L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Na Gostina estones pensava que l’escriptori del seu ex feia la feina bruta a compte d’ell

Reprenc la mala positura a què m’obliga l’escriptori de l’any de la picor que en Rodríguez Bisbal no se’n va poder emportar. Crec que era del seu avi, però no en vaig arribar a estar ben segura mai, ni d’això ni de res relacionat amb ell. Una de les raons que el fan tan intractable, a aquest moble que el restaurador va rescatar d’una misèria que no el feia tan insolent com el trobo ara en el paper de fatxenda que li ha tocat de representar, és un llistó bisellat que volta tot el seu perímetre tant per fora com per dins excepte en una endinsada central en semicercle (precursora de les taules en forma d’U) que ara recordo que només havia tingut utilitat quan vaig estar embarassada. És veritat que s’hi poden escampar papers per sobre i que gràcies al cordó que l’envolta hi ha un topant que els barra el pas cap a terra, però també és cert que si els papers caiguessin no anirien molt enfora. A vegades penso que l’ebenista que va dissenyar aquesta taula pensava que el trespol era l’infern. Imagino les oficines de l’administració en els temps en què varen regnar aqueixes taules,  i les baixes per dolor a les cervicals que correrien per l’ajuntament si encara ens hi fessin treballar.

Ara mateix no sabria dir-te amb exactitud si la primera vegada que na Felízia va venir a Tarrella jo la vaig arribar a veure o no. Però no té importància, perquè si la vaig veure va ser de lluny i no hi vaig parlar. Jo sabia que aquesta senyora era a Tarrella, això sí. Els primers temps només li deien aquesta senyora, com a descripció era suficient. Sabia que de tant en tant el batlle l’atenia al seu despatx, i que alguna vegada havia anat a visitar-la a l’hotel.

         En una ocasió el de cultura em va fer telefonar al mestre Barraxet  (el qual oficialment era el qui havia duit na Felízia aquí) perquè digués a la senyora que l’ajuntament li volia pagar el viatge i l’estada a l’hotel,  però el mestre va rebotir les meves paraules. Em malcontestà  que la senyora era molt rica i que no havia de menester caritat, i que l’ajuntament no havia de tenir els diners tan tiradors, atès que no eren suats d’ells, sinó de la gent. Per una vegada que s’acostaven a la Casa de la Vila per regalar i que encara ens hagués de costar diners, trobava en Barraxet.

         De raó no n’hi mancava: no hi ha memòria ni apareixen dades enlloc que a l’ajuntament de Tarrella s’hi hagi acostat ningú mai per dur-hi; ara, per endur-se’n, sí que s’hi arramben. Però el que en Melcion Barraxet no deia, i potser fins i tot no s’ho deia ni a ell mateix, és que en la vida privada, ell personalment fins llavors no havia conegut ningú mai que regalés; en Barraxet tampoc no regalava. Havia regalat uns botons de camisa fets de botonada antiga de gipó a un cosí seu i sempre hi pensava. A mi i tot m’ho va dir, i això que jo no era santa de la seva devoció. En  Melcion feia regals de noces com n’ha de fer tothom, i fou titllat de ridícul en més d’un convit on s’hi va presentar amb una sola peça d’una coberteria de plata que consumia tot el seu pressupost, llavors que les llistes de noces encara es feien en una ferreteria o a ca l’argenter. Abans de posar-se de moda fer un ingrés en un compte bancari, el preu dels regals de noces no sempre estava en consonància amb l’embalum, en general, i amb més motiu poques vegades s’ajustava als cabals que custodiaven, dins la butxaca d’en Barraxet, un estol de famèlics cocodrils. És lògic que per a ell la paraula ‘regal’ tingués les irritants connotacions que tenia, perquè sempre eren regals forçats, i en una època en què a les festes hi convidaven pràcticament tot el poble, el regal, bo o dolent, constituïa una contrarierat que requeria un exaustiu buidatge del cap per afrontar-la. Perquè si l’havies fet bo, quan es començava a veure venir que aquell regal ja no es podria rescabalar perquè les llistes de convidats començaven a retallar-se, quina gràcia, no? I en Barraxet planyia fins i tot els dolents, perquè no tenint fills no en podria rescabalar cap mai, de regal que hagués fet. I repara que et parlo de quan la gent encara no es divorciava, i no com ara que més de dues vegades has de tornar a regalar. Al marge que jo he anat a moltes festes convidada per gent que no vull dins casa meva, i que consti que ara no ho dic per la família d’en Rodríguez  Bisbal, només et vull demostrar que en Barraxet desconeixia el plaer dels regals espontanis com els que ens fèiem tu i jo, aquelles alegries que ens podien agafar un dia qualsevol sortint de l’arxiu episcopal on feia tres mesos que rastrejàvem algun paper d’en Clementi, i ja fora de la catedral de sobte ensopegàvem, irreal i lleugera com una somnolenta papallona rei que travessés l’aparador d’una botiga d’antiquari, amb una restaurada Colombina treta del fabulós cofre que tot d’una començàvem a remenar, curull de personatges d’un vell teatre de titelles de principis de segle curosament plegat rera el taulell, si el volíem comprar…. Quanta raó tenia en Bruno, en dir que només tenim allò que regalem! Ara veig que devia ser un lligam com la generositat, l’engrescadora eufòria concreta que va collar dues criatures tan dispars com la Felízia i en Bruno. Amb això no degueren anar descompassats.

          T’explico totes aquestes obvietats que a les nostres converses evitàvem perquè m’adono que, esporgades i en ordre i considerades fredament et mostraran amb claredat els paranys que ens posava en Barraxet abans que na Felízia l’acabés destapant, a desgrat que ella també es destapava, i no havia de menester ningú. No sé si ha arribat l’hora que ho poguem explicar al públic. Tampoc no sé si és convenient que ho diguem mai. Al capdavall, a part de l’infantilisme que hi havia en els paranys que ens posava na Felízia perquè no arribéssim a descobrir allò que ens amagava d’en Bruno, atès que després de tants anys creia que encara el podria perjudicar, ella que va mantenir actualitzats a cada instant els sentiments que compartiren, i al marge d’una certa innocència de nena rica malcriada que l’absol, hi ha la destrucció de documents. I hi ha la seva mort com una rebequeria passada de rosca. Na Felízia es va voler matar perquè va veure que havíem descobert el que ella ens havia estat ocultant amb una obstinació que tenia més d’heroica que de cap altra cosa, per què ens hem d’enganyar a n’aquestes alçades tu i jo. Estava preparada per afrontar la tragèdia, però no hi estava per la lletjor. El que jo penso és que podria haver fet bugada tota sola, en comptes d’amagar la brossa davall les estores i d’enrabiar-se amb les dues governantes que ella mateixa havia contractat per fer neteja. O no era per netejar que ens volia, Mirentxu? Per què era doncs, per encomanar-nos la pandèmia?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!