Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Desconcert a Convergència
Convergència i Unió està atrapada. A la federació nacionalista estan molt preocupats, i la reacció d’Artur Mas de diumenge i d’ahir mateix demostra que ha perdut els papers. El pacte de La Moncloa tindrà un efecte boomerang letal per als interessos de CiU.
Mas es va afanyar a fer-se la foto amb Zapatero, i ha quedat ben retratat. Una foto precipitada que se li ha girat en contra aquest dissabte. El joc del mocador, obsequi que se l’endú el primer que arriba, haurà estat el pitjor malson de la direcció nacionalista des de l’arribada al porder intern d’Artur Mas. Fa un mes, se’n reien de la cara de tontos que els havia quedat als republicans. El mocador era al carrer Còrsega, i els del carrer Villarroel s’haiven quedat amb un pam de nas. Vés quina cosa! De soci aliat, a comparsa de circumstàncies. De clau, a simple ornament de clauer.
La situació ha fet un tomb inesperat. ERC anava a la manifestació gairebé com un tràmit previ a la reconducció del seu discurs. El sector institucional i la direcció del partit optaven per una abstenció, i per intentar esgarrapar alguna coseta de la gent del PSOE que els permetés argumentar un canvi de parer de cara al referèndum a Catalunya per no posar en crisi (novament) el delicat govern tripartit. Tot i l’esforç mobilitzador d’ERC, amb una xifra de "150.000 persones segons els organitzadors" ja estaven més que contents. Sorpresa absoluta. La manifestació és un clam, un esclat popular que aplega sensibilitats, generacions i procedències diverses. "Jo sóc d’aquest país", deia l’SMS que em va enviar un amic dissabte a la tarda. Un amic que, per cert, divendres em va dir que no hi aniria. Però s’hi va apuntar.
De 150.000 persones, res de res. Dalt de l’escenari de la plaça Catalunya, Joel Joan anuncia un milió, i es queda tant tranquil. Per què? Perquè la xifra ja era secundària. La manifestació s’havia convertit en un agent molt decisiu en aquest tram final de la reforma estatutària. Una autèntica bomba política. Ho canvia tot. Agafa els partits, a excepció d’ERC, amb els pixats al ventre. CiU, que havia menystingut la convocatòria amb una certa prepotència, quedava tocada i enfonsada anímicament. Les bases no saben què dir, què fer. Cal entendre’ls, sobretot a aquells que durant la setmana passada havien llençat missatges a la seva direcció que caldria afegir-s’hi, que no es poden quedar de braços creuats. Els grans estrategues, que prenguin nota. Hi ha una cosa que se’n diu nas, i en política (com en periodisme) és fonamental.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo també crec que la sorpresa per CIU és majúscula. Però malgrat coincidir amb el teu anàlisi, i amb l’orgull d’haver anat a la mani, em pregunto, i ara què?
Serà difícil que la direcció convergent es faci enrera. Tampòc els socialistes. Crec que per desgràcia de tots voldràn guanyar temps per tal que l’eufòria es calmi. Potser ens pertoca a nosaltres que no sigui així. Jo estic obert a idees.
Seguiu enlluernats pel triomfalisme (com Partal ahir), fent anàlisis simplistes en els quals confoneu "el que voldríeu" que fos amb allò que "realment és". Diguis el que diguis, al xifra dels manifestants és molt important. ¿Què pensa TOTA Catalunya de tot plegat? No podeu obviar la resta de ciutadans, que són la immensíssima majoria. Ara, a través dels vostres altaveus mediàtics, esteu intentant euforitzar el resultat del dissabte, però en el fons sabeu (perquè no sou rucs, encara que porteu l’enganxina al cotxe) que la cosa pot ser foc d’encenalls… Deixem passar el temps, a veure com va tot, com evolucina el Tripartit, el referèndum… i esperem que parlin les urnes, amics, perquè, ara per ara, la resta són ESPECULACIONS.
ENTRELLUM
No crec en els apocalipsis de butxaca, com deia Barbeta la mani ha posat també en dificultats a ERC.
A mi em fa una miqueta de llàstima l’apassionament amb el qual plasmes el teu punt de vista sobre tot aquest circ polític. Que no t’adones que se n’estan enfoten de nosaltres. Tots, no se’n salva ni un, que no veus que tots volen sortir a la foto i si enlloc d’en Mas hi hagés en Carod doncs es canviarien els papers, i segurament en una hipotètica manifestació i hagués anat la comitiva convergent i aleshores tu que haguesis fet???, escriu-re el mateix article però canviant els noms??, au va; que això enlloc de política i de mirar de debó pel país sembla un joc de titelles. I vosaltres com els nens petits que xisclen enfurismats cada cop que surt el bruixot a escena!!! Ridícul!!
Comparteixo l’anàlisi del Gordillo i alucino veient les rèpliques d’alguns cínics de l’òrbita convergent que han perdut definitivament els papers
És possible que estem assistint al principi de la fi dels partits pel que fa a lluita per la sobirania nacional. No dic que ens troben davant d’un fenòmen de superació total dels partits polítics. Dic que en l’àmbit polític del sobiranisme, els partits ja no ténen gaire més espai, vista Espanya i vistos ells mateixos. I no parlo només de CiU, que fa temps que ha estat superada, sinó també d’ERC. El que he vist en aquesta mobilitizació és que el país -la part conscient del país, que és més àmplia del que ningú preveia- s’ha adonat que els partits polítics són altament incompetents per treure’l de l’anormalitat. Simplement, pel que es veu, la Plataforma els ha près el testimoni, els ha avançat i es disposa a caminar.
I a fe que ha estat un decissió assenyada, perquè hem arribat a uns límits d’ignomínia difícils de suportar; i no tant, crec jo, per la qualitat de l’estatutet, sinó pel capteniment indigne i barroer dels polítics que irresponsablement han jugat amb el bon nom dels catalans. Ja n’hi ha prou! ha dit la gent. Senzillament, ha dit prou.
Si la Plataforma segueix i avança en mobilitzacions i eficàcia organitzativa, ERC haurà de moure’s, perquè ja no serà l’únic referent sobiranista.
Jo crec que ningú, encara, no ha fet el que a mi em sembla la lectura correcta. Si la fessin, ERC abandonaria les negociacions a Madrid, es convocarien eleccions i en continuaria sent la clau, aquest cop amb més força -i ningú no sap quanta. Només cal confiança en el país. Això és el que ERC hauria d’haver sentit dissabte: confiança. Perquè, i aqui pot estar tranquil·la, els demés són sords com una totxana.