raonar era literalment inabastable. És obvi que a tu no t’havia d’interessar per a res la personalitat d’en Barraxet Mirentxu, però remarco que l’aparatositat escènica d’un altruïsme tan espontani com el de na Felízia el degué estabornir amb una obstinada claredat. Tampoc no estava en condicions de poder calibrar els ideals estètics (ni ètics) d’en Bruno ni els de na Felízia, tan heterogenis i alhora tan homologables en llur radicalitat. M’hauràs de concedir que la passió de na Felízia hauria pogut desplaçar una muntanya, ves què havia de fer en Barraxet, que només era una pedra. Com no havia d’estar desconcertat. Pensa que allò devia ser la cosa més meravellosa que li havia passat en la vida i que, involuntàriament, nosaltres representàvem l’ingrat paper dels qui xafen la guitarra i fan malbé les il·lusions de la gent. Per això insisteixo en què abans de conèixe’t Mirentxu jo ja veia que allò de la senyora acabaria malament per a en Barraxet. El coret hi havia pres part, i el coret no està per atendre raons, sinó batecs, que no són tan explícits però són més fondos i més persistents.  

          De bon principi tothom ja s’adonava que el mestre Melcion Barraxet faria servir aquella donació com si fos un convit que han de tornar, i que li ho hauríem de tornar precisament a ell. Què t’he d’anar a explicar, tu ja coneixes aquestes mentalitats: tu també vares néixer en un poble petit. (Ara m’ha fet l’efecte que la vella estilogràfica que em van regalar per la comunió torna a perdre tinta, perquè damunt el full que escric s’hi superposen dues taques més fosques unides a una plataforma central que susciten la imatge d’unes ulleres de sol gegantines. Però el que se m’apareix és el ‘Camell’, la muntanya que neix dins el teu mas i enfila dos geps perquè el sol i la lluna es puguin instal·lar de tant en tant en el congost central. I apareix la teva mare i m’ensenya un vell calendari ple de xifres escrites amb bolígraf: les hores en què el sol o la lluna -si no està ennuvolat- travessarà el congost. Vull que sàpigues que de vegades m’envaeix un desig insubornable de saber com es troba. Crec que és per aquest conducte que he començat a perdonar en Blai quan vol saber què fas.)

         Si tu haguessis observat aquesta història únicament des de la perspectiva de Tarrella i no en sabessis res més que allò que ens deixaven veure els propis ulls i el que al principi explicaven en Barraxet o na Felízia, que era l’únic que la gent d’aquí podia saber-ne abans que comencessin a sortir els catàlegs, hauries d’admetre que era difícil que els residents arribessin a adonar-se que en Barraxet s’hi va trobar per casualitat, i no per cap mèrit que nosaltres no li sabíem atribuir. Pensa que na Felízia i ell s’havien estat escrivint durant quaranta anys, i en conseqüència llur relació era més antiga. Nosaltres vàrem conèixer na Felízia després d’en Barraxet, i encara que tu l’haguessis coneguda personalment abans que ell i que la visitessis moltes vegades i durant molts anys a casa seva a Buenos Aires quan encara no s’havia instal·lada aquí, aquests encontres es produïren amb posterioritat a la relació de na Felízia amb en Barraxet, per més exclusivament epistolar que fos el contacte entre ells dos. I tot això al marge que la nostra amistat amb na Felízia arribés a ser una relació de gran intensitat que no s’assemblava a res que haguéssim vist ni a res que el poeta-mestre Melcion Barraxet ni tan sols pogués concebre.

         Ja no recordo si vaig traslladar el menyspreador rebuig d’en Barraxet a l’oferta del regidor de cultura, però suposo que no. Sé que vaig telefonar a l’hotel i que vaig donar instruccions perquè facturessin a l’ajuntament. A mi el que més em rebentava del mestre Melcion, i t’ho vaig comentar, era que ni s’havia plantejat el fet que ell podia tenir més diners que na Felízia, i que tampoc no tenia fills, i en conseqüència, també els hauria poguts dilapidar. És bo de veure que amb els diners propis ell no hi comptava per a res, era com si no existissin. Ja t’ho havia advertit: en Barraxet dins la butxaca hi tenia cocodrils.

          Ara de sobte Mirentxu m’assalta el pensament que potser sí que la vaig veure a la senyora, quan només era això: abans de començar a anomenar-la pel seu nom. Des que t’escric una estona cada vespre (devers una hora, mentre no tingui una cadira que pugui adaptar ni que sigui un sol múscul del meu cos a cap objecte dels que feia servir el meu ex, i l’escriptori n’és el paradigma) esclaten imprevistes guspires d’aquells dies dins el meu cap, potser perquè la tardor ha allargat massa la banda fosca. Per aquesta guspirejant via nocturna he vist, en efecte, espurnes de quan la història d’en Bruno Clementi no m’interessava gaire més que a la resta de tarrellencs excepte en Melcion, que com tu vares poder comprovar moltes vegades la gestionava com una propietat particular.   

         Recordo que aquells dies, devers les onze, fent el tallat al bar de davant l’ajuntament -amb n’Andolin com sempre-, dues o tres vegades els vam veure travessar els vidres de la finestra on ens posàvem a la velocitat del llampec en direcció a la Casa de la Vila, i em sembla que també els vam veure alguna vegada que ja en tornaven. I recordo haver comentat amb n’Andolin alguna visita d’ells anotada en el registre de cites concertades amb el batlle. Sé que alguna vegada ens havíem admirat que la vídua de Bruno Clementi encara fos viva, pensa que en Bruno va venir a Tarrella l’any que s’havia enfonsat el Titanic, el 1912. Després vàrem saber que era la segona dona i que en Bruno amb na Felízia s’hi va casar quan ja era vell i ella era una dona jove. Però així i tot, una dona que fa cinquanta anys que és vídua ja no pot esser molt jove calculava n’Andolin. Tu ja saps que n’Andolin és aquell al·lot que té els ulls del mateix  matís blau una mica descolorit de na Felízia, aquell funcionari dels serveis jurídics que ens ajudà tant, fent que tota la càrrega de pintures i d’altres objectes valuosos viatgés de Buenos Aires a Barcelona i de Barcelona aquí amb una assegurança de les més senzilles, juntament amb els mobles del pis de na Felízia. Hauria pogut passar qualsevol cosa Mirentxu fent aquesta imprudència, però si no ho haguéssim resolt d’aquesta manera hi hauria hagut problemes per treure-ho d’Argentina. Es tractava de patrimoni artístic d’un país estranger, i encara que les autoritats argentines haguessin deixat ben clar el seu menyspreu envers en Bruno i tinguessin els museus a la misèria, no haurien pogut justificar davant els seus conciutadans una fuga d’aquella magnitud i, encara que amb poca convicció, haurien hagut d’intervenir i llur demanda hauria estat atesa. És clar que sempre hauríem trobat un funcionari corrupte per resoldre-ho, però em temo que el cost de l’operació no hauria estat a l’abast dels pressupostos de Tarrella, per molt pròspera que ara sigui la nostra ciutat. Pensa que som una població de 15.000 habitants i que els representants del país amb qui havíem de negociar anomenen els milions de dòlars com si fossin xavalla. En síntesi: el mig bunyol que va saber fer n’Andolin ha contribuït que l’obra d’en Bruno Clementi hagi tornat al lloc que la va fer sorgir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!