Wu Ming.cat
A l'esquerra, la CUP
Una de les preguntes més repetides després de les eleccions ha estat on eren tots els independentistes que s’havien mobilitzat per les consultes o que s’havien manifestat el 10 de juliol. La pregunta, que no neix de la simple voluntat de saber-ne la resposta, sovint ha tingut un to insidiós, com volent dir que potser tot plegat era un bluf i que no n’hi havia per tant. I s’ha tornat a suggerir que això de l’independentisme no havia estat més que una resposta lligada a l’emprenyament per les provocacions habituals: ja se sap com som els catalans, sempre proclius als focs d’encenalls, però després abocats a les reaccions porugues i, per tant, al vot assenyat (…)
BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si no m’erro, l’extrapolació a tot Catalunya dels resultats de les consultes sobiranistes suggereix un volum d’1.200.000 vots afirmatius.
ERC acaba d’obtenir-ne 219.173, Solidaritat 102.921 i Reagrupament, 39834; en total, doncs, 361.928. Ens en falta, doncs, la immensa majoria. Acceptem que alguns es poden haver abstingut, uns quants poden haver votat ICV i potser fins i tot alguns han votat PSOE. Però sembla fora de tot dubte que el gruix fonamental ha votat CiU.
Vet aquí la paradoxa: un partit que no és independentista aplega la gran majoria dels independentistes del país.
A ERC li han sobrat baralles internes i, encara més, manca de cultura de govern: és un partit que, avui com avui, se sent molt més còmode fent oposició, i si és una mica destralera, millor.
A SI i Reagrupament els ha fallat el fet de no saber avenir-se; de tota manera si haguessin anat junts, i acceptant que les sinèrgies haguessin estat positives (també hi ha sinèrgies negatives, no ho oblidem), que haurien tret: 6 o 7 diputats, a tot estirar?
SI comença, al meu entendre, amb mal peu: l’estil buscaraons amb què ha encetat la legislatura no sembla el més adequat, i li pot fer perdre adhesions o, el que encara seria pitjor, fer-lo derivar ràpidament cap al populisme.
Queda CiU. Possiblement han tingut més força la credibilitat de qui va fent i mai no estripa res. O, si voleu, us ho concedeixo, la manca de credibilitat dels altres: no és el mateix predicar la independència que mostrar els camins per assolir-la.
L’inici de CiU, però, ha estat decebedor: el pacte d’investidura amb el PSOE renunciant a presentar cap mena de modificació de l’statu quo institucional és una renúncia massa evident i crec que gratuïta. I la ràpida degradació de conceptes – de concert econòmic equivalent al basc a nou pacte fiscal – mostra clarament que per aquí tampoc no hi ha gaire res a fer.
I d’altra banda no s’entén aquesta tendència a deixar les coses per a més endavant. Si alguna força s’ha de fer davant el PSOE i el PP és justament ara; un cop s’hagin celebrat les eleccions espanyoles – que és quan diuen que pressionaran – ja no hi haurà gaire res a fer. De tota manera no cal confiar gaire en el pes simplement numèric a Madrid. Si et limites a pactar amb el primer, no n’esperis gran cosa; si intentes pactar amb el segon – tipus tripartit – a canvi de rèdits sucosos, al final hi hauria una termolor de cames que ho impediria, i amb raó, ja que el cost que pagaria Catalunya seria enorme.
Hi ha la lluita contra la crisi. No sé amb quines eines, però si almenys posen una mica d’ordre a la casa i l’endrecen i afavoreixen l’economia productiva ja serà molt. De tota manera, reduir-ho tot a aquest camp no em fa gens feliç. Com sembla que no fa feliç a Jordi Pujol, que potser està ‘enretirat’ però no pas adormit. Fa pocs dies expressava tres temors en el seu blog, tots tres contundents:
La primera [cosa dolenta que pot passar], que la urgència del tema econòmic i social, és a dir, l’angúnia pel problema econòmic i social, fes oblidar o fins i tot deixar de banda temes de gran transcendència política, competencial i identitària. La segona, que això –el deixar de banda qüestions d’autogovern i d’identitat– fos sol·licitat per alguns sectors econòmics de casa nostra. La tercera, que des de Madrid es fes l’oferta de donar un cop de mà econòmic a canvi d’acceptar com a definitives –del tot o amb algun retoc estètic– la situació d’autogovern retallat, de mal finançament de la Generalitat i d’inseguretat i risc en el camp de la identitat, sobretot pel que fa a la qüestió lingüística. És a dir, que ens diguessin: «Us ajudem a sortir del sot, però accepteu la situació fràgil i injusta de les vostres finances públiques, de les vostres competències exclusives i del vostre règim lingüístic».