L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

No em truquis a la feina, deien, abans que el divertiment no fos encara més tirànic que l’esclavatge.

 

No passaven d’aquí. No deien ‘no em truquis al bordell’. Ben alerta. Però ara, d’ençà que ja no saps on truques, només cal que et cercioris que són hores d’oficina per fer-ho. No pot ser mai subversiva una trucada a l’oficina en hores d’oficina. En hores d’oficina, tampoc no cal que evitis una trucada en cap domicili particular on pugui trobar-se qui hauria de ser a l’oficina. Ja fa temps que els telèfons fixos també tenen un horari per despenjar-se o no despenjar-se.
          Una vegada, ja fa anys, vaig trucar a un amic de la meva edat en una hora no gens intempestiva i em va respondre d’una manera violenta i perillosa. Feia l’efecte que hagués interromput la feina d’un neurocirurgià en el moment d’extirpar un tumor maligne, o que hagués plantat un obstacle entre una erecció i la criatura causant i/o destinatària d’aquesta momentània i eufòrica expansió volumètrica, filigrana retòrica o com en vulguis dir, ara per culpa meva amb una cama a l’aire com si ballés el can-can. Però no. El que havia interromput era l’enèsima, embadalida i extasiada contemplació de l’estampa de l’actor escocès Sean Connery en el seu paper d’agent 007. La irada reacció del meu amic interruptus era la profètica espurna d’una revelació que, incorporada a la meva feble capacitat visionària en el moment en què es va produir, potser m’hauria dotada d’una visió més àmplia i més nítida que pal·liés la ceguesa que ha guiat totes les meves deficitàries passes d’ànec travat. Acabàvem d’entrar en la inèrcia de la generalització de l’estupidesa nacional i jo traduïa que acabava de perdre un amic! Abans d’aquell preludi jo no era plenament conscient de viure enrevoltada d’idiotes, ni tampoc de ser-ne jo mateixa. Després, quan la percepció del meu cretinisme ja va ser més franca, vaig sospitar que la condició de cretins no té res a veure amb l’adhesió incondicional a l’agent 007. Finalment, desisteixo d’esbrinar-ne la causa. L’estupidesa és tan insondable que els cretins no podem abastar-la.
(Els fulls d’un calendari passen vertiginosament, en un angle de la pantalla, i alhora un vent de tardor fa caure les fulles dels arbres d’un parc)
          Una línia negra lleugerament còncava, consemblant a un rínxol,  damunt un vidre  d’1,80 x 1,20 era el Golden Gate des de l’apartament de la Sally, la qual, amb el mòbil estintolat a l’orella esquerra amb l’articulació alta del braç, trametia a la seva mare, amb tota mena de detalls, la crònica de la jornada. 
          Dos policies amb les bicis amagades darrera un contenidor de papers al campus de Berkeley li havien posat una multa de 175 dòlars per llençar a terra una bola feta amb tres fulls del seu bloc, compactats de manera obsessiva per deixar clara la seva insignificança; la Sally no havia aconseguit de fer-los creure que el paper li havia caigut involuntàriament. No transcriuré la resta, però mentre es llimava les ungles amb el mòbil enfonyat dins una orella i fins que jo em vaig decidir a anar-me’n sola al restaurant d’en Frank, varen passar 55 minuts. La seva mare vivia a 60 Km de San Francisco i feia tres anys que no es veien.
          Fins aquí s’entén: trucar durant una hora o més cada dia a la teva mare per evitar trobar-te-la cada dos per tres a l’apartament amb una excusa o altra. Ara: el que jo no copsava era fer el mateix amb en Frank, la seva parella, que vivia a San Francisco mateix i treballava al restaurant japonès que hi havia tres carrers més avall.
          Parlant amb l’una o amb l’altre, alternativament, cada deu minuts la Sally deixava anar el seu obsessiu mantra: "jo faig feina". L’únic que encara té la feina de sagrat, és aquest mantra. No tenc ni la més lleugera idea del que li devien dir els altres, l’únic que sé és que la seva mare exercia la professió de veterinària perquè una vegada que la vaig trucar operava un gos. I amb en Frank ens havíem de veure d’enfora, mentre esperàvem el sopar, ell sempre darrera un mostrador passant els plats. En tres mesos, només vaig veure sortir junts la Sally i en Frank de l’habitació dues vegades.
          Altre cop a Mallorca, on volia provar sort freelance, una vegada no vaig sentir l’alarma (devia ser al vàter quan va sonar) però sí el mantra: ‘jo faig feina’. Un cop d’ull al rellotge em va precipitar a rascar-me la butxaca on pensava que hi duia el pen driver per fer còpia tot d’una del que havia arxivat. Eren les 14,30. Sort que a les 9 havia pensat a treure les albergínies del congelador, ara només calia ficar-les cinc minuts al microones, a mitja marxa. Mentre, llescaria pa i pararia taula.
          –Sí, però la fas per a tu, la feina.

          El desprestigi de les feines que es puguin realitzar al propi domicili, encara que et disposis a operar un cavall a la teva clínica veterinària com la mare de la Sally, és degut a la manca de secretisme, al fet que tothom sap el que hi ha darrere unes portes que sempre haurien d’estar tancades. Cal que la teva vida domèstica sigui tan misteriosa com la resta de la informació que s’escampa via mòbil.  

           Si demanes hora al metge i l’hora que et dóna no et va bé, no li diguis que és perquè en tal hora fas feina: digues que t’has de fer un píling en un gabinet d’estètica. Mefistòfil no és res més que un trist buròcrata que es limita a respondre al telèfon entre cop d’ull i cop d’ull a una pantalla d’ordinador plana.
          Telèfon: piiiipo  piiiiipo piiiiipoooooo…
          Mefistòfil (per a ell mateix: deu tornar a ser aquell pesat del doctor Faust. No el suporto): Digau.
          Faust: Trucava per saber si ja m’ha concertat la cita amb la meva Marguerite…
          Mefistòfil: Fins a finals de març no podem intentar establir-hi contacte, després ja l’informarem dels resultats. Hi ha llistes d’espera de mesos a tots els serveis. El que abans només li passava a vostè, ara afecta tota la massa crítica. Mentre duren els tràmits, vagi al PAC que li facin Viagra. I no pateixi, que de seguida que es produeixin novetats, si arriba el cas, l’avisarem.
          Últimament tothom s’està quedant amb les ganes que Mefistòfil li compri l’ànima;  el mercat ja n’està saturat, d’ànimes a la venda. Han rebentat el negoci. És més factible tornar a la infància i jugar amb la vídeoconsola que ens han duit els Reis, entre sospir i sospir i escombrada de pestanyes a la pantalla de plasma on Sean Connery, assegut damunt l’orla d’una Riva amb un tanga negre de la mínima expressió, ens fa la mitja mordala. 
          

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!