L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Que en tal dia com avui, els Innocents varen tenir compassió d’una dona que es volia morir perquè deia que havia fracassat. Enguany hauria fet cent anys.

           Va arribar de Buenos Aires a Mallorca carregada amb una valuosa col·lecció de pintura del seu marit quan feia gairebé 50 anys que n’era vídua. El pintor Atilio Boveri va estar a Pollença de l’any 1912 al 1915 becat pel seu país. Ella, quan va venir amb la idea de fundar un museu particular amb tot el que duia, devia tenir 90 anys, encara que no es coneixia perquè s’havia fet la cirurgia estètica, amb resultats espectaculars. Si hagués aconseguit reeixir en allò que es proposava, ja no hi hauria res del que va dur, tot s’hauria abolit i s’hauria dispersat. Afortunadament no va anar així i avui la important donació d’aquesta benefactora fa part del museu del meu poble i s’exhibeix en tres sales del bellíssim claustre barroc del convent de Sant Domingo que foren restaurades expressament per rebre aquest fabulós legat.

          De caràcter fort i implacable, Elbita va fer anar tot el poble de capoll, i a mi en especial. Només que no em va tòrcer ni em va fer passar per les verguetes. Supòs que m’estimava: un sentiment que jo vaig correspondre en els intervals en què no la vaig odiar. El quadrienni que va estar aquí s’apoderà de tota la geometria del meu espai vital, però no em va corrompre amb els seus fastigosos bitllets de cent dòlars, ni m’agradava que per pagar una pizza que valia mil pessetes en deixàs quatre-mil de propina. Evidentment, els cambrers l’estimaven més a ella. El cas és que a mi també m’agrada que m’estimin, i qui m’he cregut que sóc per vetar una propina que volen donar a un al·lot. Però trobava vulgars, de mal gust i evitaperonistes aquelles despeses, i més sabent que l’ajuntament del meu poble li passava una pensió vitalícia, en vista que ella ens havia donat tot quant tenia i que era una dona acostumada a gastar molt, en un moment en què la seva pensió no sempre arribava puntualment en temps del ‘corralito’ i de tota mena de picardies que li feien uns falsos amics argentins entesos amb uns pillets d’aquí. Una vegada per Nadal va posar dos mil dòlars dins un sobre amb el meu nom i va dir que eren papers de n’Atilio que m’havia de llegir. De tant en tant em demanava si ja me’ls havia mirat, els papers: fins que ho vaig haver de fer. N’Elbita no va saber descobrir la manera de corrompre’m, i de quina manera li feia voltar el cap. 

          Va malcriar els meus fills de forma irreversible, són irrecuperables. De tot aquell cabal d’exòtiques adquisicions, jo m’me quedat en ‘Toni’. El teniu a la foto.

          L’única medalla que em vull penjar és que la vaig obligar a morir amb els deures fets. Res de revocar donacions ni de fer coses rares. La vida no dóna per tants de plets, per bé que surti la cirurgia estètica. El museu té milers de visites i deixa tothom embadalit; tot i que poc conegut, Boveri és un pintor important. Van sortint catàlegs i tothom que va a Pollença pot gaudir de la seva obra. Si no, estaria oblidat. 

          Quan va venir la primavera vàrem escampar les cendres de n’Elbita des d’una barca davant Manresa (Manresa de Mallorca, no de Catalunya). De vegades, nedant, veig els seus ulls ben blaus.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!