A voltes l’opció d’escoltar cançons casuals de l’ipod em fa brometes pesades, i m’amolla cançons que m’envien, d’una patada al cul, al lamentable estat de jo-vull-anar-a-casa. Una estava tan traquil·la passant el motxo i escoltant música i, de moment, El meu carrer o les Albaes d’Al Tall.
I no és que jo vulga anar-me’n, jo ací estic molt rebé, i ma casa està ací. Però mentre jo estic ací, allà (del lado de allá) naix i mor gent i jo no hi sóc, i Lluís Llach s’ha retirat i jo fa més de deu anys que no vaig a un concert seu, i quan el Barça va guanyar la Copa d’Europa els veïns es van queixar del soroll (i a Castelló segur que tiraven traques) i jo ara me n’aniria a l’ovella negra a fer-me uns quintets i després una torraeta al Roca. Uff
I jo tinc Ryanair i, total, no estic molt lluny, estic a ca els veïns, i torne sovint. Quan pense en la gent que està a l’altra banda del món de sa casa, que només hi pot anar de tard en tard, o la gent que no pot tornar, els exiliats, desterrats (quina paraula terrible). No puc ni imaginar el dolor d’aquestes persones. Recorde que a un documental sobre la Pasionaria, explicava que quan anava a França durant l’exili, sempre que podia anava al Bidasoa, i es mirava el País Basc des de l’altra banda. La imatge d’aquesta dona vella (i bella) vestida de negre, mirant-se el seu país on no torna des de fa més de trenta anys, em commou molt.
Se’n diu mal du pays, homesick, saudade, morrinha…en català no hi ha una paraula tan exacta. A mi, sovint, em donen atacs els caps de setmana.
en digué enyorança, i en curtet "enyor", que és també bonica i eufònica paraula. Avui no sentiries traques, el Barça ha perdut. Bon diumenge!
A mi, també, Marieta. Sento saudade, morrinha, enyorança, dels llocs que no són meus, de fora, alguns dels quals foren ideals per viure-hi: la punta d’Anaga o Taganana a Tenerife, Venezia, Bilbao, París, un poble de Castilla… N’hi ha tants.
Bona nit.
Pere
http://blocs.mesvilaweb.cat/peremerono
sí, sí….per casa van passant les coses i jo aquí lluny. lluny però, com tu, no tan llny: a dues hores de cotxe i dues d´avió. però per casa van passant coses; coses que quan arribo he de digerir de cop, especialment les que no són agradables (aquesta setmana ha mort un dels meus millors amics). em sento afortunada de poder utilitzar internet i reconeixo que els emails fan que pugui seguir compartint la vida amb amigues i amics.
a l’opinió de na Carme.Laura.
Deia un dels poetes de l’exili:
"no moriré d’enyorança,
ans d’enyorança viuré".
Pere Quart. (n’estic quasi segur que és d’ell, però ara em fa mandra anar a comprovar-ho).
Els meus avis es van conéixer a França, eren tots dos emigrants, i la meua àvia sempre explicava que des d’aleshores no podia escoltar L’emigrant sense plorar (i sembla que la carn de gallina és hereditària). La cançó de Lluís Llach de les Corrandes d’exili de Pere Quart és una de les més m´emocionen: