L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
MIQUEL COSTA I LLOBERA VOL DONAR ÍMPETU ALS BARCELONINS PER ENTRAR A 2008
Transcripció del poema Creixença
C R E I X E N Ç A
IMPRESSIÓ DE BARCELONA
De riu a riu, del mar fins a la serra,
creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.
És l’esplet, és la forta revinguda
de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.
De la terra, del mar i de tot clima
s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.
No és la pompa tan sols de la riquesa,
no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.
Fins del segle la docta arquitectura,
que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.
Tot aquí munta, s’expandeix i avença
amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.
Seny i fortuna, somnis i coratge,
tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix.
Així l’aloe granat, quan treu espiga
de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.
–Pensador, tu que els signes consideres,
què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?
–Jo no puc veure lo que Déu amaga
dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.
Però jo sent en la remor, que eixorda
tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.
Jo sent arreu en les gentils cantades
que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.
Jo sent aquí en la nova poesia
quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.
M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara
ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.
Les estrelles dels pobles se capgiren
i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va…
I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure
de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.
Per això aquesta terra treu florida
de tota soca i esmotxada arrel…
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.
Aquest poble que al mig de sa existència,
al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,
ara sortint amb tan florida tòria
de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.
Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!
Miquel Costa i Llobera, Pollença, 10 – 20 juliol 1899
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que voldria compartir amb les 12.000 visites que m’han fet companyia aquí mateix els últims tres mesos d’aquell any espantable i espelleringat que acabam d’enviar a fer punyetes. Quin mal any! No hi pensem pus.
No sé si podrà granar tal com floreix. Els vells antics, per renyar-nos, ens deien: "si poguessis florir així com granes…" En Costa ja fa més de cent anys que va veure una Catalunya florida i va calcular que avui granaria igual.
Igual o diferent, reviscolarem. Jo ja he reviscolat.
Fa un dia que pareix comprat, la mar plana, el cel blau.
Avui no em toca a mi fer el dinar, i esper torn a la dutxa per anar a caminar descalça per la platja, com na Ruixa-Mantells. El cel té una vibració intensa, d’una tintada blau elèctric que pareix vellut. No senten una mosca, no veuen una ànima, tot és encalmat i respectuós amb la paraula, amb la tendresa i amb la serenitat. Ja hi ha foc a una de les dues xemeneies. Amb una gola indescriptible, ja he preparat el muntet de llibres que llegesc ara: Olympia a mitjanit d’en Porcel, Les Amèriques de Pla, La llibreta groga de Robert Saladrigas, II volum dels Diaris de Robert Musil, Assaigs de Bacon… Gairebé tots són relectures.
Horabaixa, després del te, faré xocolata de cobertura amarga, amb coca bamba i ensaïmades.
Recorde molt bé aquell estiu perquè va ser quan vaig conéixer Pasqual. Va vindre amb mon pare i es va quedar una temporada a casa. Recorde també les seues cames curtes i un cert vaivé que feia al caminar i que li donaven un aspecte extremadament simpàtic.
Pasqual no era un ser massa educat en el sentit burgés de la paraula, és a dir que menjava quan li venia de gana i es banyava i jugava a les hores més inaudites. Jo, que també tenia atrevessades les hores dels menjars, li vaig fer ràpidament costat i durant la seua estada entre nosaltres ens vam educar en la més absoluta llibertat anàrquica per la qual cosa, les relacions de Pasqual amb ma mare, no van passar mai de ser allò que podien anomenar de distants. Ignorava els retrets de la mare sobre els bons costums amb un posat molt digne tot dominant el silenci amb un mestratge august. Sabia com callar i posar el gest adient que cada situació demanava.
Un dia, prop ja de Nadal, em va semblar escoltar els pares confabulant–sense que ho sàpiga el xiquet, deia mon pare- per matar Pasqual. Esmortit i atabollat, sense esma, vaig escoltar encara com ma mare parlava de fer ànec a la taronja que li agradava tant a l’avi. Després vaig caure en deliqui. No em vaig alçar del llit fins a la nit de Nadal. Pasqual ja no hi era. O millor dit ja no hi era viu, perquè esquarterat, sense plomes i guisat es trobava al bell mig de la taula. No cal dir que no vaig tastar ni un bocí i des d’aquell dia vaig marcar distàncies amb el món dels adults. Van deixar d’interessar-me les seues coses i el seu món carnisser i estúpid. Des d’aquell dia també no he pogut aguantar el Nadal ni les festes familiars.
L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS