CALAIX DESASTRE

Diuen que el català és una llengua romànica parlada per gairebé  per 9 milions de persones al món.

 Ja ens agradaria, ja.  També diuen  que la desaparició dels idiomes minoritaris és un fet. Que cada dues setmanes mor una de les 6.500 llengües del planeta, i a aquest pas, al català li tocarà aviat. Però ens hem parat  mai a pensar de qui és la culpa que el català pugui arribar a desaparèixer?. D’acord, el català va estar prohibit a Catalunya en l’àmbit oficial des del Decret de Nova Planta, al 1716. Al segle XX, a l’estat espanyol, es prohibí durant les dictadures de Primo de Rivera del 1923 al 1930 i la de Franco del 1939 al 1975 i no va recuperar la oficialitat fins a l’entrada dels diferents estatuts d’autonomia.

Us proposo un exercici a mode de joc. Sortiu al carrer de qualsevol ciutat o poble de Catalunya , tapeu-vos els ulls i aguditzeu el sentit de l’oïda. Segons sigui més o menys marginal el barri , tindreu tota la sensació de ser a un carrer del Marroc, de la Xina, de Rússia o de qualsevol país de l’Est o de Sud-Amèrica. Però això no és el més preocupant  de la història. L’altra dia en un programa de TV3, un tal Florin I. Bojor, denunciava la poca col·laboració dels mateixos catalans per tal que els nou vinguts puguin aprendre la llengua. I jo trobo que te raó el noi. Si seguiu fent l’exercici anterior, us  adonareu que gairebé tothom els parla en espanyol als nou vinguts, com si el català fos més difícil d’entendre o l’espanyol una llengua més fàcil. I a sobre hi posen tant d’ èmfasis que vocalitzen com si els estrangers fossin rucs i els criden com si fossin sords. I no s’adonen que una llengua, un idioma, és un sistema de comunicació verbal i gestual propi d’una comunitat humana, que el fa diferent, i peculiar. I que ja que ens ha costat tant  de recuperar la nostra llengua, i encara hi ha gent que es dedica a perseguir als catalanoparlants, (ai, ara no sé si son els catalanoparlants els perseguits o els perseguidors), nosaltres hauríem de ser els primers interessats en què els immigrants coneguessin la nostra parla, els nostres costums, la nostra dansa… Perquè,  aquesta és una altra, la sardana, malgrat ser la dansa més bella de totes  les que es fan i es desfan, ja és més morta que viva. I d’acord, això d’haver de comptar fins i tot per ballar desprès de comptar tot el sant dia per arribar a final de mes  no encoratja gaire, però home, valdria la pena que entre tots féssim un esforç i no tant sols no  deixéssim  morir les nostres arrels, si no que fóssim capaços de transmetre passió, amor i veneració per tot allò que és nostre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!