Saül Gordillo www.saul.cat

Aquest dilluns al matí he seguit per TV3 l’entrevista a Miquel Iceta, el viceprimer secretari del PSC i pioner blocaire de la política catalana. Iceta defensa aferrissadament la campanya del seu partit que apel·la al PP. No tots els càrrecs socialistes ho fan, i ara me’n recordo de la consellera Montserrat Tura, a qui se li ha girat feina juntament amb el seu company de partit Joan Rangel per la psicosi social arran de la inseguretat a les urbanitzacions i nuclis aïllats del país. (Alguns veïnats afectats per l’onada de violència gratuïta d’aquests assaltants ja han amenaçat de boicotejar l’Estatut votant “no”.)

La sinceritat d’Iceta, deia, s’agraeix perquè posa de manifest l’intent del partit de mobilitzar les seves bases i confirma que els va la visceralitat: “Ens ho demanava el cos”, ha reconegut el portaveu socialista [i ho confirma el militant de Santa Coloma de Gramenet Raúl Moreno quan escriu Los cabreos del PP me divierten]. El reclam electoral dels socialistes per anar amb el “sí” sota el braç el 18-J és bàsicament barrar el pas al PP de Rajoy. No entenc tanta obsessió amb el PP, si ja són a l’oposició i no fan pinta de recuperar el poder aviat. És majoritària la sensació que tenim Zapatero per anys, per poc que se’n surti en el procés de pacificació a Euskadi [i malgrat les crítiques del militant socialista i expresident de Telefónica Luis Solana, en aquest post Algo mal habrá hecho ZP].  Per tant, el missatge de la por, al qual es referia ahir Vicent Partal en el Mail Obert titulat Montilla i Colomines, no cola.

En aquesta precampanya espanyolitzada i marcada pels efectes col·laterals del referèndum, com el futur polític del President Maragall o la reedició del tripartit versus arribada de la sociovergència, la victòria independentista a Montenegro i l’anunci de l’inici del diàleg del govern espanyol amb ETA han distret l’atenció mediàtica. Mirant a Euskadi i Montenegro alhora. Observant el procés basc i el part balcànic, a les portes d’un referèndum per aprovar o rebutjar la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979 [el blocaire Marc Roca escriu L’Estatut explicat a la meva mare]. Sau, Núria i ara… La Moncloa [el blocaire alcalde d’Argentona Antoni Soy situa el pacte Mas-ZP com a punt d’inflexió de la vida del Tinell]. A les portes d’aquest tercer, el pactat entre Artur Mas i Zapatero, els paral·lelismes treuen algú de polleguera.

Observant Montenegro i Euskadi alhora

Ni Catalunya és Euskadi ni Montenegro, ni Espanya és Sèrbia. Però que a 27 dies del nostre referèndum un país proclami la seva independència pacíficament i democràticament, amb el 55,4% de vots i una participació que supera el 85%, i vagi camí d’incorporar-se a la Unió Europea, provoca algunes comparacions. Algunes reaccions blocaires posteriors al recull que feia ahir al matí, són aquestes:

–Raül Romeva, eurodiputat d’ICV: Montenegro referent per a Catalunya?

–Enric de Vilalta, president d’ICV de l’Eixample: Montenegro

–Albert Balada, militant del PSC de Lleida: Montenegro

–Isaac Garcia, militant d’ERC del Masnou: Confirmat: Montenegro independent!

–Ramon Puig, militant d’ERC: El no a l’Estatut és un sí a la independència

–Antoni Escandell, militant d’ERC de Sant Pol: Montenegro ha sentat un precedent

–Daniel Mallén, militant de les JERC de Cerdanyola del Vallès: Neix un nou estat independent   

–Les pistoles de William Munny, bloc d’un militant d’ERC: La via de Montenegro

–Garrofaire, bloc d’un militant d’ERC: Independència? Cap problema!

–Fent la viu viu, bloc d’un militant d’ERC: Es crea un nou estat a Europa: canviem els mapes i les fronteres!

–Iñaki Anasagasti, senador del PNB: El deliriums tremens de Javier Solana

–Daniel Casanovas, dirigent de les JERC: Montenegro: la independència és possible

–Moisès Rial, militant d’ERC: 2006: l’autodeterminació a Europa és possible

–Albert Balada, militant del PSC de Lleida: Montenegro: l’estat de la república

El 600 de CiU, l’encaix a ERC i el naixement d’un nou partit: PRC 

En aquest context tant dispers, els partits es dediquen a presentar les campanyes publicitàries pel 18-J. Aquest dilluns li tocava a CiU, que ha presentat uns anuncis que intenten situar l’elector en el dilema de mirar el futur o el passat, com si el futur fos exclusivitat del “sí” a l’Estatut i el passat esdevingués un monopoli dels partidaris del “no”. Segueix la idea de la campanya institucional de la Generalitat, que presenta un país i uns ciutadans aturats abans del referèndum i hiperactius l’endemà mateix, el dia 19. Mas, però, s’ha vist obligat a creure’s el sí al marge de l’aval plebiscitari que pugui suposar per al seu rival polític Maragall i per al tripartit d’esquerres.

Mentre CiU ensenyava el Seat 600 associant-lo a l’Estatut del 1979 (jo diria que el 600 és dels seixanta més que no pas dels setanta, però no hi entenc), Esquerra es dedicava a encaixar peces després de ser expulsats del Govern. L’encaix consisteix en incorporar l’exconseller primer, Josep Bargalló, i l’exconseller de Governació, Xavier Vendrell, a la direcció del partit, com a adjunts, respectivament i com no podia ser de cap altra manera, de Josep-Lluís Carod i Joan Puigcercós. Fins a les properes eleccions al Parlament, els exconsellers republicans tenen feina de partit.

Llegeixo a Vilaweb la notícia del naixement d’una nova formació política, el Partit Republicà Català. Hi són al capdavant Agustí Solé (exregidor del PI a Barcelona), Carles Bonaventura (exmilitant gironí del PI i d’ERC) i Enric Borràs, blocaire i promotor de Vota independència.

Nou bloc republicà i un d’anònim que promet i molt

La blogosfera republicana creix cada dia. Fa mesos, la distància entre el PSC i ERC era abismal. Avui, els republicans retallen distàncies amb els socialistes i els van al darrere.

Els amics de Racó català [que s’han posicionat pel no a l’Estatut] em fan saber de l’existència d’un bloc anònim molt curiós i interessant. S’anomena El funcionari feliç i és el relat en primera persona d’un treballador públic de la Generalitat en l’època més esbojarrada de la institució. Saber de les crisis del tripartit, de les maragallades constants i d’altres ensurts postpujolistes a través dels escrits d’un funcionari que els viu i pateix en primera persona, amb un to divertit, és sensacional. De lectura obligada si es tracta de trobar una oferta desengreixant. 

També hi sóc, en la “blocosfera catalana” de Mercè Molist

Em fan arribar el pdf de l’article La blocosfera catalana de la periodista blocaire Mercè Molist publicat a la revista Coneixement i societat, editada pel desaparegut Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat.Agraeixo a l’autora que pensés en mi a l’hora de relacionar alguns dels blocaires del país.

Bloc del viatge de noces dels nuvis Guillem i Pep 

Diumenge vaig fer un apunt del casament del dirigent socialista i portaveu municipal a Gràcia Guillem Espriu. El viatge de noces de la parella, tots dos militants socialistes, el podem seguir a través del bloc d’Espriu. Són a Venècia. En Pep és periodista, i veient la foto en el bloc ara recordo que ens coneixem de coincidir al Parlament de Catalunya. Bon viatge! 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!