L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
M’AGRADA QUE LES TOVALLOLES RASPIN
Estic contra el suavitzant
Tanmateix vull advertir que aquesta tírria és una adaptació a l’adversitat. A més, i per si això tingués gust de poc, em fricciono la pell amb fregalls fets d’unes carabasses sembrades dins el corral.
L’altre dia a les rebaixes, una senyora que no sé què devia haver perdut dins l’emprovador que jo ocupava, em va envestir.
–Tu no tens cel·lulitis!
–Per què n’hauria de tenir?Francament, no m’hi havia fixada. A aquesta mancança la trobo merescuda i natural.
–Tothom en té, i més joves que tu
. Com que aquella insistència era una mica forassenyada, no vaig respondre.
A mi de petita em rentaven dins la banyera els dimecres i els dissabtes; els altres dies (anava a escriure que m’estopejaven, però no) m’ensabonaven d’alt a baix, però no em ficaven a la banyera. Les inspeccions draconianes de les orelles, les ungles, els colzes i els garrons eren molt freqüents, en uns temps en què embrutar-se no estava permès. Era molt greu embrutar-se o embrutar, aleshores. Era el pitjor que hom podia fer. Justament, el que feia irresistible i gairebé mítica la meva àvia de Fornells era, entre moltes d’altres habilitats (com vestir-nos com si haguéssim d’anar al teatre i acabar persuadits que hi havíem anat), que si ens embrutàvem, tant jo com la resta de la colla de delinqüents juvenils que m’acompanyaven, ella ho solventaria, mentre nosaltres embolicats amb tovalloles davant la foganya ens preníem una tassa de camamil·la camuflada de tassa de te. Senzillament, l’àvia el que ens havia ofert era un te. Els dies de brusca, quan davallaven els xaragalls de Bóquer carregats de taronges, ous, espelmes i tot el que poguessin arreplegar de cada casa, abans de canalitzar-se les pluvials, sortíem de ca l’àvia com si haguéssim d’anar a fer la Primera Comunió: colomets blancs, mentre pels carrers, la gent que havia begut ens miraven com espantats, perquè no hi havia ningú que pogués circular sense les katiusques i havien de treure el fang de casa seva a palades.
Però els dimecres i els dissabtes a mi em donaven un repàs amb les tovalloles de quan es varen casar, fetes a Catalunya, que em feia sospitar que es proposaven arxivar-me dins el frigorífic amb la resta de gatins escorxats. Encara aguanten, aquelles tovalloles amb un granulat que pareix punt d’arròs. No em sorprèn que la indústria tèxtil catalana hagi anat a la bancarrota, devia ser per excés de qualitat. El tacte podia ser el del càrritx o l’espart, però l’absorció deixa les de Portugal a l’alçada del betum. Cal dir també que la força de mumare en aquells temps potenciava l’eficàcia d’aquell drap i contribuïa al prestigi de la indústria del Principat.
No negaré que en moments desesperats he estat a punt de posar suavitzant a les tovalloles, però són crisis ja superades. Ara sóc molt més radical: he arribat a estendre les tovalloles sota un bater de sol agostenc just per potenciar-ne el raspat. L’aspresa només dura un segon, i si ho mires per la part positiva és justament l’esgarrapada el que dóna la noció de la netedat de la tovallola. Una tovallola sospitosa és de les coses que fan venir més mals pensaments, quan hom va mullat i es vol eixugar. Sé que hi ha bellíssimes persones que són brutes, tanmateix. En Martí de les Perdius és una de les millors persones que han existit i no es va rentar mai: per això mateix no va tenir mai tovalloles mostoses.
Suposo que la gent que posa suavitzant també s’hi hagi acostumada. Això és senyal que han arribat a aclarir en quin moment s’ha de ficar, o si el programa ha d’haver acabat, i en aquest cas, en quin número el posen. I també, si ha de centrifugar o no. No sé per què pregunto això, quan ja fa tants anys que n’havia desistit, cansada d’haver-ne de parlar dues hores cada dia i sense arribar-ho a aclarir. És millor no saber-ne ni un borrall del mecanisme que governa segons quins processos. Si hagués après de posar suavitzant, ara tindria cel·lulitis. I només de pensar en els caríssims tractaments per a combatre aquesta xacra que es despatxen a les farmàcies, ja m’he sentit multimilionària.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sols que trob que fa goig la primera secada. Les següents vegades fan sensació de mosteses. Mumare si que l’hi posa. Jo també. Esper no agrafar la pell de taronja als malucs…..hahahaa.
smuaks.