CALAIX DESASTRE

A l’hora de delinquir no tenen cap mena de problema per ajuntar-se suposades dretes i esquerres.

Hi ha dies que ja no t’aixecaries del llit. Abans, en despertar-te, a l’engegar la ràdio, començaves  a sentir la paraula màgica que era: Crisi; però ara, renoi, no hi ha dia que no en sentis una altra igualment repetida, però igualment esfereïdora, i és: Corrupció. I és que miris on miris només hi ha que merda. De tots colors. Tots els partits, tots,  estan tocats, enfonsats i plens de merda fins el coll. Uns més que uns altres, és cert, però no se’n salva ni un. I a l’hora de delinquir no tenen cap mena de problema per ajuntar-se suposades dretes i esquerres, cosa que fan veure els costa tant per governar. I a sobre n’hi a que encara els volen reagrupar. Segar a ran de terra s’hauria de fer, i tot planter nou home, a veure si així traiem totes les males herbes, i amb elles la podridura i la corrupció que ens envolta.

Primer vam tenir el cas Millet, que vam començar parlant de 3 milions d’euros i ja passem a 20, els últims 5 anys; però i els altres 25, què?. De quina quantitat astronòmica hauríem de parlar?. Ara, només ens faltaven els de Santa Coloma de Gramanet, amb 20 milions d’euros més, que a mi ja sabeu m’agrada traduir a pessetes pels què encara no en són del tot conscients, i que dóna la mòdica xifra de 3.372.720 milions de les antigues pessetes. I si sumem els uns i els altres la xifra dona 6.655.440 milions, que els fan anar com aquell que res, però que arreglarien la situació de molts. Però que al final diuen que seran prop de 50 milions d’eurets ells solets, que el que en tingui ganes ja es farà l’equivalència de les antigues pessetes.

I no és ben bé el mateix que ho vegis a casa del veí que a casa teva, no. T’entren ganes d’agafar les maletes i fotre el camp. La pregunta però, és cap a on?. Cap a  Itàlia, amb en Berlusconi i la Cicciolina?. Cap a França, amb en Sarkozy, nou rei del nepotisme i de les dietes 175 milions d’euros en un sol semestre?. Mireu, què voleu que us digui, tot plegat ho veig mal parat. La gent ha perdut la confiança i el que és pitjor, l’esperança. Els polítics han perdut la dignitat i uns s’enriqueixen, però al final hi perdem tots.

Hi perdem molt més que els diners, que ja és prou, hi perdem la fe en la raça humana. Acabarem per acostumar-nos-hi a tanta merda i tanta pudor i al final robar i delinquir ho trobarem el més natural del món. I això és trist. Quina mena de país els deixarem als nostres fills?. Quins valors predicarem?.Quin exemple hauran de seguir?.  Vergonya ens farà quan arreu siguem coneguts com el país de la corrupció, la prevaricació i el tràfic d’influències. Sabeu el què costa recuperar la confiança d’ algú si és que mai es recupera?. Ara que no cal fer-ne cas, perquè algunes vegades, com més problemes té un partit més intenció de vot guanya.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!