L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
COMPARE COM NO CALLAU
Quins altres, els Hospitalaris de Sant Joan. Si viatges amb una càpsula de temps (quan l’inventin) no posis mai la palanca en èpoques de capbreus o de pariatges
Vaig tancar el volum d’Història pocs anys després de 1300, quan els meus convilatans cercaven desesperadets els mil florins en or que calia despendre en dietes i plets per tal que el rei Martí l’Humà revoqués el pariatge que ell mateix havia autoritzat sense pensar en les males conseqüències. Abans d’això, els Templers, fent cas omís de les franqueses que ens havia atorgat el Conqueridor, havien privat de coure el pa en forns particulars. Se coneix que els cavallers de l’orde militar del Temple només podien cobrar impostos dels forners, pel que fa al pa.
No sé d’on els van treure, els 1000 florins. Ja ho miraré més endavant, si de cas. Prou maldecaps tenc jo ara per haver-me d’encalentir els cascos amb els mil florins que els meus avantpassats havien de menester per aclarir els seus embulls. Això no demana pa. Tanmateix, anit passada a les dues encara estava embadalida amb un document que Mossèn Mateu Rotger transcriu en una nota a peu de pàgina a la seva Història de Pollença sobre el tema traumàtic dels pariatges que desafiaven els capbreus. Era un pugilat.
Se coneix que la justícia envia a demanar una dona perquè doni testimoni del que va dir, davant ca seva, un jove que pel que es veu s’hi jugà el coll. Estones pens que el penjaren i estones pens que no. Diu que varen fer comparèixer na Jacmeta, muller d’en Ramon Serdà. Ben segur que eren ‘probes’, que és el que més abunda. Fou interrogada sota jurament, i va declarar que dijous el vespre, just sol post, ella filava asseguda al pedrís de davant el portal de casa seva i va sentir que en Mateu Porquer, assegut al pedrís de P. Andreu, deia i contava a algunes persones que s’hi trobaven que hi havia bones notícies dels missatgers de Pollença que havien anats a Barcelona a aclarir la qüestió del pariatge; deia que ell havia anat al port d’Alcúdia, on una gent d’Inca, arribats de Barcelona amb un vaixell, comptaven que els missatgers de Pollença eren “spatxats” (ai, quina gràcia el conversar que tenien els antics) i que el rei els havia rebuts bé i que avui o demà tornarien. Però se coneix que aquesta notícia no va complaure un tal Bn. Andreu, un al·lot jove. Llavors, en P. Forner, que era davant el portal d’en P. Andreu, digué que frare Vidal Alguer, comenador de l’Hospital (“Spital”) tenia una carta del rei que revocava l’anterior que havia escrita. I aquí el jovenot va amollar que el rei a vegades feia justícia i a vegades no en feia, i parlant fort i alçant la mà va dir quin rei de merda (“e axecant la mà dix, quin rey de m…) és aquest que fa e desfà. I ho repetí. Llavors, en Mateu Porquer el va plànyer, o bé, segons com es miri, el va amenaçar: “dix que per res no voldria tenir son loch d’assò que hauia dit”.
La cosa s’embrutà, idò.
Aquí, la filla menor d’en P. Andreu, na Catalina (germana del que havia xerrat de més) també va declarar davant la justícia que era ver el que en Porquer havia dit aquell vespre assegut al pedrís; i així mateix: “dix e creu que nol ne penjaran”. Poca broma idò, companys, perquè evidentment era el coll que se jugaven amb les paraules.
També fou interrogada sobre uns altres: “e dix que Nanthoni Pug Nantoni Vives jove e sa muller del dit P. Andreu e dues filles sues eran aquí e les dones na Vensala era pres de aquesta e la filla den Martorell muller den Nato era a la sua porta, la qual sobre les dites paraules del dit B. Andreu dix a ell: compare com no callau que abans que no vendrà lo seny del ladra ho sabrà la cort e sereu acusat”.
Mai et penediràs del que no hagis dit. Així, doncs, compare, ¿com no callau?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ara el jovent massa sovint tot ho troba una merda, Rei inclós, i aquest escrit ben curiós i viu, no sé si per obra de l’artista viva o de l’escrivent del temps de Martí, o dels dos, em fa pensar en els milers i milers que han sofert les repressàlies de les corts de justícia fins aconseguir que les opinions sobre el Rei no siguin causa de penjar ningú.
I em pregunto: ¿quants retrats reals s’hauran de cremar perquè el jovent que els cremi no sigui multat? ¿quantes vegades s’haurà d’explicar que el Rei és una persona de carn i ossos com qualsevol altre i que per tant hauria de tenir els mateixos drets i obligacions que qualsevol altre?
Tal vegada dins de set o vuit anys, que ara les coses van molt més depressa, també haurem avançat aquest pas que segons diuen solament no ha fet Tailàndia i el egne d’Espanya.