L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

M’imagino que quan veia que enllestíem, s’adonava que ja no hi havia cap necessitat d’haver de viure

Tanmateix la fi de la Felízia no podia ser bella perquè ja no podia ser tràgica; els terminis que administren la bellesa no es poden ajornar tant. Cal ser espontanis innocents i comportar-se amb naturalitat per assolir els estats de gràcia, res de cavil·lar en pla bèstia com feia ella, perquè la lucidesa et podria fer pressentir un galop apocalíptic i l’esfereïment privaria la bella estampa tràgica del seu ingredient bàsic que és una resolta, decidida serenitat. Mira aquestes Antígones dels museus si no, valentes sota la lluna que escampa per tot el territori de la seva claredat el secret que ella vol amagar davall les pedres. Com se n’hauria desfeta na Felízia d’un mort, sota els estels d’una sola nit, ella que feia cinquanta anys que traginava un cadàver damunt la seva esquena i no se n’arribava a desempallegar tot i havent-ne incinerat la despulla i havent afegit una part de les cendres a les escudelletes d’un joc de cafè per a dotze? Res de tràgic Mirentxu i més tost patètic, no? Fer-se la cirurgia plàstica per semblar jove, per molt reeixida que surti no garanteix l’expulsió de cap Antígona ni de cap Julieta dels altars on aquestes heroïnes es varen immolar, sobretot perquè elles havien lliurat els seus cossos a la destrucció per a glòria no de la seva jovenesa, sinó de les conviccions o els sentiments que tingueren la valentia de sostenir contra qualsevol intent de desvirtuar-los i fins al final, mentre que na Felízia l’únic que sostenia era la seva obstinada defensa de l’amagatall del flascó on tenia en escabetx tot allò que potser en vida d’en Bruno havia estat perillós, però que en tot cas ara ja no n’era. Si na Felízia no hagués tornat a esdevenir jove, els fantasmes de la seva jovenesa segurament no l’haurien tornada a espantar. No va aclarir res, perquè una reconstrucció tan perfecta del cutis va dur aparellada una reedició de l’estupidesa que el feia versemblant. Sí Mirentxu: amb la mateixa que el bisturí li esborrava les arrugues, també va fer desaparèixer la saviesa que va quallant amb els anys.

          Quina manca de rigor científic i de respecte a la veritat, Mirentxu. Si la veracitat de tot allò que descobríem havia de desmentir les fantasies que el cirurgià plàstic li havia ajudat a rehabilitar, i si els nostres avenços eren apercebuts amb la gèlida alarma amb què el vigia d’una embarcació de plàstic detecta la presència amenaçadora d’un peix espasa, li va faltar comunicar-nos que, tot i que nosaltres li havíem facilitat els plànols per desenterrar el tresor que duia, una càrrega que haurien d’estibar en els dipòsits de la pura filantropia, i no amb els cabals, i que ens estava destinada, a nosaltres i a qualsevol que es pogués estremir davant una obra d’art, ara o en el futur, ella però volia ser la capitana que l’entrés a port. I planejava tot això sense considerar que ningú la creuria, perquè abans que es desenterrés aquell tresor ella ja feia estona que era pràcticament cega, i la gent ho sabia, per molt que na Felízia ho volgués dissimular. Si volia triomfar d’una manera tan espaterrant hauria d’haver drogat el mariner que va detectar la nostra presència a estribord quan entràrem a l’abordatge, o li podia haver tallat la llengua tot d’una que va haver pegat el crit d’alarma. Però ja no ho va poder fer i el seu orgull hagué de rebre un cop molt contundent; érem nosaltres que vàrem aconseguir el seu èxit. I a banda que fèiem la feina en profit d’ella, nosaltres no havíem subscrit cap pacte amb Satanàs per semblar joves: nosaltres érem obscenament joves i ens comportàvem amb l’alegre naturalitat amb què es mou el jovent, mentre que a ella mira amb quin grau d’afectació la feia sobreactuar aquell histriònic no saber envellir, mira cap a on volia desviar la trajectòria que varen traçar els peus d’en Bruno quan ja feia més de cinquanta anys que havia caminat per últim cop i mira on haguéssim acabat tots els que hi vàrem tenir alguna cosa a veure, inclòs l’ajuntament, amb aquella comèdia seva de la immortalitat. Per si fos poc, després d’haver-se passejat durant gairebé cent anys amb una màscara, encara de més a més haver-se de morir en fals. De què li havia servit, si tanmateix vàrem acabar desbrossant tot el que soterrava el pas d’en Bruno per aquest món, encara que fos tan recòndit, després que na Felízia hi aboqués tanta calç viva i ho segellés amb tantes camionades de runa i tantes tones de ciment. Havíem d’haver contractat una palera d’obres perquè s’endugués a palades la paperassa en desordre acumulada durant els cinquanta anys que en va ser vídua, en comptes de llegir-ho, perquè tanmateix sabíem que gairebé tot el que hi havia eren desviacions que ella va fabricar per traslladar-nos al seu terreny.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!