La terra


Murmuren
ràfegues de vent
sobre turons errants,enrere
han quedat els dies de pau
i assossec, ara el món plora,
la terra s’estremeix davant
perills
externs, i nosaltres
dependents d’aquesta terra
que
ens ha vist créixer,
seguim endavant,
amb els ulls
tancats i el cap sota l’ala,
hi ha la lleu esperança
d’instaurar
nous valors,

cedint aquestes hores a la mare terra,
amb la ferma actitut de voler canviar gestos
que l’emmalalteixen,
perquè recordem que nosaltres sense ella
no tenim
possibilitat de seguir caminant,
tanmateix ella sense nosaltres,
si pot seguir avançant