L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Llegiu, llegiu…

Mentides i política d’opressió
DILLUNS, 14 DE GENER DEL 2008 | Països Catalans

José María Aznar ha vingut a Catalunya i, entre altres coses, ha dit que les polítiques lingüístiques basques i catalanes són “instruments de coacció”. Feia poc, havíem vist un video electoral del PP en què es venia a plantejar el mateix. Tot això, però, no és nou. I ara que s’acosten eleccions i alguns partits van a la desesperada, és fàcil que es repeteixin manifestacions d’aquest tipus. Si se’ls acuden formes més agressives, més molestes, més ofensives, també les faran servir. Encara que el fenomen no sigui nou, m’agradarà, però, de fer-hi dos comentaris.

1. És cert que, en això de la truculència i la barbaritat política, el PP és mestre. Al capdavall, les seves idees bàsiques -arrebossades amb una mica de liberalisme econòmic- són filles del franquisme. Això és cert i tots ho sabem. Hi ha, però, una cosa que oblidem massa fàcilment. Davant afirmacions tan falses, tan ofensives, fins i tot tan ridícules, per què no hi diu res el PSOE? Per què no s’afanya a desmentir-ho, per què no fa costat als partits catalans que en protesten? No s’hi val a dir que no ho fa perquè ja ho fa el PSC. Quan li convé, el PSOE fa tranquil·lament el doblatge del PSC. Per què no ho ha fet? Em sembla clar: mai no s’ha de defensar els catalans, però abans d’eleccions, menys. I encara: ¿no és aquesta la idea que també tenen molts (tots?) en el PSOE? No els va bé no haver-ho de dir ells, no els va bé que ho digui el PP i que ho digui tan malament? El millor aliat del PSOE és, evidentment, el PP: li fa la feina bruta (denúncies contra els nacionalismes no-espanyols), li serveix d’excusa (negociació amb ETA, Estatuts…) i només de tant en tant li fa la guitza (quan li posa, per exemple, l’Església en contra, perquè el PSOE també la voldria tenir a favor). En relació amb Catalunya, el PSOE acut al somriure (és més eficaç -i més “modern”, més “mediàtic”- un somriure que una mala cara), s’amaga en el silenci o claudica davant el PP. El fet que, davant vídeos i aznaritats, el PSOE no salti com una llagasta a favor de Catalunya, el retrata. I lamento que els partits catalans no en protestin també.

2. Ara ja passo directament al PP, encara que el meu comentari també es pot aplicar al PSOE per omissió, tal com acabo de dir. S’acostuma a afirmar que els atacs a la política lingüística catalana (i a altres polítiques) són mentides que es van escampant, amb la intenció goebeliana que s’acabin creient. Jo ho matisaria això. Per dir una mentida, has de saber que el que dius és fals i has de voler enganyar l’altre. Si el que tu dius et sembla veritat, no estàs dient una mentida -encara que t’equivoquis-, sinó fent una altra cosa. No nego que alguns Pepés, sobretot a Catalunya, vagin escampant aquestes coses sabent perfectament que són mentida, senzillament perquè tenen ganes d’acontentar la fera i d’esgarrapar quatre vots de gent que té coragre. No ho nego. Això deu passar.

Però em sembla que, en molts casos -el d’Aznar seria un d’ells- passa una cosa pitjor. Els que ataquen la coacció i l’opressió catalanes, ho fan absolutament convençuts de la veritat del que diuen. Això és pitjor perquè la mentida sempre es pot desemmascarar, un se’n pot penedir i es pot arribar a rectificar. Quan un, però, veu la realitat diferent de com és, ¿com es farà per fer-l’hi veure d’una altra manera? Si per Carnestoltes algú es disfressa de Napoleó, no hi ha cap problema especial: l’endemà ja torna a anar a classe o a la fàbrica. Però, si un es pensa que ell ÉS Napoleó, com es fa per aconseguir que se’n desdigui, que torni a la realitat? (Per experiència sabem que això és molt difícil, per no dir impossible.)

Sí, molt i molts espanyols de cor, de cap, de víscera, creuen fermament que la llengua catalana oprimeix i la castellana allibera; que el nacionalisme català és tribal, endarrerit i desgraciat, i que a Espanya no hi ha nacionalisme de cap mena; que els catalans ens queixem per vici i que hauríem de ser més solidaris, encara que no puguem anar a treballar en tren, que hàgim de pagar peatges a les carreteres o que anem reculant en el nivell de vida, tot i tenir una economia mitjaneta que déu n’hi do; que la independència catalana seria un disbarat (per a Catalunya, fins i tot!), però que s’ha de fer tot el possible per mantenir la independència espanyola. Quan diuen aquestes coses (i totes les altres d’una llista llarguíssima), no fingeixen, no menteixen, no dissimulen res. Diuen el que pensen, diuen el que creuen, diuen el que porten a dintre. I ja està. Per això, no hi ha manera de convèncer-los del contrari, per això no cal fer accions “pedagògiques” per explicar qui som, què som. Ho saben perfectament qui som i què som: som el que ells diuen que som. I, si no ho som, és perquè NOSALTRES dissimulem, perquè el que ells diuen que som és el que nosaltres hauríem de ser. I punt final.

No hi ha mentida. Parlem de dos móns, de dues galàxies. Per això convé que aquestes galàxies guanyin distància entre elles, que se separin i no xoquin. Però això, segons ells, tampoc no pot ser, perquè nosaltres no som una galàxia (no som un “nosaltres”), sinó que som un “ells”, tan ells com ells. De fet, només som una colònia mal educada, rebel i desagraïda. Per això ens volen disciplinar. I això seguirà així fins que siguem nosaltres, i no Napoleó, els que diguem “Prou!”.

Hi ha 19 comentaris – [COMENTAR]  [LLEGIR COMENTARIS]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!