No sé gaire com van els treballs, idees, o plantejament sobre aquella llei “de la memòria” que pretenia el govern espanyol.
Fa més d’un any recollia unes idees sobre el tema. Eren preocupacions a l’entorn d’aquelles maneres de tractar memòria, història, consciència, i altres detalls implicats; per totes bandes: pels “pretendedores” i pels qui ens ho mirem, pels qui ho acceptem.
Ara afegiria que se n’ha parlat i vist prou sobre la fantasmada i extralimitació legislativa que ronda per aquí, tot i que sembla que la deixem passar. Estaré al cas de notícies, aquest darrer punt no sé com va.
Es pot veure una mica del problema que trobava aleshores, a partir d’un detall de notícies d’avui que recullo. El tema és un altre, però ens situa prou bé, crec.
· El Parlament aprova mesures especials pel tractament de la
fibromiàlgia i la fatiga crònica
HELENA SOLÉ
Fixem-nos en aquesta afirmació: “(…) “les persones amb fibromiàlgia s’hauran de justificar una mica menys”,
per les seves dolències, “perquè el Parlament de Catalunya ha dit que
això existeix”. (…)”
El més fomut és que té prou raó. El millor que la cura dels malalts i la seva vida seran més bones si es compleixen els compromisos. També és digne d’atenció que podem posar aquesta situació de dominis sobre existències al costat d’altres, que sembla que ens hem dedicat una pila d’anys a fer-ne col·lecció.
Una que em va impactar molt, i que m’ajudà aleshores a veure clar per on van alguns trets, va ser un testimoni d’un voluntari de les Brigades internacionals. Lamento ara no poder reproduir-ho, ho escoltava a un documental d’un homenatge que els varen fer en relació a la batalla de l’Ebre. Aquell home ho va expressar molt bé, explicava que quan el govern anglès va reconèixer “la seva existència” (uns 60 anys després dels fets!!) va recobrar la seva identitat, es va poder relaxar, es va trobar persona.
Rellegint el que plantejava l’abril de 2007, i a més de prendre nota per veure com va anant aquella “llei”, afegiria un altre detall. Pot ser que no donem tantes atribucions i treballs a legisladors, i encara menys a legisladors i governs, i encara menys si depenen aquests d’un TC o similar, o d’altres dependències que coneixem.
Pot ser també que prenguéssim més responsabilitats col·lectives i individuals sobre com anem, fem i desfem, sobre com és la realitat, que en diem.
(abril 2007)
Algun cop he mostrat la meva preocupació pel què em sembla una pretensió dels legisladors que crec sobrepassa la tolerància política; si no és el cas que estem tots plegats decidits a acceptar dominis governamentals sobre les nostres cognicions, experiències, tractes, records, etc.
I dic; què pensaríem -per molt avesats i que ens estem fent a
acceptar negocis governamentals o “de llei” de menes encara més estranyes- si una
comissió legislativa haguera de negociar si el què a un li fa falta és
una sutura del 5 o del 7 en una operació de cirurgia renal? (posem per
cas)
Què dirien els especialistes cirurgians (donat per fet que comptem a la
honestedat i criteri d’aquest metges) sobre aquesta intromissió del legislador?
Què diríem els potencials pacients? Suposo que no acceptaríem la
valoració legislativa, menys encara la legislativopolíticadecan…i a votar!!, i
que tindríem present el criteri, saber, i atenció del doctor.
Si, anant una mica més enllà, pensem en que al legislador li vingui de
gust fer lleis sobre el què hom viu, pensa, veu, o no, etc.; ens trobem
amb un criteri propi, propi de què?
· DIVENDRES, 20/04/2007 – 21:00h
La Comissió de la Dignitat diu que no n’hi ha prou de declarar injustos els judicis franquistes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!