L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
ANAR A CERCAR EL PI
L’han d’anar a cercar. Onsevulla. Els de Pollença van a Ternelles, els del Moll anaven a Bóquer i ara van a Formentor i el duen de remolc amb una barca fins al Tamarel, aquell tamarel. O per dir millor: fins a l’absència del Tamarel.
Res d’esperar que el passin. Perquè sembla que la felicitat és anar a cercar alguna cosa, va dir el propietari de l’hotel Delfí, a tall de comiat, a uns clients que ja se n’anaven. La recerca d’un xot els havia duits de Tòquio als encontorns de les muntanyes cobertes de neu de Sapporo.
Qui treu una cadira i la recolza al frontis de casa seva per veure passar la festa, ben mudats els asseguts i vestits a l’ample els que desfilen, tots inserits en la petrificació d’uns altres temps que les enyoradisses carrosses de sant Antoni encarnen, ploroses baluernes enxubades d’alens estantissos… Qui veu passar la música d’un tros enfora per sentir-la més bé i sense interferències ni sempentes, tramita, acceleradament, el certificat de defunció del nostre poble. Me cac en les pagesetes i en los mossons, no en diguis d’altra.
Fins que no va venir en Guillem de la Llet, un fadrí vell de Manacor que ranquejava una mica d’una cama (em pens que era la dreta) i que posava el densímetre Baumé dins els dipòsits de la llet per saber amb quanta d’aigua la podria rebaixar sense que la Junta d’Abastos s’entemés, al Moll no vàrem endomassar la somereta d’en Pons amb palmes per dur-la a les beneïdes, i no vàrem anar de casa en casa que hi hagués tonis amb la somera a tocar la ximbomba. Ens treien la copa de palo i l’assortit Cuétara o bé una palangana de boers de coco, per afegir més desgràcia a la que ja hi havia, i tot d’una Hala parteix!, Au fuig com deu-mil llamps que avui tenc molta feina!
Feina…. feina, teniu? Més son que una senalla de moixos heu de tenir, madona, amb aquella miula amb què encara puntejàveu les ximbombades devers les quatre.
Arruix, dic!
Moraduix, picada d’aranya!
El toni que hi havia per devers canostra era en Toni Animeta, fa mil anys que no el veig. Era per mor d’ell que d’ençà que en Guillem havia duit aquell invent de Manacor no podíem dormir a bastament. Els quatre desbaratats que se n’anaven a Bóquer a cercar el Pi amollaven quatre o cinc trons en anar-se’n i quatre o cinc més quan ja el duien, en haver berenat. I tot d’una ja el pujaven, i no tenies temps ni de rentar-te la cara i en Toni Caragol ja abaixava la senalleta amb aquell caparrí de gall com una titineta, una ensaimada i una botella de xampany. Això quan feien poca via. Quan ja en feien més, en Martí Puig amb la ploma del varador plantava el pi davant l’esglèsia com si hagués estat un escuradents per fer-se net un corc del barram, l’ensabonaven amb sabó fluix i tanmateix, de què servia: s’anaven traient camises que duien triplicades, i pantalons triplicats, i ja eren a dalt. I per davallar tots els sants ajuden. A Pollença duen més pardaleria amb això de pujar el pi
. Tot d’una en fer-se fosc, dia 16, el dissabte de sant Antoni, en temps d’Aquell que els capellans passejaven sota el pal·li, encenien els foguerons, baldament no tinguessin la cantera madura. Poques ganes de cantar la ximbombeta he vist jo sempre del món al meu poble; era per això que anàvem a la Pobla amb el Seat 600, quan ja el teníem. Jo encara anava amb ells.
Un any quan arribàrem la dona d’en Miquel, na Damiana, alletava el seu nadó de quatre mesos asseguda a una cadira de bova davant el fogueró, eixancada com el Pantòcrator.
Primer, veies que no era cap festa: cap festa com les d’ara, vull dir. No. Dia feiner. Munpare havia anat a pescar, ells a marjal. En venir de marjal amb uns bons manats d’espinacs, uns bons feixos de bledes, unes bones cebes tendres tot collit en el darrer moment, sabien que en Jaume arribaria amb les anguiles. Anguiles bordes no: anguiles corregudes. Les platejades, les gruixades, les que els dies de mal temps, els mesos de fred, es llençaven cap a la mar en direcció als Sargassos, al Carib, per continuar els cicles de la vida.
Ara que hi pens: també del mateix escriptor japonès que llençava els seus personatges a la recerca d’un xot a Sapporo (Murakami) em revé la tendresa de Nakata, que es delia per menjar anguiles i també cercava. Nakata cercava la pedra d’entrada. La Pedra d’Entrada.
Ahir va ploure l’ànima i en Jaume va veure bullir el torrent de Ca Na Volantina davall el seu pont, i va agafar dues cofes de palangre i un falçó i a mitjan camí s’aturà per omplir un sac de branques de murtra. Baix del pont va posar la murtra dins les cofes i damunt, còdols més grossos que una peça de formatge, i va amarrar les cofes amb llendera i va esperar allà dalt. Quanta brusca. Els xeregalls entapissaven la costa amb rebotides filagarses d’una estopa de tot d’una blanca, a mitjan rosseguera color d’ala de mosca, i davall el pont de Ca Na Volantina, terra rotja que tintava la murtra color d’orxella i feia pensar que les anguiles gruixades com el braç d’un home en realitat havien estat atrapades amb una fitorada frenètica o amb silenciosos i amablement hipòcrites hams marca La Clau nº 14 impregnats d’avarícia. Pareixia sang, i no terra.
La verdura ja estava tallada i amanida i ja hi componien els bocins d’anguila, tot trempat més coent que foc, i agafaven els quatre caps de la pasta i la pessigaven enmig, tapada i plana com una pizza calzone d’ara: tancada la pasta amb una ix de sàdics pessics de monja. Al forn encès dins el corral ja hi havia setze espinegades cuites, però eren de colflori, porro i llom. Les d’anguila, ara
En Miquel havia encès el fogueró no feia una hora; en tornar de marjal, tot d’una en haver-se dutxat. Un fogueró petit perquè s’hi poguessin acostar i hi poguessin torrar. Son pare, de 72 anys, la setmana passada havia tingut pells de conill en remull dins la banyera per fer ximbombes i ells havien estat un parell de dies sense poder-se rentar, només estopejats amb un ribell dins el corral. En Miquel també havia duit canyes de l’Albufera, branquillons d’ullastre per al bec ben enmig de la pell de la ximbomba i tres cadufs d’una sínia vella que ell no havia vist mai que tregués aigua.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que no ha estat fàcil és evident. Encara ahir hi havia un darrer escull a salvar dins el PSM on una part de la militància reclamava pactar amb Esquerra Unida i deixar fora de la coalició Unió Mallorquina "per dretana". Però la majoria ha entès que la proposta de coalició nacionalista, amb tots els dubtes que encara puga generar, és un pas endavant monumental pel país i que ara era el moment de fer-la. L’escenari mallorquí a les eleccions espanyoles sempre ha estat perfectament "espanyol": PP-PSOE. Ara, però, s’obre un possible espai per a una tercera força i si el hi ha la característica essencial d’aquesta serà el nacionalisme. I fins i tot si no el hi ha l’acord és ja històric perquè trenca una tendència a la divisió que col·lectivament ens afebleix a tots.
La coalició dels nacionalistes, a més, ha d’empènyer els independents i el potent nacionalisme cultural a jugar la carta de la unitat. És difícil demanar a les entitats culturals i cíviques que es mullen pels uns contra els altres. Però ací i ara ja no hi ha excuses i aquesta és una raó més per a sumar.
Cal esperar que a les Pitiüses i a Menorca la coalició també trobe el seu espai i que el que de moment és un projecte bàsicament mallorquí s’estenga arreu de les Illes. I és l’hora de preguntar-nos també si aquest no és un exemple magnífic per a un País Valencià que està patint una agressió sense precedents que reclama més unitat i més força que mai. La generositat, l’esperit de consens i la capacitat que han demostrat els polítics nacionalistes mallorquins d’unir no només projectes polítics diferents sinó també projectes de país diferents és un fet engrescador d’un alt valor. I el denominador comú és tan clar com consistent: tots aquells que no tenen dependències de Madrid. Així de fàcil. Així de radical. Així de senzill. Així de poderós.