L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Els japonesos ja l’han descobert. No voldria que els xinesos també fessin el mateix.

El 58 % de l’oli d’oliva que Mallorca exporta ja va al Japó; tot en gros són 1.800 litres, però jo ho trobo una barbaritat i m’he sentit amenaçada. Fins i tot planc el 8 % destinat a la Península, si no són adquisicions degudes al fetitxisme mallorquí a la diàspora. Amb això sóc molt il·lusa. Al costat de l’oli d’oliva de Mallorca, als olis que es puguin produir onsevulla els trob el mateix sabor que als engruts per rostir-se exposats a les radiacions solars. No fos cosa que l’haguéssim de tornar a tenir amagat, si els xinesos en tinguessin un caprici com el que els ha agafat amb el pernil d’aglà, que no paren d’exclamar-se’n de l’escassesa. On són tantes alzines per donar aixopluc a una ramaderia que faria feredat?
          Sentia dir que abans de néixer jo havien racionat l’oli, que els havien adjudicat una petita quantitat d’oli, la que constava a la cartilla, i que no podien passar d’aquí. Ja en temps meu dins el rebost sempre hi vaig veure barrals d’oli estotjats: oli de Can Pontico, oli de Sóller, oli de pertot. I tanmateix a munpare li feia agrura i comprava oli Betis a Can Descalç, envasat dins unes llaunes que em pens que eren grogues amb lletres verdes. Mitja vida vaig sentir renegar de l’oli aspre. Quina murga, tant com m’agradava. Per això no puc sofrir que ara s’hagi posat tan de moda.
          A Can Pontico hi anàvem molt, de petita. Posàvem la llesca de pa torrat en remull dins la tafona i la trèiem que regalimava (regalimava en clau proustiana, veig ara). És curiós aquell acaparament extemporani d’un oli que els tudava el menjar i va convertir la sal de fruites ENO en un acostumat receptacle de ràbia continguda que trobava llicència per esclatar el seu furor dues o tres vegades cada dia dins mitjons tassons d’aigua transformats en volcans en erupció. Ells navegaven i no havien hagut d’acaparar res mai, i haver de prendre aquelles purgues. Tenien sucre, tenien rom, tenien cafè, i abans de la dictadura de Primo de Rivera la meva àvia ja tenia (em va dir una dona que no se’n podia avenir) vejilla. Bona hagués estat no tenir-ne, tantes com en va dur el meu padrí quan pilotava el pailebot La Margarita, de l’adrogueria Femenia del carrer Major de Pollença. Però a l’oli,  quan parlaven del que duien cap aquí, no el vaig sentir anomenar mai.
           No en vull parlar més de l’oli, no sia cosa s’hi fixin.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!