El pèndol de petites oscil·lacions

Avui s’acaba la tardor, s’exhaureix el seu temps , sense solució de continuïtat. El dia més curt, solstici d’hivern. Un segon després del darrer segon de la tardor – nosaltres, obsedits pel temps,  volem comptar aquestes coses infinitesimals – haurà nascut l’hivern, però a la natura tant li fa.  

Tinc un amic a qui escric cada entrada d’estació, com a mínim. M’ho imagino com si puges una escala , els esglaons de la qual són les estacions. No me’n puc perdre cap, em duu a un lloc on vull anar, una passa davant de l’altra, a bon ritme, sense frissar, com cal.  Ens diem que ens hem de prendre un cafè i ho fem o no ho fem. En realitat ho fem quan les gallines pixen, que deia mon pare, però ens va bé i no s’atura la nostra amistat. Ens telefonem, ens enviem correus , de vegades quedem, i altres, l’atzar fa que ens trobem a algun lloc, concert, recital. Ara m’he aturada un poc d’escriure’l. Esper que em llegeixi aquí al bloc, de fet fou idea seva això del bloc. Encara no li havia dit res que ja el tenia rodant. Li vaig posar un joc d’endevinar-me i ho va fer. Vaig estar contenta. Això vol dir que em coneix i em reconeix.

De fet el que fem i el que som no ens pertany gaire. Som un poc tot el que fem, els silencis, el que no fem, el que considerem, el que mirem, el que sentim, el que altres miren, fan, senten i consideren. Entenc que tots plegats pertanyem a un ésser comú essencial, a l’ésser de l’Holocè, com diria en Marc B.

Aquesta tarda, entre pluja i pluja, mirava l’om del nostre veïnat, aquelles fulles que tremolen com pestanyes estorades i cauen suaument. Deuen saber que avui s’acaba la tardor. Ja no en queda cap. Totes han caigut al meu jardí. Hi estan esclafades amb la seva nervadura central color groc o verd clar, dibuixada a la punta d’alfil de la resta de la fulla marró,  ja ennegrida i banyada, aferrada als meus marbres desiguals. M’ha donat feina tota la tardor, de granar, àdhuc m’ha inspirat algun post i més d’un poema. No em sap greu que hi siguin, fan el meu jardí més ample, faig exercici i penso.

Per cert, estic desconcertada. Em neixen flors hores d’ara, roses de color rosa i de color de te, als meus rosers esbelts. I les llimones em rebenten de suc i es baden, especialment perfectes i atapeïdes. No ho recordo de l’any passat. L’arbre de pisos continua pujant i el llorer també, verd fosc, com els ulls d’una òliba sàvia.

Bona nit tingueu, blocaires i bon hivern. Tot millorarà a partir d’ara, cada dia un pas. Per nadal, pas de pardal, per sant Esteve , pas de llebre. Així com el dia s’anirà eixamplant, la nit s’anirà escurçant, i no me’n adonaré que podré mirar més coses i contar-les. Avui fa una nit freda i neta, la lluna nova s’ha retirat d’escena, tot l’espectacle és l’hivern que neix.

El meu bloc compleix una tardor sencera i estic contenta, no he perdut el ritme ni les ganes. He trobat una acollida càlida i em sento un poc vosaltres, un poc nosaltres, els blocaires i …és…com ho diria, com ser casteller: uns fem pinya, d’altres pugen la torre i aguanten l’edifici  i només un és l’enxaneta, potser el més jove, potser no…però el castell és únic i hom participa per a que cada pic sigui millor, més alt, més fort, mes nostrat.

et que le temps s’arrette…Les sanglots longs, de violons, de l’automne, blessent mon coeur, d’un langueur monotone .

I tanmateix no s’atura i gira.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!