L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Perquè no us perdeu reeditem el text ja publicat

COM QUE NO VÉNS MIRENTXU, i  t’havia d’explicar una torrentada de coses, quan les nits començaren a fer-se llargues, de seguida que la tardor va embolicar amb finíssims xals de boira les penyes que Bruno Clementi havia pintat feia prop de cent anys (els mateixos periscopis que per poder-se emmirallar damunt la superfície transparent i encalmada de les aigües havien travessat el gruix del món aparentment sense  parpellejar) vaig decidir que ho escriuria tot i en haver-ho acabat ja trobaria la manera de fer-t’ho arribar. Ja ho saps: tot d’una que els dies acurçaren l’abast del seu fanal com si l’allargador d’un cable elèctric afegit també ja s’hagués acabat de desenrotllar, deixant-me sense cap sortida ni les d’emergència, aquells dies que la claror va començar a rendir-se devers les quatre i si m’endinsava al bosc hauria pogut quedar tirada en redols invisibles (ara morta de por de no dur també en orris allò de què t’havia d’assabentar) vaig començar aquest escrit a finals de setembre, un capvespre de llebeig amb un aiguat tan espès que pareixia que dins el corral hi descarregaven una camionada de grava, el trespol tot bofegat de bombolles talment una olla que arrenca el bull. Sort que les llimones exageraven els estels del cel damunt cada cimal, sort que feien l’efecte de canaris banyats, ara a cobert davall els brots més verds del fullam. I sort que l’olivera, a l’altra banda del corral, cavil·lava insòlites constel·lacions de petits fruits encerats rodons quasi madurs. Tu que has viscut a Amèrica Mirentxu ja em diràs si la Creu del Sud que na Felízia debades cercava damunt el cel d’aquí s’assembla a les olives que guspiregen entre les petites fulles platejades després d’una ploguda com la que descric.

          Feia molta estona que jo escrivia d’amagatotis, m’hi havia posada quan tu i jo encara no ens coneixíem, i amb una divisa treta de l’àlbum que totes dues, al costat de na Felízia, tantes vegades vàrem fullejar. Sí Mirentxu: aquell llibre d’autògrafs, dibuixos, versos,  adhesions i promeses de lleialtat que els amics de Clementi li van lliurar en l’homenatge de comiat que li dedicaren pocs dies abans de marxar rumb a Europa amb una beca del govern.

            Si vols ser un geni has de ferir el teu cor,

havia escrit ara no recordo qui. A mi al principi aquelles paraules em van semblar amenaçadores, després vaig veure que no eren res més que una exageració, però a la llarga la vida m’ha donat a entendre (amb l’explícita insolència que li és pròpia) que la recomanació de mutilar-se la víscera palpitant que raciona els batecs al capdavall no era tan fanàtica, i encara que no s’expressés amb austeritat sinó amb pompa (fúnebre) era digna de ser escoltada perquè avisava dels fums que, quan els elogis es prodiguen massa, de vegades poden pujar al cap. 

        Reconec que més endavant t’hauria d’haver informada de la meva incipient i clandestina grafomania, hereva d’una suposada passió, també secreta, de la meva àvia: vaig començar a escriure el mateix dia que em vaig adonar que la ‘Noia Florentina’ que va pintar en Bruno Clementi en realitat era la meva padrineta. Després d’un tremolor que em va pegar a les cames tot d’una que vaig veure aguaitar del contàiner aquella cara coneguda, vaig córrer cap a casa a amagar un altre quadre de la mateixa model (només que despullada) que hi havia a les golfes: pastat (ara me n’adonava) amb les mateixes mans. Evidentment, encara no sabia que la família d’ell n’havia conservat un altre on la padrina també apareixia nua de cos sencer; fins que un dia en Bruno, aprofitant una visita que va fer a casa dels seus pares poc abans de casar-se, el va tallar su-arran del començament de la regata dels pits.

          Si ho penses bé, a la meva àvia aquella destrucció no li va prendre res que ella tingués en exclusiva; el que en Bruno va treure al quadre era de titularitat femenina general. En va eliminar allò que tanmateix totes les altres dones haurien pogut anotar en llurs currículums, i és ben segur que aquell patrimoni també feia part de les excelsituds que la noieta quasi adolescent de qui s’havia bojament enamorat podria acreditar. El cas és que, amb la mateixa tisorada que suprimia allò que hauria pogut donar peu a la recerca imaginària de concomitàncies (que el dia que presentava na Lucía als seus pares podien ser preses com al·lusions obscenes) amb la mateixa revolada de les tisores va destacar, qui sap si involuntàriament, aquells estels menuts que jo vaig veure brillar fins al final en el fons dels seus ulls. Sempre t’agrairé que tu també haguessis advertit aquell vivíssim guspireig a la mirada de la ‘Noia Florentina’, que me n’haguessis parlat sense saber que jo hi tenia part i que en els textos de tots els catàlegs hi hagi constància de la vibració irrepetible d’aquell espetec en l’esguard de l’àvia; una  alegria somiadora, breu i rutilant, que t’havia fet endevinar que ella fou l’única model que va saber administrar la força de les pinzellades d’en Bruno Clementi que la crítica dóna com definitives. Després d’aquella carnisseria, la netedat dels ulls de la padrineta ja no es va enterbolir més amb les mirades lascives que tenyien el quadre abans de ser modificat, i el parpelleig que custodiava el tremolós besllum d’una ressaca de felicitat que no acabava d’extingir-se no es va poder mesurar mai més amb el galop anònim de qualsevol bèstia en zel.  Sé ben cert que abans d’aquella pietosa censura l’exhibició de l’entrecuix va fer la meva àvia tan universal (i tan invisible) com si no hagués existit més que virtualment, perquè l’única vida real que podia tenir aleshores una dona que es despullava davant un home era insignificant, atès que només podia tractar-se d’una dona feta malbé d’aquestes que corren pels bordells i que no tenen nom ni identitat. Però no em sorprèn que fos justament a partir de llavors que la pintura es tornés inquietant, fins al punt d’haver-la de retirar del menjador cada vegada que convidaven na Lucía a compartir la taula amb ells, ni em va sorprendre que em diguessis que el quadre havia hagut de ser confinat definitivament a casa d’una germana i que el vares trobar setanta anys després penjat a la paret d’un corredor fosc a l’apartament ple de misèria d’una neboda ja anciana: una filla de la germana que havia refugiat la meva padrineta enfora de tantes sospites. Més endavant, en mans de na Felízia aquells ulls tampoc no haurien aconseguit l’indult, així és que s’hagueren de salvar lluny de les exposicions antològiques, enfora dels catàlegs, de les subhastes i dels museus. Ja era gairebé cega na Felízia quan tu l’hi vares fer comprar.

          Jo vaig tenir el quadre perquè quan la meva família s’havia repartit l’herència de la padrina ningú no el prenia. Crec que no el varen veure, encara que fos un retrat de tamany natural (igualment crec que tampoc no veien l’àvia, quan encara era viva). El vaig trobar embolicat amb dues flassades d’indiana darrere les posts de les taules de matances, engrunat entre les posts i les molles cedides de dos somiers vells. I el dia que na Felízia va mostrar tot el que duia al poble de Tarrella, de més a més vaig cobrir l’embalum d’aquell secret amb la vela apedaçada d’un llaüt del padrí que ja feia devers cinquanta anys que no navegava. Perdona que hagi esperat fins ara per parlar-te d’això, però sé que tu et faràs el càrrec que el descobriment em devia transtornar.  

         Els primers mesos em vaig pensar que havia aconseguit de superar l’imprevista notícia, i anava fent com sempre, de la feina a casa. Feia el que tothom fa. Però quan na Felízia i tu treballàveu en el segon catàleg les paraules em van començar a créixer cap endins com ganglis que s’inflamen. Era quan només venies els caps de setmana, encara que els altres dies na Felízia no parava d’ensenyar-me papers i no parava d’ensenyar-ne a tothom, i la troca s’embullava. Fins que el bullit va ser tan gros que més que aclarir el negoci d’ella em vaig haver d’aclarir jo.

          Els divendres, en sortir de la feina, ja em notava aquells nusos dins la panxa,

me’ls sentia a l’esquena i me’ls podia palpar a les aixelles i sota els braços, encara que no podia consentir que el neguit d’aquells tumors interrompés la vostra feina, i no us en vaig parlar. Però era molt torbador que dins el pensament les paraules llencessin unes estèrils pilotades de quitrà contra el negre homogeni de l’asfalt, que em feien imaginar amb molta angúnia les impotents rugositats que tracen damunt la fosca les barques que pesquen en la nit, i volia desviar, però no sabia com, aquelles infatigables caravanes que arribaven amb una càrrega de tinta que, si s’escampava, ens hauria pogut anegar a tots amb el silenci d’un naufragi nocturn i invisible. Vaig comprendre que dins el cap les paraules només són tristíssims embalatges de la fosca circulant per un túnel, i que cal fer ni que sigui un badall perquè la claror hi pugui penetrar. Primer hem de donar, com a mínim, el bon dia a qualcú perquè ens autoritzin a descarregar un gènere que, damunt la cinta transportadora de la llengua que el treu cap a la llum, almenys ja es presenta embolicat amb un paper més clar. Tanmateix, fins que algú no estripa els embalatges i els enceta, dins les paraules no hi ha manera de saber què hi ha. Fins ara, Mirentxu, la meva feina ha estat excavar galeries i treure la misteriosa càrrega cap a fora,  i m’imagino que ara hauré d’anar a la plaça del mercat. Ara, suposo, es tracta d’aconseguir una bona parada en un lloc cèntric. Creus que algú tindrà interès en el que he traginat? No sé si als possibles parroquians els cauré en gràcia, pensa que amb tant de temps de fer de talp amb prou feines puc obrir els ulls, pensa que duc les ungles totes brutes de terra. Tampoc no sé si hi ha clients prou curiosos per posar-se a estripar capses, a la gent li agrada trobar el gènere escampat, les estores desenrotllades, el llautó ben lluent. Volen veure les coses de passada sense haver-se d’aturar, i tasten una oliva i s’adonen que cada mandarina és acabada de collir perquè els exposen amb un brot de dues o tres fulles d’un verd brillant com encerat que sembla que no s’hagi de marcir mai. Però si em veuen amb les ungles totes brutes de terra, tinc por que no es pensin que només duc patates, i no res que pugui ser emocionant o selecte. Si en Rodríguez Bisbal sabés que escric es pixaria, a això t’ho puc ben assegurar.

Quina manera de desaparèixer Mirentxu, sense haver-nos tingut una enganxada, sense haver-nos discutit i sense ni un borrall d’un desengany. No sé tu de mi, però el que és jo, de tu no me’n vaig arribar a desenganyar. Si ho hagués fet, ara les meves cervicals no s’haurien de ressentir durant llargues estones de la postura forçada i desatenta que m’imposa el moble-escriptori d’en Rodríguez Bisbal. Ara, Mirentxu, no t’escriuria una estona cada vespre abans d’anar-me’n al llit, i l’esquena no em faria mal. Per escriure de na Felízia i d’en Bruno Clementi no me’n fa, a la taula del menjador on hi ha l’escampadissa dels papers d’ells: la mateixa taula –sota el rellotge de paret- on tu i jo compartíem l’arròs de peix, on descobrires el fonoll marí envinagrat, on ens menjàvem les torrades de l’esmorzar i on les sobretaules del dinar moltes vegades s’afegien a la nit. M’hi trobo còmoda, té l’altària apropiada, no em sorprèn que n’Arantxa els últims temps vingués a estudiar en aquesta taula. Ara, però, no cal que desi els papers cada vegada que treballo perquè en Gori i jo fem tots els àpats a la cuina i fins i tot hi rebem les visites. S’han acabat els compromissos Mirentxu, s’han acabat aquelles torrades dins el corral, aquelles taules parades entre la llimonera i l’olivera cobertes amb les tovalles que havia brodat la padrina; s’han acabat aquelles coques tretes del forn de llenya que havíem instal·lat a l’antiga bugaderia. En Gori i jo ara només tenim una cadira per a cadascú i una per si tu vols tornar.

         En Rodríguez Bisbal ja és el meu ex, Mirentxu. Ja puc fer servir el mateix vocabulari que feies servir tu sense que sembli una paròdia. No caldrà que t’expliqui moltes coses perquè totes les separacions pareixen fetes amb el mateix motlle, tu ja ho saps, a banda que el tema del divorci crec que és l’únic que tu i jo vam debatre a bastament. D’ençà que vares desaparèixer no li he tornat a veure el pèl a en Rodríguez Bisbal, crec que ha posat el bufet per Palma. Tanmateix, Mirentxu, per què n’hem de parlar, i què et podria explicar que no fos vell i mal de coure sobre les fantasies que es poden fer als comptes bancaris compartits, sobre les assignacions per aliments que no s’abonen o s’escapcen de mala manera el mateix dia que un dels fills compleix els divuit anys (ni un sol iogurt de propina, ni un sandvitx extra!) i què te n’haig de dir de les minutes dels advocats, o les advocades (crec que elles són pitjors. Igualment les jutgesses: la por de ser titllades de parcials per raó de gènere moltes vegades els impulsa al masclisme més defensable des d’un punt de vista deontològic). Què t’he d’explicar sobre els pactes entre advocats, sobre els bunyols que saben fer per deixar-te exhausta, sobre el que t’arriben a fer firmar, sobre el que t’amaguen. I tot això havent-se de fer càrrec en solitari d’uns adolescents que no respecten res i que estan teledirigits en contra, i que veuran massa tard que lluitaves per ells, encara que fossin ells, moltes vegades, els qui havien promogut la baralla. I per posar-ho més difícil, amb els seus capricis qüestionaven les estratègies adoptades per superar les dificultats que ells mateixos havien creat, la qual cosa acabava provocant el desgast que conduïa a la liquidació de la botiga: tot a preu de saldo i tots els membres de la família en fuga com la metralla d’una bomba que ha esclatat. No caldrà que suqui moltes vegades la ploma per parlar-te d’això Mirentxu, ni que abusi d’uns minuts que sóc conscient des del principi que t’hauré de robar, ara que ja estic més tranquil·la. Ara que puc saber que és hora de llevar-me per uns conductes que no passen per la pituïtària d’en Rodríguez Bisbal. Una de les coses que m’exaltava més, vivint amb ell (i d’això no en tenien la culpa els nostres fills) era aquella manera de mocar-se tot d’una que es despertava. Potser tu no ho senties des de la teva habitació. Era com si el gall que assenyala el començament del dia tingués faringitis, a més de rinitis. Fins que les canonades arribaven a desembussar-se pareixia que afinava una trompeta, i en acabat executava aquells impotents solos nassals que em feien començar els dies dels últims temps amb una mena de neguit. Ara recordo l’aparatós acabament de la nostra relació com si al veinat hi haguéssim tingut una caserna, cada matí desperta amb aquell desapacible so de diana. Devia haver agafat aquell vici els anys que vàrem estar junts, perquè quan el recordo des del començament aquella trompeta no sona mai. Suposo que la convivència perllongada provoca degeneració.

Si abans de perdre’t de vista m’hagués desenganyat de tu, com em va succeir amb el meu exmarit, hauria pogut preveure o pressentir que acabaries per desaparèixer de la meva vida, i el temps hauria posat una pinzellada d’il·lació entre el desastre i el seu anunci i ara tot  tindria sentit com han acabat per tenir-ne moltes altres pèrdues. Així hauria pogut trobar un antídot per afrontar la teva enverinada deserció, una resposta si em preguntaven, una queixa ben estructurada, un al·legat o tot un memorial de greuges, en comptes d’haver de respondre als massa freqüents Què fa na Mirentxu o Com està na Mirentxu amb suposicions tan indocumentades que qualsevol les podia haver fet. L’únic que en hores baixes m’aconhorta és l’himne de la Vall d’Aran, el teu allunyat país. 

Aqueres montanhes
 que tan nautes son
 m’ampèishen de véder

 méus amors a on son

         De tot d’una els deia que estaves ocupada com sempre. Això no era cap notícia però no deixava ningú escamnat. És clar que una declaració d’aquestes només serveix un cop, la segona vegada s’han de poder fer més precisions. Al final, si algú m’hagués assegurat que eres morta no l’hauria pogut rebatre, i aquesta monstruosa idea hores d’ara m’incapacita fins i tot per imaginar-te enfeinada, jo que enfeinada t’hi vaig veure sempre. Mira si és bèstia.  El cas és que ja no puc ni recordar-te en els mateixos termes en què vam coincidir.

          Per començar, tu vares conèixer una administrativa de l’ajuntament de Tarrella ‘amable i eficient’ (són paraules teves: tretes d’una postal que vares enviar a na Felízia em penso que des de Nàpols. O des de qualsevol altre lloc, quina importància té) que t’havia ajudat a resoldre els incomptables entrebancs que varen anar sorgint arran de la donació al poble d’obra pictòrica de Bruno Clementi feta per la seva vídua, na Felízia,  poc abans d’acomplir-se el cinquantenari de la mort del pintor. Tu no vares conèixer una escriptora, i no estic gens segura que m’acceptis al club.

          He arribat a posar en dubte si és real que havíem de programar el despertador a les sis per poder fer una mica de tertúlia després de l’esmorzar, i no sé si és a força de no veure’t que m’he fabricat el miratge que tant tu com jo havíem de robar hores a la nit abans de poder envestir sense transició un qualssevol de tots aquells dies dels quals na Felízia, definitivament, ja se n’ha apoderat. En principi és ella qui abolí, en el mateix moment de tancar els ulls, els nostres dies amb l’etiqueta de "passats"

no ha existit mai.

          En Blai em preguntava per tu amb una regularitat tan previsible que semblava la llei del pèndol la llei de Murphy o qualsevol altra estructura mecànica, i el vaig començar a evitar tal com evito mirar el vidre de la rentadora mentre es fa la bugada. Aquelles preguntes amb què m’assaltaria així que em descuidés eren igual de frustrants que haver-me de cosir un botó a l’atropellada quan ja feia tard a una festa: el botó que s’aguantava amb un fil i es desprendria de la brusa  just amb la mica d’estrebada de passar-lo pel trau. Però mitja dotzena de vegades en l’any jo havia de sortir de la trinxera on m’havia confinada la deserció d’en Rodríguel Bisbal només que fos per estirar les cames, com a mínim per anar a Son Muntaner, on en Blai hi era sempre com tu saps, i havia de córrer el risc de caure abatuda sota la metralla de tot quant em voldria preguntar. O sortir de la trinxera i exposar-me a caure capolada a la confluència del foc amic amb el foc enemic o morir lentament, ofegada amb els propis pixats. I tu ja saps de quan venies a l’ajuntament que no m’agrada allargar els tràmits ni perdre el temps i que tot el que és redundant i prolix m’esgota. Tu sempre deies que no era una funcionària normal i que no havies conegut ningú com jo en tota la xarxa d’oficines de l’administració que havies hagut de recórrer a causa de la singularitat del teu treball. Sé que una part dels teus elogis a la meva feina eren maneres de concretar els encerts de les monges franceses que s’ocuparen de la teva bona educació i que també s’hi projectava el rendiment d’un cor generós, però crec que el que jo anava fent cada dia de la setmana t’era útil i et deixava veure moltes coses que només treballant els dissabtes i els diumenges amb na Felízia haurien quedat amagades. Tanmateix, el que hi ha hagut de més trist amb en Blai d’ençà que no véns no és la insistència obsessiva a recordar-te i a fer més amarga la teva desaparició, sinó l’haver de donar la raó als mofetes que es reien d’ell. Saps que no m’agradava que es riguessin d’ell, perquè la gent es creu molt llesta. Però de tota manera a en Blai li falta una mica. No és molta cosa, però li falta. Decididament, amb aquella superprotecció tan resolta nosaltres li tapàvem el dèficit. Qui s’hagués atrevit a riure’s d’ell amb nosaltres aprop, sempre disposades a llençar-nos a la jugular de qualsevol que plantegés encara més obstacles a l’espasmòdica successió de dificultats que aconseguia de posar en escena en Blai cada vegada que es disposava a difondre tot allò que amb gran pena havia aconseguit d’articular! Suposo que la facilitat amb què fluïen les teves paraules i les meves ens feia percebre el seu travament com una qualitat entranyable de l’altri. Ara que tothom camina al mateix pas i que ningú no vol semblar diferent de ningú, et diré que l’arrítmia d’en Blai és més visible, sobretot quan va sol i l’observes d’incògnit, com em va passar a mi una vegada que el vaig veure de lluny travessant un carrer per Palma. Et puc assegurar que els tics nerviosos el sacsejaven de tal manera, de banda a banda de carrer, que era com si cavalqués al galop damunt les anques d’un cap de fibló. Ja ho veus Mirentxu: el que tu i jo no suportàvem que diguessin d’ell era tan consistent i real com la mala intenció que ens ho va anticipar. No em fa gens de gràcia haver-ho de treure a col·lació justament ara, però tens tot el dret a ser informada que en Blai no hi és tot; era per això que tu i jo l’havíem de protegir tant.

          Si no volia perdre l’amistat amb na Calixta deixant d’anar a Son Muntaner, com he fet tota la vida, i si volia poder alçar el telèfon sense un tremolor a les mans, havia de trobar la manera que tots aquells que jo t’havia presentat no em preguntessin més per tu. Després d’haver-te enviat més de cinquanta missatges ja he perdut totes les esperances de saber com estàs. Això és el darrer intent de comunicar-me amb tu. Però no serà un missatge que el puguis rebutjar i després dir que no l’havies rebut o que fa anys que vares cancel·lar el vell compte de correu electrònic que sempre havíem fet servir. Quan a la llibreta que vaig posar entre les tapes de serrat que l’ajuntament va regalar quan s’amplià el museu li quedin cinc o sis fulls en blanc (en el supòsit, no sé si massa optimista, que l’escriptori del meu ex no m’acabi matant abans) em posaré en camí. Ja he decidit que no vindré en avió i que faré el trajecte d’aquí a Barcelona amb el vaixell com si me n’anés a pelegrinar. M’imagino (amb tot el morbo que tu hi vulguis afegir) que a primera hora del matí la porta de baix estarà oberta i que la portera acabarà de fregar l’escala. Estarà obert perquè el trespol s’assequi. No sé si li hauria de dur una ensaïmada a aquesta pobra dona, car no vull que em molesti si m’aglapeix asseguda en el replà escrivint els últims mots. Ja ho saps Mirentxu: pots comptar amb una crònica detallada d’aquesta peripècia fins a l’últim esglaó, dels catorze que n’hi ha fins a l’entresol; entre una passa i una altra hi caben moltes paraules. Pots estar ben segura que quan arribi a casa teva tot el que t’havia d’explicar ja estarà aclarit, i que entre el començament i el final d’aquest quadern no s’hi haurà escolat cap silenci cap malentès ni cap sospita. Vindré en persona a dur-te el manuscrit, perquè ja no en tinc prou amb què rebutgis les meves paraules; per poder tenir una vida pròpia real necessito que també em rebutgis a mi.

          O està molt malament, vaig dir a n’en Blai encara amb el cotxe en marxa davall la parra de Son Muntaner, un d’aquells dies que tocava de fer les coques amb verdura i la carn a la brasa a na Calixta, o està molt bé. No sé si podràs creure que em vetllava, amagat darrere aquella olivera grossa al final del camí, ni sé si t’és gaire difícil de visualitzar que quan va reconèixer el meu Audi no s’havia sabut captenir cosa de dos minuts, fins que jo arribés al revers de la soca retorçada  i còncava on ell s’havia posat a la gatzoneta. I tot d’una va començar a córrer com un ruc desbocat en direcció a la parra amb els braços enlaire cridant Gostina! Gostina! Gostina!

          Se coneix que aquella fua tan inesperada va esverar en ‘Monte’, que en un dir ja està fet li va caure a sobre com un falcó. Quan tots vàrem veure el rottweiler ja li havia mossegat i na Calixta ja corria a cercar una tovallola per tapar-li la nafra i endur-se’n en Blai al PAC.

          Sort que últimament en Blai ha après de treure només els temes amb què ens entreteníem abans de tu aparèixer, sort que ha vist que no tot es pot dir i que no tot es pot mostrar. Tanmateix, el que en Blai pensa és tan segur com ho és la  podridura d’un cos sota una llosa del cementiri, i la manera que té d’amagar els pensaments és tan forçada com si volgués posar ell totsol aquesta llosa, una llosa que per moure-la caldria la força de dotze homes. Saber que no parla perquè no el deixen parlar, encara que sigui jo mateixa qui li veta les paraules, me’l fa veure massa obedient i pusil·lànime, me’l fa mirar un covard, una persona sotmesa a la voluntat d’altri: me n’ensenya un esclau. Mai m’havia semblat tan menyspreable en Blai com m’ho sembla d’ençà que acata les normes que jo mateixa li he dictat. Me n’avergonyeixo Mirentxu. Sé que és estrany, però el tema d’en Blai m’ha fet voltar més el cap que no el del meu ex. No em demanis que t’ho expliqui perquè jo mateixa no m’ho sé explicar. Tampoc no sé com és que no puc qualificar de ‘llosa’ el que jo mateixa li oculto a ell, però suposo que tinc més bo de fer callar. El cas és que en Blai sospita que si tu no el telefones perquè vagi a esperar-te a l’aeroport és perquè has trobat qualcú més digne d’anar-te a rebre que no n’és ell, i jo li oculto que el trobo un malpensat, i que si les seves sospites corresponen a la realitat fas molt bé d’agafar un taxi només per a no haver-t’hi de relacionar. Suposo que el meu silenci en principi no es pot qualificar de pietós, perquè ocultar a algú que el trobem menyspreable és més un exercici d’autodefensa que de pietat. Però com que en Blai per haver-lo insultat no m’envestiria, sinó que m’estimaria encara més i admiraria la meva sinceritat i el meu coratge, he volgut estalviar-li tot aquest masoquisme, i, en aquest sentit, a mi el que em fa callar davant en Blai és la pietat, a desgrat d’haver-lo privat del consol que li podria donar sentir aquestes paraules. I és perquè ja sé que jo no l’arribaria a poder salvar del tot, com no el podries salvar tu. De llepar-se les ferides ja en sap prou ell mateix, no sé si és per això que no evita d’estimbar-se i que, ben bé al contrari, crida el mal temps. A mi el que em mata és que accepta amb resignació que hagis preferit un rival amb més mèrits. I el que em mata més és que el fet de preferir un rival seu encara et fa més interessant als seus ulls que no n’eres quan et vas conformar amb la seva animeta freda. Igualment, pot ser que de vegades en Blai no estigui ben segur que no siguis aquí amb mi. És capaç d’haver-se pensat que et tinc amagada davall les faldes de la taula-braser que encara conservo com un monument a la meva padrineta. Suposo que no em veu prou desesperada, ell que s’adonava –i a això potser no hi havia ningú que ho detectés com ell- d’amb quina pètria lleialtat a tu m’havia vinculada a na Felízia, i s’adonava de l’entusiasme amb què secundava les teves indagacions per trobar algun supervivent del període que en Bruno Clementi va passar a Tarrella becat pel govern argentí. Ara que és exposat que pensis que la meva adhesió a tu era fraudulenta car t’ocultava el quadre de l’àvia, en puc parlar sense pudor dels sentiments falsos i d’uns altres sentiments que, malgrat les aparences, són autèntics. La llàstima és que només estic legitimada per mostrar les meves febleses i els meus errors, però encara no disposo de llicència ni de cap mena d’autoritat ni de prestigi per mostrar les rucades dels altres.

          En Blai, que em coneixia de sempre, no estava avesat a veure’m tan implicada personalment en coses de la feina. Sabia que en horari laboral jo no tenia amics i que no em podia telefonar, però no ignorava que quan sortia de la feina jo posava la meva sociabilitat a la disposició de la colla i estava ben segur que només insinuant-me que ja hi havia carxofes o qualsevol altra verdura de primavera jo li proposaria de fer aquest mateix diumenge algun plat de quaresma sota el porxo de la bugaderia, potser  una paella de bacallà, que li agradava tant. El cas és que amb aquesta història d’en Clementi, na Felízia i el mestre Barraxet, i finalment, aquesta història amb tu, en Blai i també aquells altres, tot aquell adreç de Son Muntaner varen esser arrabassats d’allà on tenien fixades les arrels, foren impulsats per la nova cascada d’energia que na Felízia m’aportava i foren arrossegats amb l’al·luvió del meu determini de fer-li costat quan tothom la va voler oblidar i la va deixar tirada. No sé si és perquè d’alguna manera ocupava el lloc de la meva àvia, però el cas és que volia que na Felízia se’n sortís. Recorda que les coses estaven molt embarriolades quan jo m’hi vaig afegir. Les seves relacions amb l’ajuntament eren francament dolentes quan ja feien les reformes per a l’ampliació i ella apareixia per les obres i insultava els picapedrers tot amenaçant amb revocar la donació. El meu home em deia que a ca’l notari hi havia un paper pendent de signatura que na Felízia no volia assumir, a més que començava a xerrar malament del batlle davant qualsevol, i deia pestes dels regidors i de tots els que treballàvem a l’ajuntament, i la gent en principi la creia, desgraciadament. Ja saps que les oficines públiques no solen ser cap model de bona administració. Fins que va començar a tenir problemes amb tothom i podia envestir el primer que passava amb aquella ràbia, collant l’escut de matèria irascible, irritable, amb què pretenia defensar-se de no se sap ben bé què a la rebequeria una mica tronada d’una d’aquestes velles que hi ha pertot arreu i que s’emprenyen com una mona per qualsevol cosa.

         A l’ajuntament varen veure que per poder fer alguna cosa de profit amb aquella dona primer l’havíem de tranquil·litzar, però el pitjor de tot és que ja havia ofès mig poble, fins i tot la gent del servei de neteja, i na Felízia no era d’aquestes persones que saben disculpar-se com tu saps. Quan a la fi aconseguírem que la seva amenaça de revocar la donació finalment no fos efectiva, tota aquella tropa de Son Muntaner ho havia considerat un èxit en certa manera propi, i n’estaven ben cofois (excepte en Rodríguez Bisbal, que va fer costat a na Felízia en la dèria del museu monogràfic amb la intenció secreta de vendre-li un local molt apropiat que la seva immobiliària li podia oferir). Abans que tu vinguessis a passar llargues temporades a Tarrella Mirentxu, a la vida de na Felízia hi havia arribat a desfilar moltíssima gent. Pensa que repartia fotocòpies de documentació a tothom (i ara em ve al cap la caixera del súper que de sobte s’havia vist amb coratge d’escriure la biografia d’en Bruno!). Pensa que ja havíem constituït una associació per tirar endavant les curolles d’aquell artista únic, d’aquell personatge irrepetible. Pensa que l’associació “Bruno Clementi” (ara m’agafa pànic perquè en Rodríguez Bisbal potser que encara no l’hagi donada de baixa) no va ser cosa dels quatre gats que sempre s’apunten pertot. Hi havia gent molt especial en aquell grup defensant els somnis, una mica delirants, d’aquella pobra anciana reciclada que volíem que es morís en pau.

         Ara, Mirentxu, ja fa bastanta estona que miro d’oblidar aquells dies. Per contrast amb en Blai, he aconseguit de tenir altres maldecaps. No és una broma que l’himne de la Vall d’Aran em dóna serenitat.

Nautes, se son nautes
 ja s’abaisharán
 es mies amoretes
que s’aproparán

         No dubto que ja et deuen haver informada que a casa només som en Gori i jo (no puc imaginar-me que en Blai hagi acabat desistint de telefonar-te). Ja no hi ha la meva filla. No vulguis saber la sensació de fracàs que m’ha suposat el fet que n’Arantxa hagi volgut deixar ben clar que se n’anava perquè no em suporta. És ben cert que la seva absència de casa ha coïncidit amb el seu primer curs a la universitat. Però si no hagués estat per això, ella després de complir els divuit anys igualment hauria marxat de casa, i de fet ja se n’havia anada el curs abans, quan s’instal·là a casa de la seva padrina per part de pare. L’única diferència és que encara tenia coses per aquí i que venia a passar algun cap de setmana. Ja pots veure que els meus fills no n’han tingut prou amb causar-me els disgustos normals, sinó que m’han obligada a representar (amb competència) el paper de la meva ineptitud com a mare. És com si m’empenyessin a escollir entre deprimir-me i  potinejar dins el meu fracàs perquè la gent encara en faci befa o a simular insensibilitat fredor i indiferència, com si la pèrdua d’un infant meu no m’hagués d’afectar.

         No sé tu com vares viure els ridículs entrebancs falsament atribuïts al salt generacional (crec que era Bernard Shaw el qui digué que a partir de vint-i-cinc anys tothom és de la mateixa edat) però el que és jo, no vaig sentir la necessitat d’haver de fer tan explícit que no sempre compartia les idees els sentiments les ambicions els projectes la manera de fer dels meus pares. No li passava a ningú altre? Tampoc no comparteixo les idees els sentiments les ambicions els projectes la manera de fer de molta gent de la meva generació, i com és que això és tan natural. Si vivint amb els teus pares hi havia mal rotllo cada vegada que et sentien olor de tabac o perquè els vespres no et presentaves mai a casa abans de les dues o les tres de la matinada, només t’havies de posar les piles per controlar una feina de guia turística o el que fos que justifiqués el teu horari, i si la conflictivitat persistia, llogar un apartament amb una amiga que tingués el mateix problema i santes pasqües, sense haver d’humiliar públicament ningú. Sobretot, la possibilitat de liquidar la família i rescatar el que et convingués d’entre les runes no existia, o almenys a mi no em va passar mai pel cap d’endur-me’n el meu pare (l’únic que hauria salvat) com si fos una joguina i instal·lar-nos com dos germanets a casa d’una àvia (jo també me l’hauria enduit a casa l’àvia per part de pare: la mateixa que havia fet de model a Bruno Clementi, la que jo estimava). De n’Arantxa no n’espero misericòrdia, ja fa estona que dono per perdut tot el que pugui estar en les seves mans.

          Suposo que en Rodríguez Bisbal tenia tot el dret del món a revenjar-se de mi per tots aquells anys que l’havia desatès per haver estat massa pendent de na Felízia, encara que (ja t’ho havia dit) quan li va convenir per als seus negocis ell no havia vacil·lat a posar-se de la seva banda i en contra meu. També és ben cert que na Felízia va fer malbé els nostres fills, és veritat que els va corrompre, que no els havia d’haver donat abans dels àpats les capses de bombons que els duia, i és ben ver que tant en Gori com n’Arantxa es deixaven estirar massa vegades la llengua a canvi d’un d’aquells bitllets de cent dòlars que na Felízia feia circular pertot. Igual que no és menys cert que quan ja no sabia què els havia de comprar, els va acabar comprant un lloro que ens adonàvem que ens complicaria l’existència (no creuries com m’entristeix haver de parlar en aquests termes d’en ‘Tomeu’, i vull que sàpigues que no ha oblidat el teu nom, desgraciadament). A desgrat de les càrregues d’enyorament que em fa traginar, no saps en quins compromisos m’ha posat el lloro cridant-te davant en Blai, o els últims temps del nostre matrimoni, davant en Rodríguez Bisbal, que encara de més a més em clavava unes mirades que eren com retrets per haver-te perdut i que en el fons també me’l feren perdre a ell. Suposo que na Felízía els va comprar el lloro perquè no em distraguessin de les feines que ella em manava, senzillament, i que no va calcular l’abast que aquella adquisició podria tenir. Però no dubtis que en moments de crisi el pobre ‘Tomeu’, que finalment em fa més companyia que ningú altre, s’instal·là a casa nostra com una imposició de na Felízia. No sé si el nom li quadra, sia dit de passada, perquè ‘Tomeu’, com bé ho va entendre en Bruno, a Mallorca sempre ha estat un nom de moix. Diuen els vells que en els temps antics tots els moixos de Tarrella s’havien dit ‘Tomeu’, així  és que no trobis estrany que tots els gats que varen fer de model a en Clementi es diguessin igual, encara que no s’assemblin a aquell dibuix del moix ‘Tomeu’ que na Felízia va voler que fos per a tu.

         Tornant a n’Arantxa, no estic gens segura que en Rodríguez Bisbal li enviï prou diners, i com que és massa sobrada per demanar-me’n si no li basten, em passo la vida patint. I en Gori és tan egoista que té barra de saber que la seva germana necessita diners i no me’n diu res perquè així en tindrà més per gastar ell. He demanat als seus antics companys (només als que em queien bé) que si s’adonen que a n’Arantxa li fa falta alguna cosa m’avisin, però cada vegada n’he tret la impressió que la meva filla també va trencar amb ells. Crec que quan va decidir d’anar-se’n a viure amb la seva àvia n’Arantxa va posar una descàrrega de dinamita al que deixava endarrere i amb la mateixa voladura se li ha ensorrat fins i tot el que li podia ser útil més endavant, i ha hagut d’edificar de bell nou de manera rudimentària amb el que té a l’abast. De la fragilitat d’aquestes noves estructures jo me’n vaig adonar quan va començar a parlar-me d’un tal Jaumet (era de l’únic que finalment em parlava). No era normal perquè n’explicava massa coses, en donava massa detalls. La vèrbola és com un tel de boira que clausura i precinta allò que volem ocultar. Pensa que en Jaumet tenia dos anys i estava bé de salut, era bufó i graciós, per això et dic que no donava peu a converses tan llargues entre persones adultes, sobretot quan calia que parléssim urgentment d’altres temes, encara que fossin desagradables (en Jaumet és un nebot dels nostres veinats).

         Hi ha moltes notícies Mirentxu, moltes coses que la gent no fiscalitza i que tu, pels conductes on fàcilment podries accedir, no arribaries a esbrinar. Tanmateix, veig que no t’ha interessat confirmar que em trobo francament refeta, encara que prefereixo no buidar-me el cap cavil·lant si la teva reacció en cas que no fos així també seria la mateixa indiferència que m’arribà quan els esdeveniments revestien una extrema gravetat. Puc dir que vaig tastar la mort perquè tenc la sensació d’haver estat encegada amb l’enlluernadora claredat que tots els que s’hi han acostat diuen que s’hi fa.  

          L’única cosa que hauria d’agrair a n’en Rodríguez Bisbal és que t’acceptés com amiga de la casa. Crec que eres l’únic que ja compartíem quan vares venir, tret dels fills, que són un cas més complex car es poden compartir al marge de l’amistat i sent enemics i tot, si considerem que de fills també se’n poden tenir mitjançant el crim de la violació, que no és el cas. No sé en quin concepte el pots tenir perquè éreu massa amics i per conèixer les persones s’hi han d’acabar barallant i així cloure el cicle de l’experiència d’una relació humana amb totes les possiblilitats, però suposo que el veies com una persona imprescindible. Això, no t’escamnava? No hi ha ningú imprescindible Mirentxu. Jo ja els tenia molt calats de per l’ajuntament a aquests que amaguen informació perquè els hagin de menester (els imprescindibles sempre fan trampes) així és que no comprenc que amb en Rodríguez Bisbal no em funcionessin les alarmes. A més, les vibracions que un imprescindible dóna ja d’entrada condueixen al sentiment de la pròpia inutilitat. Com no m’havia de fer falta per posar la tele i tot, aquell estrafolari, si era ell el qui amagava el comandament dins un calaix.

          Ara ja puc escoltar música Mirentxu, i puc veure les noticies a la televisió directament, sense abans haver-me d’empassar una intensa nevada electrònica de deu minuts davant del cínic quadrilàter de la pantalla, còmplice de l’explotació psicològica a què em sotmetia aquell merdós d’en Rodríguez Bisbal. Ignoro si pots creure que sé posar la ràdio i que he tornat a conduir (t’anticipo, per si de cas t’haguessin dit qualsevol ridiculesa, que no és veritat que no passo de seixanta). I sé fer anar el DVD, i, naturalment, el processador de textos Word. Només has d’obrir els disquets que te’n vares endur, si encara no ho has fet, i veuràs que els arxius que contenen les meves observacions d’allò que no quadrava en els escrits de què disposàvem sobre Clementi són documents de Word. Et dic que si de cas examinis els disquets perquè tu i jo sabem que treballar a l’ajuntament no pressuposa automàticament tenir coneixements d’informàtica a nivell d’usuari, tot i que últimament les coses estan canviant molt. I ja sé programar el forn amb el termostat amiga meva, i engego cada dia el rentaplats sense problemes després d’haver-ne sabut anul·lar la indicació de baix consum que propiciava que al final del programa els coberts fossin igual o més bruts que al començament, i faig unes carxofes farcides de bacallà amb el microones que et llençarien d’esquena, si aquesta nit vinguessis a sopar. Ves per on, sense manifestar-te m’has solventat la papereta del sopar. Em temo que el neguit que em fa cercar receptes de cuina durant hores abans que no em decideixi per un plat o per l’altre és de les poques coses que per desgràcia no han canviat. Però als comandaments a distància ja no hi ha codis secrets amb trampa, i puc engegar l’aire condicionat  també sense descodificar-ne la indicació de baix consum que suposo que devia fer part d’un complot per asfixiar-me. I per poder escoltar la Polonesa ja no cal que una mena de compressor trepani els meus timpans, abans de descobrir que l’amplificador té una connexió amb el vídeo: ara l’escolto sense cap introducció tempestuosa; la puc sentir en l’acte cada vegada que en tinc el desig o la necessitat.

          El silenci forma part de la música, i vaig emparar-m’hi. No vaig dir mai més davant ningú que havia perdut més de mitja hora per posar un CD i així i tot no ho havia aconseguit. Consentia no escoltar música, i quan arribava aquell empirreume no feia coneixedor que hagués intentat posar un disc. Tanmateix, els silencis musicals no es poden eternitzar, si la partitura que executem no és l’última peça que va tocar l’orquestra del Titanic, i un silenci nocturn glaçat i pesant poc a poc m’entristia i m’ensorrà i el metge hi va haver d’intervenir. Em va fer l’advertència que els estats de patiment tan llargs (va posar els exemples del mòbing i de la violència domèstica) tenen conseqüències, i em va aconsellar que no m’aguantés angoixes pensant en els fills, perquè d’aquestes situacions tanmateix ells sempre se’n surten, si no se n’aprofiten i tot. També em va dir que podria desenvolupar la síndrome d’Stokholm o la síndrome del Presidiari i que de vegades aquestes síndromes anticipen la malaltia de Parkinson. Ell, em va avisar. Tanmateix, li vaig respondre que estava ben segura que amb en Rodríguez Bisbal no patiria la síndrome d’Stokholm, i llavors va somriure. I li vaig demanar que em descrivís el mal del Presidiari. Però tampoc no em vull fer pesada ara amb les meves malalties, ja t’he dit que ha passat.  

         En revenja per no poder escoltar música em vaig presentar a les proves per cantar amb la coral de Tarrella (sense moltes esperances, val a dir) i em varen acceptar. Vés a saber si el metge, que és el mateix que tenia na Felízia (suposo que no has oblidat en Sebastià Mirentxu) no va posar influència perquè el director m’acceptés. El cas és que de seguida que varen començar els assaigs em vaig sentir millor. És ben cert que ‘qui canta el seu mal espanta’, encara que cantis la partitura de la soprano del Stabat Mater de Pergolesi.

         Amb el conflicte que em plantejaven els electrodomèstics havia perdut moltes batalles, però a la guerra la vaig acabar guanyant. Una vegada que estàvem a 7º i no havia sabut encendre la calefacció, quan ell va arribar enravenat de fred li vaig negar que jo en tingués i fins i tot li vaig assegurar que m’acubava de calor. Recordo que em va dir que si tenia tanta calor és que estava menopàusica, però no estic segura si era aquesta vegada que vaig haver de jeure tota una setmana d’angines a causa d’haver agafat fred. El cas és que els darrers temps amb el meu home varen esser molt instructius, i una cosa que em fou del màxim profit va ser descobrir que quan t’adones que algú fa comèdia és millor no desemmascarar-lo i seguir-li la veta. Si fas memòria, trobaràs que quan venies per aquí jo sempre atribuïa la manca d’operativitat de tots els electrodomèstics a la meva estupidesa. Però quan vaig començar a aferrar-me al decòrum com si fos la mata que havia de frenar la meva caiguda a l’avenc i ja identificava clarament el seu caos, per desgràcia tu ja no hi eres. Encara estava lluny de descobrir un llustre criminal  dins els seus ulls i de poder admetre sense cap dubte que en Rodríguez Bisbal, com la resta de malparits que circulen, obrava amb mala fe i em volia fer passar per inútil, ell que sabia el consol que em donava el pensament de servir per qualque cosa. Em volia fer perdre l’autoestima. Jo crec Mirentxu que per a no haver-me de passar una pensió volia provocar el meu suïcidi i que tramava que em morís sense embrutar-se les mans. Suposo que una altra mort -la de na Felízia- va desplaçar el desenllaç, almenys durant una temporada, i això em va donar una treva per poder-me’n refer. Si vols que et sigui franca crec que, al marge de la recerca d’algun rastre de la meva àvia ‘disfressada’ de florentina en els objectes de na Felízia, és la gratitud per haver-me salvat la vida el que m’ha fet prestar atenció als papers que finalment em confià. Suposo que t’adones que escric per poder salvar la meva ànima, com a mínim, així és que m’hauràs de perdonar que hagi tafanejat tant per dins les caixes que tu i jo semblava que tancàvem per sempre.

          Ara Mirentxu ja no hi ha trampa enlloc ni cap operació de desprestigi en marxa (crec que en Gori ja ha renunciat a l’orientació que li va donar el seu pare) i la meva vida pot transcórrer amb normalitat. Tanmateix, sé que un dia el meu fill haurà d’emprendre la recerca del pare; sé que tard o d’hora ho farà així perquè aquest itinerari és  universal. Però també ja sé Mirentxu que no paga la pena que ningú trobi un pare al qual l’han hagut d’anar a cercar i cal que l’arrosseguin per una orella. Realment és una llàstima que no puguis veure que a casa meva els electrodomèstics ara funcionen com a les altres cases i que posar les notícies o l’aspirador no és equivalent a passar totes les proves d’una cursa d’obstacles. Fins i tot en Blai fa poc que va aprendre de fer anar la rentadora seguint les meves instruccions. Realment ja fa estona que les coses senzilles m’han deixat de semblar irremeiables, mentre que a la feina res no ha canviat: els ossos mals de rosegar (com ho era el cas de na Felízia) acaben damunt la meva taula com sempre. Ara ja sé ben cert allò que en el fons no havia dubtat ningú mai, malgrat els freqüents desmentits que des de casa meva, com tu vares veure, es posaven en circulació: que sóc una persona completament normal. Ara les cames no em tremolen i no em tremolen les mans, els plats no em cauen i no se’m trenquen, s’han acabat els sobresalts. Quina llàstima Mirentxu que no ho poguem celebrar amb una bona festa davall la llimonera, així com ho celebràvem tot, aquells dies que ara semblen tan irreals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!