L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Pel meu carrer cap a xaloc fins a la Gola i al Pinaret, després de travessar el torrent que corria per l’aiguamoll ara eixut arran de la benzinera.

Era un torrent ample que travessàvem damunt una passadora feta amb pedres que tot d’una es cobrien de llim verd pistatxo. Passat Can Piquero n’Estevie arrabassava joncs; la cua del seu gos Lassi remenant-se com la batuta del director de la simfònica el delatava. Ens havíem de fer amics urgentment. Si no ens fèiem amics, la seva mare anul·laria la seva festa d’aniversari, dotze anys. Feia dos anys que havíem fet la primera comunió junts. Ell era un poc més gran perquè la seva mare havia esperat tenir el divorci. M’havia disparat una pua de palmera amb un tirador de goma,  vaig passar quatre setmanes amb una cama a l’aire damunt un escambell, i estones, amb el peu en remull dins una ribella amb bollidures d’olivarda.
          Em va telefonar al 104 perquè dugués la pipa del meu padrí cap a la tenda. I havia de robar dos Chesterfields a l’oncle Guillem quan se n’anés a dormir la sesta. 
          A les fosques no trobava el paquet. No trobava ni el gec. Sort que l’oncle roncava la patata i no s’entemia. Del calaix de la taula de la cuina en vaig treure una capsa de mistos de cera amb el dibuix d’un bou amb banyes, que ja era dins la bossa de FRAM amb la disfressa d’índia i els patins; una bossa vermella de lona amb la propaganda estampada amb grans lletres de pal blanques. La disfressa d’índia era feta meva: una saqueta amb la part d’alt foradada enmig i amb un xap davant  per poder-hi passar el cap i a les voreres també forats per treure els braços. I del coll a les mànegues, igualment de saqueta, trinxes de retalladures de serrat que el nòvio d’una tia meva, un soldat de la Base que a la vida civil era sabater, em donava. Aquelles trinxes, cosides una devora l’altra com les tecles d’un piano vell que ja no estan ben juntes ni són ben blanques sinó més tost de color d’ala de mosca, en jo córrer voltant la tenda i emetent aquells cridets sincopats amb els tocs a la boca que em ventava amb la mà plana, voleiaven. La part de baix eren uns pantalons fets de la sastressa Pometa (la mateixa pantalonera de na Marisol quan va fer Un rayo de luz i totes aquelles collonades que llavors feien tant d’efecte) amb els mateixos blens de telluques de cuiro cosits a les voreres. Les sabatilles de davall el llit, peludes: uns mocasins de pell de conill girada a l’inrevès. Pel cap m’hi posaria, fermades no sé com, les dues trunyelles fetes amb els dos manats de ràfia negra que m’havia donat una tia que feia bosses per la mestressa Maiola.
           Vàrem fumar la pipa de la pau, com fèiem cada vegada que havíem estat barallats, i el ritual de sempre.
          –Digues estidores.
          –Estidores.
          –Tan gran pixes davant les senyores?
          –Dos i dos?
          –Quatre.
          –Quatre i quatre?
          –Vuit.
          –Si no haguessis pegat a l’ase no t’hagués fuit!
          –Vols tiretes?
          –Tiretes? Què són tiretes?
          –Lo que caguen les someretes.
Després anàvem a patinar per la carretera. Moltes vegades, si no ens veien, aferrats a un Seat 600 per arrencar. Els nostres patins eren reforçats, d’acer inoxidable i polins, no com ara que són de plàstic.
          Un d’aquells dies que no volien sentir una mosca, el vaig esperar asseguda damunt el portal amb els patins fermats per les corretges. No va venir perquè el camió de Cuixac li va passar per damunt quan va sortir de darrera la garangola d’un arbre sense mirar si venien cotxes, entre la Gola i el moll nou. Tenia catorze anys. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!