L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Que la bonança respecti el teu repòs i les alforges del temps transportin els teus llibres a territoris vetats al menyspreu, la ceguesa o la vanitat

PARAULES SAGRADES (VIIIa)Xesca | esborrar | dimecres, 10 d’octubre de 2007 | 21:23h Pep! Peeep! Has trobat sa tetei?
Anem a fer una visita a VOCABULARI PRIVAT, una petita meravella a quatre mans, de Josep Maria Llompart i Antònia Vicens.
                                                                               3.AGNÈS
A la pantalla apareixen ara imatges més aviat dinàmiques. La meva mare conversa molt expressivament amb un grup d’amigues. La meva mare era menudeta i rodanxona; diuen que s’assemblava al meu avi, coronell de la guàrdia civil, a qui els companys, al·ludint la seva escassa alçària, anomenaven Peñita. La meva mare parlava un castellà molt polit, d’un caient musical prou agradós –"pues ya me dirá usted"– i posseïa en aquest idioma una riquesa lèxica envejable. En ocasions com la que va recollir l’objectiu de la "Pathé-baby" solia gesticular com una italiana. Els meus germans grans, quan la volien fer enfadar, li retreien la pel·lícula de les posturetes, i a ella no li feia gens ni mica de gràcia.
     Cap al fons de la mateixa escena, ja en un territori una mica esborradís, s’endevina una silueta sense rostre, esvelta i harmoniosa, falda llarga, davantal de cànyom, mocador de pagesa i, pel cap, aquella versió reduïda, ja quasi només simbòlica, del rebosillo, que les dones de la part forana encara duien a la Mallorca dels anys vint. Era de Porreres, es deia Agnès i em feia de teta.
     A Palma, en aquell temps –jo diria que fins que la revolució del turisme no ho va capgirar tot–, no hi havia cap infant de casa bona, i fins i tot de casa mitjancera com la nostra, que no tingués la seva teta. O la seva tetei, si us agrada més el terme afaiçonat pel dialecte dels mossons ciutadans —es pupai, sa mumai, etc.–, aquella parla tan graciosament tronada de la qual ja no canten gall ni gallina i que avui ja només podem conèixer pel rastre que va deixar dins la literatura costumista.     A la figura diguem-ne institucional de la teta, com a la de la dida, hi ha un cert espurneig de tristesa. A la de la dida hi ha, a més a més, alguna lluïssor tràgica. La teta era, en relació amb la dida, allò que la comèdia sentimental és en relació amb el drama. La teta acompanyava la dida en un nivell més lleuger, més bellugadís. Potser com l’escuder acompanyava el cavaller o com, en l’antiga formació de batalla, els canoners i els creuers voltaven, acomboiant-los, els cuirassats. Salvador Galmés ens ha tramès una visió punyent d’aquesta processó de les dides. "L’estol -diu- començà a caminar. Born avall, compacte, enrevoltat de tetes i soldats. La taca blanca dels rebosillos i davantals ressaltava sobre el trespol gris del passeig, quasi desert encara, i les dides seguien, joves, grasses, lentes, com un ramat de femelles de cria".
     Jo no sé si la meva Agnès tenia algun soldat que li fes la cort. Ni si em duia a fer voltes pel Born o per la Riba. No en record el rostre; només, entre boires espesses, remotíssimes, unes dents molt blanques, descobertes per un somriure ample, i uns braços estesos cap als quals jo corria, potser espantolat d’haver vingut al món, a cercar cobri i agombol. No res més.
     El seu posat, ple d’una dignitat senzilla, la fina bellesa de la seva cara, una mica enigmàtica, gairebé a frec del misteri, m’han arribat, com un eco, mitjançant una fotografia rebregada, pàl·lida, mig desdibuixada pel temps. Una d’aquelles fotos de fira: la fira del Ram, sens dubte. Agnès i jo fingim tripular un avió amb aspecte de bicicleta entre núvols d’estampa i, a baix, el perfil de Montjuïc. Ella em sosté amb les mans i jo he engrapat amb les meves un volant de per riure. Em veig molt ros i molt petit, faig uns ullons plens de sorpresa.
     Qui era Agnès? Com era Agnès? D’unes altres imatges que travessen el cel de la meva memòria –la mestressa Antònia, madò Magdalena, en Tomeu de can Prom…– en sé més o menys la història i m’han deixat en el record un solc precís, algun tret inconfusible. Ella no. D’ella, del seu destí, de la seva peripècia feliç o tristíssima, no n’he sabut mai res. Va morir jove i fadrina, o potser gran i voltada de fillada? Tal volta encara viu, jaia ajupida, peu-rossec pel carrer del poble? No en sé res, no en sabré mai res. Només la finor d’un perfil, la bellesa difuminada d’un rostre llunyà.
     Però, sobretot, unes dents blanquíssimes, desvelades pel somrís, i uns braços estesos cap a mi. Sé cert que quan arribi al meu punt final, vull dir a l’hora de pagar el deute de natura, retrobaré aquell mig riure càndid, aquells braços agomboladors, cap als quals correré, passa tentinejant, i dins els quals m’adormiré per sempre.
     Aleshores voldria pagar la mercè d’alguna manera. La meva il·lusió fóra de portar a Agnès, per tal d’obsequiar-la, un parell d’arracades del Ram.(Vocabulari privat, J.M. Llompart i A. Vicens, Columna 1993. Barcelona)
Versió per imprimir (format PDF)Editar aquesta entradaAfegir-hi un comentari  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!