L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Ben estret amb totes dues mans el meu exemplar de Serra d’Or d’aquest gener, les escates de Mercè Rodoreda m’han deixat les tecles totes plenes de llustres

Només amb un cop d’ull de foto en foto de les que il·lustren l’article de Marta Nadal ja t’adones que la Rodo per estar en els temps que estava la sabia llarga. Havia descobert que el fet d’ésser escriptora no ha de privar ningú d’exhibir les cames, i ella les podia mostrar i va tenir un seure, a les entrevistes, diví. Li agradava agradar i això no té delicte, però consta que els anys trenta n’hi va haver un parell que li adreçaren unes mirades com el paper de vidre o el secorrat. Tanmateix, es va sotmetre a tots els càstings de la professió escriptoril amb els reforços d’una enginyeria capilar prou versàtil per resistir els demolidors sismes que sacsejaren els seus temps i encara resisteix  apropiadament perrucada l’escrutini de l’efemèride centenària. Fins i tot els cambuixos que es va permetre a Romanyà, amb les mànegues del jersei arromangades, quan al currículum pràcticament només li mancava l’última dada, diuen més d’una serena plenitud que de la feredat que fa venir el que manca. Mentre tant, però, els anys trenta la calculadora traça d’una estratègia de seducció posava en cobil·lis, en reservats, les confidències i els neguits.
           De la desinhibida recerca d’algú que mereixés fer-la embogir no cal parlar-ne gaire. Benfet posar banyes si hom domina aquesta habilitat i troba sabata de son peu. Si no, com sobreviure a allò que et pugui haver tocat a la rifa. Millor que no parlem d’en Gurgui, però no em puc treure del cap un seu nét que fa uns quants anys va sortir per TV3 titllant l’àvia d’assassina, en base a la lectura obligatòria de La plaça del Diamant que li havien posat a l’institut. És bo de veure que no se l’hauria llegida si no; tanmateix, només va arribar fins a l’escena del salfumant, que li va servir per documentar els instints criminals de l’àvia.
          A l’article de Xavier Pla hi és citada l’entrevista (març 1966) que va fer a Rodoreda un jove i provocador Baltasar Porcel, el qual preguntà a l’escriptora si els personatges femenins una mica beneits que reflectia no contenien trets d’ella mateixa, la qual li va respondre que ella per beneita no s’hi tenia. A mi m’han arribat a preguntar d’uns peixos espantats dins un aquari quan un malalt de Parkinson ha tocat el vidre en algun dels meus escrits, i he sorprès mirades a les meves mans que m’adreçava l’ànsia obscena d’algú per veure’m tremolar.
          Tranquil·litza que Rodoreda rebutgés el clixé que el stablishment tenia previst per si es presentava una altra ocasió, jamai propícia d’antuvi, d’haver d’acollir una nova literata a l’escanyolit club, atès que les dones que s’obstinessin a remenar la ploma damunt el paper blanc havien de dur la prevista disfressa de mestra d’escola per aspirar a ser-hi admeses, una roba que sol estar guardada dins qualque calaix amb bolletes de càmfora contra les arnes. I alhora havia de ser dolça, mística i romàntica: càmfora edulcorada amb sentimentalisme místic, doncs. I també havia de ser moralment digna i exemplar, tot això.  Gràcies Rodo per estalviar-nos aquests conjunts d’un tweed com de flassada, o aquell aire que tenien les secretaries que sortien a les pel·lícules: la bona senyora Mercè, la que mai no explicaria res que ens pogués comprometre, la que ha pensat en el detall d’enviar dues dotzenes de roses a l’hotel on s’allotja un client que ha vingut amb l’esposa.
.          Gràcies sobretot per l’humor, Rodoreda: per la falca de geomètrica distància entre la pàl·lida emissió lacrimògena i el furor que contenia  les compulsives ganes de riure de Cecília Ce.
           Tampoc no seré jo qui li retrec que l’esclat de la guerra de tot d’una li semblés un alliberament, perquè embogir enrevoltada de flors dins el jardí de Sant Gervasi hauria estat massa trist. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!