CALAIX DESASTRE

Fer un article d’opinió és una mica com fer un streptease,  llegeixis estriptís.

Ja fa dies que hi dono tombs. Arrel d’alguns esdeveniments dels últims dies, em va venir al cap la idea que fer un article d’opinió és una mica com fer un streptease,  llegeixis estriptís. Un streptease és un espectacle, generalment de ball, en el que la persona que el realitza es va treien la roba fins a quedar nua o pràcticament nua i mostra el seu cos físic amb més o menys gràcia, estil i elegància, i depenent de com es realitzi pot provocar en el públic desig o fins i tot algunes vegades, rebuig.

Quan una persona fa un article d’opinió, i és sincera, és a dir, quan diu el què pensa, no el què alguns volen sentir o llegir, d’alguna manera el que despulla és la seva ànima. I ho pot fer igualment amb més o menys estil, gràcia i elegància, per la qual cosa pot provocar en el públic una reacció similar d’acceptació o rebuig. Però no hem de perdre de vista que un article d’opinió, per molt culte, docte i sàvia que sigui la ploma, no és res més que això, una més o menys modesta opinió. Opinió amb la qual hi podem estar total o parcialment d’acord, o absolutament en desacord.

Però si seguim el mètode Socràtic, la base del qual és la dialèctica, ens adonarem que compartir la mateixa opinió d’ algú, cosa que ens fa sentir més propers i afins, moltes vegades pot resultar fins i tot avorrit. Un debat, o una divergència i discrepància de idees, tractades sempre des del respecte i el civisme, pot i sol ser molt més divertit i enriquidor, i ens pot fer adonar, que mai, ningú, en cap cas, és posseïdor de la veritat absoluta al 100 %. Que sempre hi pot haver alguna possibilitat que no havíem contemplat, i ens pot fer raonar i pensar o podem fer que sigui l’altra qui es qüestioni i valori les coses des d’un altre punt de vista.

De fet us podria ensenyar centenars de correus referents a algun article meu. N’hi ha de tot tipus, de gent que em felicita i comparteix totalment la meva opinió; de gent que no la comparteix i molt amablement exposen el seu punt de vista, de gent que no la comparteix i és fins i tot grollera i desagradable. Tot i això però, només en un cas i fent referència a un article sobre en Carretero, un senyor em va retirar l’amistat públicament pel Facebook d’una forma molt poc ètica i elegant que el van retratar i representar més a ell que a mi. I és el comportament d’individus com aquest el que em fa pensar en la intolerància de molta gent i que els que no pensen com ells són automàticament rebutjats.

Però hi ha un  punt en el que els crítics i especialistes tampoc es posen d’acord i és sobre la neutralitat o el punt de vista. I una es pregunta on comença i on acaba la llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió és un dret fonamental i un dret humà, fins i tot assenyalat a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. I així mateix les respectives Constitucions dels països en règim democràtic, també ho senyalen. D’aquí va sortir la llibertat d’impremta també anomenada llibertat de premsa. I l’article diu més o menys així: “Tot individu te dret a la llibertat d’opinió i d’expressió, aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d’investigar i de rebre informacions i opinions i el de poder difondre-les sens límits ni fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió”

Doncs dit tot això, només em queda per dir que tots hauríem  d’aprendre a respectar les opinions alienes malgrat aquestes siguin diferents de les nostres. I que consti que hi ha opinions que costa respectar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!