L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Ja és això l’esperit nadalenc, no li doneu més voltes

Anaves a comprar piles noves per a la ràdio i un paquet de magdalenes, però quan has vist les locomotores de cada caixa esbufegant (exhaustes) costa amunt amb dotzenes de vagonetes plenes fins alt que s’hi enganxaven, has reculat. És com si a cada casa, en comptes de dinar d’un plat d’arròs dinassin de dos, i en comptes de prendre’s un diurètic, el dematí se n’haguessin pres dos. T’adones que la gent paga la pastisseria industrial i els embotits amb una Visa Oro que tu també tens. Et va comparèixer sense haver-la sol·licitada.
Com és això? Quan surts del banc amb la preciosa Visa nova (abans de festes, de conya) una mirada a la numeració estableix la sospita que està connectada a un compte diferent del que fas servir per a les despeses domèstiques; un compte que fa devers set anys que no mous. Un compte oblidat, al zero zapatero. Si no és així, aquesta mena d’oblits solen esser símptomes d’alzheimer.
          La curiositat de saber si la targeta funciona fa que la passis per 40 euros,  aquí mateix al súper de la cantonada. Ha funcionat i al·lucines. I has al·lucinat dues o tres vegades més, fins que deixes d’al·lucinar. Deus haver fer un forat de prop de 400 euros en un parell de dies: ço és, la pensió de viduïtat d’una vídua mallorquina.  Per què ho has fet, somera? Per curiositat, o per una mena d’autoengany? Per mantenir la ficció, a cada cop d’ull a la llibreta corrent, que enguany has gastat menys?
          Entres en una boutique més que finolis per comprar una bufanda a una amiga, una qüestió ja fa temps decidida. S’han acabades i et suggereixen que t’enduguis una altra cosa (totes les altres coses depassen amb escreix el teu pressupost, d’una austeritat monàstica). No et dóna la gana de canviar d’idea: qui barata el cap se grata.
          La botiga està que bull, amb els gestos i la remor de dotzenes de clientes de 35-40 anys, població de risc de passar-se de la ratlla. Se coneix molt que el dia 24 de desembre no llegiren l’article del professor Terricabras, on venia a dir, més o menys, que desitjava que els Reis ens duguessin moltes coses, i alhora advertia: però també prudència.  Prudència.
          Doncs a la boutique, res de prudència, sinó més tost obscenitat i desvergonyiment en l’ús desinhibit d’aquella tarja color mostassa com la teva. La solvència que et dóna el maneig d’uns diners que en principi sembla que t’han plogut de l’aire del cel no és gens sòlida, però et proporciona una estranya alegria. Tu també voldries estar tan contenta.
          Ara que hi penses, hi estàs; tant o més. Però no amb les gallines dins el corral, no. Fora sentir escainar l’aviram, t’agrada volar amunt. Àmunt com l’àguila. Farta de vulgaritat i de cutror, benvinguda la crisi anunciada. Les persones avesades a subsistir en una economia de guerra, com tu mateixa, en temps de restriccions no semblen tan desemparades.
          Tornant a casa sense la bufanda de l’amiga i sense un sucador de taronges gris, metàl·lic, que no sigui elèctric, encarregat ja fa temps a la teva adrogueria habitual, t’han vingut al cap aquells dos bàmbols de Flaubert: Bouvard i Pécuchet; uns que si haguessin distingit la seva estupidesa no l’haurien poguda aguantar. Doncs bé: fracassades totes les seves aventures econòmiques, de bell nou pobres, varen prendre el determini de suicidar-se i pujaren a unes golfes per executar-ho. Ja amb la corda al coll i damunt un escambell que aviat volaria amb un cop de sabata, per la finestra varen veure una sortida de Matines en processó, on tothom duia un ciriet. S’embadaliren. S’oblidaren del que havien anar a fer allà dalt i s’afegiren a la processó.
          Avui s’haurien hagut de penjar de totes passades, perquè per afegir-se a la processó nadalenca ja no n’hi ha prou d’encendre un ciriet: hi haurien hagut d’anar amb dos carros de Mercadona fins alt de tot. I aquells dos infeliços estaven arruïnats; era a causa d’això que s’havien de penjar… 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!