Blog d'en Xavier Mir

La societat és diversa i té objectius, necessitats i prioritats diferents. Si tots volguéssim un estat propi i tots estiguéssim d’acord en l’estratègia per arribar-hi, és evident que ja el tindríem, però, com deia el príncep dels poetes, “ve’t aquí l’engany i la malenconia”. I davant d’aquesta diversitat que uns concreten en unes propostes i d’altres en unes altres, tothom s’ha de posicionar i decidir si tira de mal menor, d’allò que Puigcercós ha dit del “mentrestant” o si es planta. I que es planti qui no hi pinta gaire és una cosa, però que ho faci segons qui són figues d’un altre paner. Molts pressionem de fa anys perquè el debat que hi hagi damunt la taula, ocupant la centralitat política com una panera plena a vessar, sigui el de la independència. I de fet, ens hi acostem, continuem cremant etapes polítiques, eliminant obstacles i fent créixer la majoria social. Però sembla que abans de l’assalt final algú ha plantejat el darrer obstacle: el concert econòmic.

En un apunt de 25 de març de 2009 ja vaig expressar, a través d’un acudit, la meva oposició frontal al concert econòmic (també ho vaig fer a través d’aquest grup de Facebook que només ha aplegat 724 persones). Era una cosa que defensava l’ERC de l’Àngel Colom aviat farà vint anys. Aleshores hauria estat bé, però ara, tornar a plantejar una negociació amb l’Estat quan s’acaba de tancar un acord de finançament patètic després de gairebé un any d’incompliments, no té cap mena de sentit. Amb l’Estatut mort i enterrat després de l’11 de juny, s’imposa l’Acte de Sobirania. L’única negociació amb l’Estat espanyol ha de ser pels termes de la independència, en la línia d’allò que s’ha escrit a les ponències de l’àmbit polític del Tercer Congrés Catalanista.

Aclarida aquesta posició i amb el desig que sigui al més majoritària possible, una altra cosa és que ens fem els sords i que fem veure que no sentim els cants de sirena: ERC pensa en el concert econòmic, CiU pensa en el concert econòmic i dissabte passat Antoni Abad, de la Cecot, apostava també pel concert econòmic. És prou clar, doncs, que aquest és el tema que voldran posar damunt la taula. Mentre acabem d’omplir aquella panera ufanosa que dèiem, posaran una amanida ben estarrufada i acolorida. Què fem? Mengem amanida o ens declarem en vaga de fam fins que no ens portin la panera?

Ens convé, probablement, tenir l’habilitat de voler una cosa per al curt termini i una altra per al mitjan termini. Si darrere del concert econòmic es pot formar una determinada majoria parlamentària que deixi enrere alguns dels problemes interns que actualment patim i que permeti reforçar el suport electoral a un determinat full de ruta, potser ho hauríem d’aprofitar. Amb l’acord de finançament, ERC tapa forats i tanca una altra etapa. “Mentre” no hi ha més diputats disposats a fer un Acte de Sobirania, i per continuar ampliant la base social de suport a la independència, buscar punts de contacte amb altres forces i amb representants de la societat civil pot ser una bona manera d’encarar una nova legislatura (certes declaracions van clarament en aquesta línia). Artur Mas, ja el 20 de novembre de 2007 (ho recorda aquest vídeobloc) va parlar d’aplicar el dret de decidir en aquells aspectes de país que gaudissin de més consens. Si ara la Cecot s’hi afegeix, i segurament ho podrien fer altres veus, potser se’ns dibuixa més clarament l’escenari del curt termini.

Insisteixo que, personalment, no veig que sigui una aposta encertada. Amb tot, si aquesta ha de ser la clau de volta d’una nova majoria parlamentària que permeti fer revifar les grans dosis de fatiga i desànim que ens amenacen, benvingut sigui. El nostre “mentrestant”, però, i espero que duri ben poc, serà continuar preparant l’assalt final, que la data que preveu el llibre de la Pat G. es va acostant…