Cucarella

Afirma Carod-Rovira –ha afirmat, perquè l’entrevista és de fa alguns dies, a Europa Press– que el problema que té en aquests moments Esquerra és que ha de decidir què vol ser, alhora que critica «l’autisme» de l’aparell del partit. Diu Carod-Rovira que Esquerra ha de decidir si vol ser «un partit que lideri l’esquerra nacional, aglutini majories i aspiri a governar» o bé adreçar-se a una minoria marginal.

A mi em sembla que és Carod-Rovira qui no té les coses gens clares; més i tot: alguna mena de responsabilitat té ell en l’autisme de l’aparell del partit que, després de donar suport a dos governs tripartits consecutius, sembla ser que durà a Esquerra a uns resultats electorals que es preveuen de batacada. Una batacada, precisament, en un moment en què l’independentisme ha crescut com a opció política (val a dir que el «cerrilisme» espanyol hi ha col·laborat decisivament), i en un moment també en què la crisi econòmica i les mesures antisocials que s’han pres han fet que calga un partit d’esquerres de referència.

Esquerra podria haver esdevingut partit majoritari a Catalunya. Però avui, al meu entendre, representa una esperança fallida.

Jo crec que Carod-Rovira és responsable de la situació marginal a què s’ha abocat Esquerra; tan responsable és ell com els actuals dirigents del partit que han escrit el seu nom a l’ostraka. Esquerra ja ha tingut, doncs, aqueixa oportunitat d’esdevenir el partit majoritari a què fa referència Carod-Rovira. Havia aconseguit, i per això els seus millors resultats electorals (2003/2004), fer coincidir dues necessitats polítiques: una que reclamava «mans netes», és a dir una regeneració política, i una altra que donava suport a un partit nítidament independentista, allunyat de l’ambigüitat de CiU. A Esquerra li escau el mèrit d’haver mobilitzat un electorat desesperançat que refeia il·lusions. Però avui, per demèrits també d’Esquerra, aquest electorat se li ha envolat, s’ha fragmentat: n’hi ha qui ha tornat a la rutina d’abans, qui s’ha afegit a noves empreses electorals o qui ha retornat al refugi d’hivern de la desafecció política. Si Esquerra no haguera fet un ús inadequat –per comoditat, per incompetència, diguem-ne «moderació»– d’aquella embranzida que el va situar com a tercera força del Parlament català, potser avui estaria en condicions de ser aqueix partit de majories de què parla –inapropiadament– Carod-Rovira.

Al meu parer, el fracàs a què ara s’enfronta Esquerra es conseqüència de la reedició del segon tripartit. Rodríguez Zapatero va dinamitar-ne el primer i va humiliar Maragall i Esquerra. L’espanyolisme –tant se val de dretes o d’esquerres– no dubta a «sacrificar» segons quins territoris si aconsegueix guanyar en el conjunt d’Espanya. Zapatero se sentia incòmode governant al costat d’un partit independentista català que, de més a més, tenia l’atreviment d’entrevistar-se pel seu compte amb ETA. Tot això donava munició al PP i li feia perdre vots entre l’electorat espanyolista i catalanofòbic (valga la redundància). En conseqüència va exigir a Maragall la liquidació del primer tripartit, Maragall s’hi va oposar i acabaren com el ball de Torrent. Així i tot, Esquerra el va reeditar, tanmateix en condicions de fidel escuder del PSOE català, ara al costat de Montilla, el Brutus de Maragall, tot havent pactat prèviament un govern d’aparents consensos i sense dissidències. I de fet, no ha estat Esquerra qui ha acostat Montilla i els seus barons cap a les seues posicions, més aviat ha estat Esquerra qui s’ha diluït en el magma del PSOE regruixador d’estatuts i arrancador de crostes. Però sobretot Esquerra s’ha convertit en allò contra el que havia fet campanya: un partit oficialista, de càrrecs, de «responsabilitats de govern», que és la suada excusa que posen els polítics quan han de prendre mesures a favor del sistema i contra els drets i el benestar de les persones, o quan es desdiuen de fer allò que deien que havien de fer, i també quan han de callar perquè si alcen la veu poden perdre cadires, despatxos i cotxes oficials. Aquelles «mans netes» s’integraren aviat en la maquinària política oficial i s’embrutaren de vell immobilisme, de rància aristocràcia política. Ha primat la fidelitat al govern Montilla, a la «governabilitat». No hi ha hagut gestos de complicitat i suport cap a l’independentisme més militant i rupturista. I això que ja havia rebut un avís important quan la direcció d’Esquerra, en particular Carod-Rovira, va acceptar el marc estatutari quan va caldre votar l’Estatut en referèndum i hagueren de ser les seues bases les que esmenaren la direcció que hi pretenia el vot favorable. La imatge que ha donat Esquerra sobretot durant aquest segon tripartit ha estat de fidelitat al càrrec polític en detriment de l’objectiu primordial de bastitr una esquerra independentista majoritària, aqueix objectiu que ara reclama Carod-Rovira des de l’ostracisme. L’aspiració d’Esquerra, a la fi, no era, com semblava, ser un partit regenerador dels mals costums polítics, si tan bon punt va prendre possessió dels càrrecs ha actuat idènticament que els seus predecessors.

Havien conseguit el més difícil: il·lusionar la gent. Però amb quina incomprensible facilitat han malbaratat aquesta il·lusió.

Al meu parer (i òbviament faig política-ficció), després de la humiliant fi del primer govern tripartit a mans de Zapatero, Esquerra hauria d’haver actuat amb el cap més fred. Va buscar-hi la revenja, conscient que Montilla plantaria cara a Zapatero, que rebutjava un altre tripartit. Perquè si Montilla no esdevenia President de la Generalitat al preu que fóra, era un cadàver polític. Per bé que, si les enquestes electorals per a novembre es confirmen, l’únic que ha aconseguit amb el nou tripartit és ajornar el seu soterrar. Esquerra, encegada –jo crec– pel desig de tornar-li la galtada a Zapatero, va caure en el parany de Montilla. Que era una aposta desesperada, però que comptava amb la previsible mirada en curt i de colp calent de la direcció d’Esquerra. De poca cosa els ha servit a tots dos si ara estan amb les enquestes com estan.

Esquerra hauria d’haver-se quedat a l’oposició i recuperar el discurs de «mans netes» i de l’independentisme rupturista. La prioritat no havia d’haver estat governar com a força minoritària, «a les ordres de», sinó mirar més lluny, cap al creixement i un futur govern com a partit majoritari. Era aleshores que podia construir-se aquesta oportunitat. La «sociovergència» que deien que temien podia haver estat el trampolí cap a aqueixa majoria política. Dos partits, aparentment divergents, s’unien per a per afavorir la «governabilitat» del país, que diuen ells. Però en realitat s’unien per a repartir-se els càrrecs, per a «manar». En suma, per a mantenir aqueixa manera de fer política que dia a dia provoca més i més desafecció electoral. I després hauria vingut la crisi… Només Esquerra, si s’haguera quedat a l’oposició, hauria estat en condicions de ser alternativa de govern.

Jo crec que a Esquerra li costarà de recuperar el crèdit que havia aconseguit. Si és que arriba a recuperar-lo, atès que és la seua mala gestió política la que ha provocat la dispersió del vot independentista i més desafecció política. Dubte que les urnes li tornen a donar una confiança com la que va tenir. Ha tingut a tocar de mans aqueixa possibilitat d’una majoria decisiva. I l’ha perduda. I d’aquesta situació Carod-Rovira és un dels principals responsables. De fet, encara no ha entés que si l’independentisme va haver d’eixir al carrer era –és!– perquè els polítics estaven –estan!– massa tancats als despatxos, o voltant arreu amb el cotxe oficial. I ell, sobretot, n’és exemple.

Llàstima d’oportunitat malbaratada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!