LA GRÀCIA QUE TENIEN

18 de gener de 2008

Sense categoria

1 comentari

T’acostumes a no piular i arriba que no dius ni pruna, que és quan t’adones que el silenci és més descansat i més místic, i, per descomptat, més útil

No val la pena estressar-se, tanmateix ningú escolta. De xerrera tothom en té, i tant de xerrim no t’ajuda a descobrir res, i de passada esgotes els altres i no et poden veure ni en pintura. Les coses no s’han d’explicar mai ni als llibres, sobretot als llibres. Les històries han de passar per davant els ulls, fer-les passar per dins el caragol de l’orella fa antiquat i fa vell contant batalletes. No està gens de moda xerrar tant. Ara, per vendre i tot no han de xerrar gaire. Ho dic perquè avui he llevat la xerrera a una empleada de Telefonica i tot el dia estic de malhumor tot i el meu laconisme, perquè encara m’hauria pogut estalviar mitja dotzena de paraules. Què dic mitja dotzena? Bastava dir-ne una, si l’hagués sabuda col·locar allà on tocava.
          Basta sentir qualsevol pel·lícula que facin per la tele d’un tros enfora: si debanen és de l’any de la picor. Per curiositat, desferres les anques de la cadira, camines mitja dotzena de passes, obres una porta i veus n’Edward Robinson, mentre que a les pel·lícules d’ara, ben alerta que ningú badi boca: toquen el clàxon d’una manera obsessiva, i tanmateix no eviten la topada i tot d’una ja senten xisclar les sirenes i penses que som uns desgraciats devora els ianquis: aquí, quan arriba l’ambulància ja et troba dessagnada. Els de l’accident de la pel·li, no només se salven, sinó que encara tenen ganes de brega. Sents que un diu Malparit! I un altre (se suposa que el malparit), en comptes de respondre ‘fill de puta’, que és el que toca, li dóna un cop de puny que t’imagines que els dels efectes especials simulen assotant pasta crua de pa, i tot seguit sents soroll d’aigua i és que del cop el subjecte agredit ha pegat dins la piscina. Un dels dos cotxes se cala foc (és a dir: esclafen una bolla de paper d’estrassa just devora el micro), sents el piipo piiipooo piiiipoooo dels bombers i arribes a la conclusió que els guionistes podrien ser muts, el que no han de ser és cecs. No hi ha problema per descobrir cap on van els trets de les paraules. Ara, la gràcia que tenen les paraules no la té ningú altre, si saps administrar-la.
          Ahir a Ternelles vaig estar una estona prop de dues dones un poc més grans que jo, no gaire, una de les quals amb una crossa. No tenia molt de mal perquè no hauria pogut fer aquella caminada; de fet, no crec que en tingués gens, devia dur la crossa per si de cas. Per allà hi havia uns al·lotots que tiraven petards just per allà on passàvem, i com que a mi els trons m’espanten, vaig tenir feina de dissimular que m’estava posant de mala hòstia i vaig haver de riure per força devers mitja hora, perquè encara és pitjor, mentre que aquelles dues ja són d’una lleva que passa de tot, olímpicament; la que duia la crossa ja estava molt ponyida, i sense ni menys, alça el seu instrument ortopèdic en actitud amenaçadora, i amolla:
          —A la Península! A la Península!
          Ubicar els externs a la Península, sense prendre en consideració els gallecs, els bascos, els portuguesos, els valencians o els catalans, que són designats amb un mot més específic, vol dir, si fa no fa, ‘spanish go home’; és la mateixa generació que col·loquialment s’hi referia com ‘els forasters’, encara que no els deien aquest nom a la cara (no ser en broma) perquè la gent de la generació anterior a la meva no era tan desinhibida ni feia tantes pocavergonyades. El ‘barco de rejilla’ era més cosa d’ancians decrèpits espantats de l’èxode que els queia a sobre, quan els vells encara no es callaven la boca i seguit deien ‘no vull sentir una mosca’ i pegaven un cop damunt la taula.

Bernat Joan i Marí

PP frustrat: llengua usada

Fa uns anys es va fer bastant popular una campanya de la Plataforma per la Llengua, a favor de l’ús social del català, sota el lema «Usa la llengua». La campanya il·lustrava el seu eslògan amb persones que se suposa que estaven usant la llengua, no de manera metafòrica ni metalingüística, sinó de manera explícita i orgànica. Va tenir molt d’èxit, i encara en circulen alguns adhesius. Queien simpàtics. Eren positius. Apel·laven a la principal pulsió que mou els humans, segons diuen els antropòlegs i alguns psicòlegs. Usar la llengua evita frustració, tedi i malfollança. En sentit metalingüístic, usar el català és la manera quotidiana de practicar la normalitat lingüística. El pas cap a usar el català en els àmbits on no s’usava (o s’usava restringidament) rep el nom de procés de normalització lingüística.

Per això no sorprèn que, en veure l’informe de la FAES i escoltar o llegir les declaracions de José María Aznar, en Joan Puigcercós hagi pensat immediatament que aquest home està «frustrat». Si bé en etapes pretèrites, l’interfecte anomenat en primer lloc va arribar a afirmar que usava la nostra llengua «en la intimitat» (quan necessitava el suport de Convergència i Unió per mantenir-se al capdavant del govern espanyol), ara pensa que no es pot assumir la política lingüística catalana, perquè s’ha convertit en un «instrument de coacció» i que és necessari «revisar-la a fons».

Davant tot això, entenc que toca fer-hi algunes consideracions. La primera és que Aznar (com li ocorreria a qualsevol humà) no va passar-s’ho bé durant el primer període que va usar la llengua, ni que fos «en la intimitat», perquè no ho feia per amor sinó per pur comerç. Ell s’hi avenia perquè els socis no el deixassin fora del govern. Un interès material, per tant, movia un acte que només funciona bé si es produeix empès per la voluntat. Sense aquesta voluntat, sense amor, això no duu enlloc. Qualsevol que s’ho fes amb ell, ja devia notar de seguida que no anava de debò, que hi mancava passió, que la cosa no duia enlloc.

Segona consideració: n’Aznar ens aporta un exemple de manual de com funciona la psicologia projectiva. Resulta que aquest bon home troba que la nostra capacitat d’incorporació sociolingüística parteix de la «coacció», mentre que nosaltres estam ben convençuts que parteix, fonamentalment, de la seducció. Vol dir, l’il·lustre vallisoletà (o com se’n digui en la nostra llengua), que sense una extraordinària capacitat de seducció hauríem mantingut la vitalitat i l’energia de la nostra pulsió lingüística després de tres segles d’haver perdut l’estat? Va, home! Només uns seductors de primera poden mantenir-se com nosaltres, vius i vigorosos, després d’aquesta temporada. Per què psicologia projectiva? Molt senzill: n’Aznar ens atribueix a nosaltres el que fan els de la seua corda. Ells sí que han intentat fer omnipresent la seua llengua a través de la coacció. Recordem Felip V, els decrets de Nova Planta, la política lingüística de Carles III, les prohibicions sistemàtiques de la llengua catalana durant el segle XIX, la dictadura de Primo de Rivera, la dictadura de Franco, i, encara, les couades estertòries del tardofranquisme de principis del segle XXI. De què va, tot plegat? Claríssimament va de coacció, i no de seducció. Probablement per això mateix, malgrat el temps passat i els esforços esmerçats en aquest afer des de la centralitat altiplanera, encara no ens han seduït, i en comptes de passar-nos a la seua llengua, continuam mantenint la nostra. Ningú no s’enamora a la força. I fer servir la llengua a partir de la coacció tampoc no resulta un plat gaire agradós ni fàcil de digerir.

Justament l’informe de la FAES, titulat ¿Libertad o coacción? Políticas lingüísticas y nacionalismos en España, oblida flagrantment tot això: no dedica ni una línia, pretenent tractar la qüestió de les polítiques lingüístiques i dels nacionalismes, a la política lingüística de l’Estat espanyol, ni al nacionalisme espanyol. Si la política lingüística amb més solera de la Ibèria tota i el nacionalisme més potent de la pell de brau sencera no hi apareixen, per què deu ser? Oblit voluntari? Sensació de castració?

Recorrent a un símil que ens posarà en la millor tradició del feixista Ernesto Jiménez-Caballero, podríem dir que, per a la FAES, Espanya (o l’espanyol) és com l’home que se sent una pelleringa i que es rebrega en la seua manca de pulsió sexual perquè, creient tenir una dona submisa i esclava, s’ha trobat amb una persona lliure, amb criteri propi i amb voluntat autònoma. Com que no la sap tractar d’igual a igual, com que només la sap tractar a través de la coacció, li atribueix a ella aquesta capacitat coactiva, projecta contra ella la seua frustració (la frustració de no saber tenir relacions amb una persona lliure i igual), i passeja el seu destrempament amb ira i revenja. Algunes vegades (si no demanau-ho als jutjats que s’ocupen de la violència domèstica) fins i tot arriba a matar-la. Un divorci a temps, en aquests casos, pot evitar moltes malvestats.

Bernat Joan i Marí, dirigent d’Esquerra

(Balears d’avui)

Versió per imprimir