L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Quin martiri, la llet. Quina obsessió. I per completar el calvari lacti que ja ens feien patir a casa, per si fos poc, encara hi afegiren el Pla Marshall

 

             Sort que la llet a ells no els agradava, ni res fet amb llet. Bé, el formatge a mumare sí perquè havia fet feina a l’Ala Littoria amb els Tozzi i s’acostumà a la mantega i tot això. Damunt el marbre d’entre la cuina i el rentador, sempre hi havia un tascó de parmitjano, que més de dues vegades posava davall l’aixeta per rentar-m’hi les mans perquè tenia la mateixa pinta que el sabó fet en casa. Segons la forma del bocí, sobretot quan ja estava molt llimat amb el rallador, em feia pensar en el suro que en Pasqual el sabater acoblava a les sabates dels operats del metge Llopis. L’oncle navegant quan venia d’Itàlia ens en duia cada vegada, de parmitjano. Amb un ou i dues grapades de farina (crec que sense aigua) quan ja tenia una olla damunt el foc per escaldar-los, mumare feia la pasta dels tallarins, l’aplanava amb l’aprimador, i, amb la mateixa ganiveta que havia esmolat el dematí per fer el peix net, els trinxava i tot d’una, penjats a la canya de la granera, dins el corral, entre dos respatllers de cadires que es donaven l’esquena, les burballes eixugaven. 

          Però la gent antiga que jo vaig conèixer no fou sotmesa a cap tirania làctia, i no conservaren, durant la seva vida adulta, cap reminiscència dels hàbits alimentaris, massa primitius i reculats, de la seva condició de mamífers. La poca gent realment vella que vaig tractar (no tenia cap padrina de Pollença i al Moll tothom era jove) no anaven de llet ni creien que fos bona per la salut,  quan ja eren grans, excepte l’àvia Sinforosa, que era un cas a part, sent de Menorca; els menorquins són una gent tan familiaritzada amb els lactis que fins i tot en fan un gra massa, diferenciant tres tipus de serigot: el melsís o serigot verjo, el serigot micós i el serigot des rai. El serigot era la llet triada amb el làtex que regalima la tija d’un pàmpol de figuera o un branquilló.
          L’àvia contava d’un tal Conquestí, un pastor de cabres que a l’estiu duia la guarda a pasturar a Bóquer i els capvespres amb una trava feia passar el ramat pels carrers i els veïns treien un tassó o treien un cassolí i feien beure llet als nins, i també en compraven per fer serigot més tard. Devia ser aquests mateixos temps que a Pollença, el senyor Morató, un enginyer industrial de Santa Maria de Palautordera que tenia la fàbrica de tapisos i estores ran del pont de Sant Jordi, va dur una vaca i el tractaren de boig. Ni en tota una setmana, deien, a Pollença no s’acabarien la llet que produia una vaca en un dia, ni en tot l’ any. Enfora la lactància, les dides i els didots, el meu avi comprava llet en pols als ports que tocaven els seus cabotatges, si sabia d’algun nadó mal de surar, i hauria trobat una exageració que per Can Cuarassa amb el temps hi pasturarien vaques, quantimés havent-hi una vaqueria ja, al Moll. Tanmateix, davant la mar, amb la bella panoràmica estampant la badia de Pollença tota sencera, del cap del Pinar a la punta d’Albercuix dins els ulls desmesurats d’aquelles parsimonioses criatures, la llet va començar a tenir més prestigi i més importància.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!